Neus Roig: “Hi ha casos resolts de bebès robats, però a porta tancada i a canvi de retirar la denúncia judicial”

Una conversa amb Neus Roig només permet una aproximació a la grandària d'una injustícia repetida sistemàticament durant dècades i que, com és habitual, té rostre de dona. Aquesta doctora en Ciències Humanes i Socials és, possiblement, la persona que més sap sobre bebès robats a Espanya. La seua tesi, ‘La cerca biològica. La detenció il·legal de nounats i la usurpació de la seua identitat a Espanya (1938-1996)’, pionera en aquest camp, dóna bon compte d'això. Roig va visitar dijous passat la Universitat d'Alacant en un seminari multidisciplinari organitzat per l'Observatori de les Desaparicions Forçades de menors, que presideix Roig, en col·laboració amb la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica de la Generalitat Valenciana, integrada també per la Universitat de València i la Jaume I de Castelló. Una grandària que llança una xifra estimativa. Es calcula que el nombre de bebès robats és de 300.000 a Espanya, 3.000 a la Comunitat Valenciana.

Aquesta antropòloga tarragonina defensa en la seua investigació que l'origen teòric de les sostracions de bebès es remunta a la Inquisició espanyola. “L'Església va començar en aqueixa època a marcar la mare soltera quan decidí llevar-li els fills que passaven a les mans d'orfenats o institucions de caritat”, afirma. Més endavant, la Inquisició desapareix i comença l'auge del feixisme europeu, com a resposta, entén Roig, a “una espècie de rebel·lió a la situació moderna que s'estava instaurant en el continent”.

Amb l'ascens de Hitler al poder, els nazis creen la institució Lebensborn on les mares rosses, boniques i de demostrada raça ària per part de pare, acudien voluntàriament a prestar-se a quedar embarassades d'alts càrrecs de les SS per a potenciar la raça ària alemanya“. En aquesta organització, els xiquets estaven amb la mare fins als tres anys quan passaven a l'adopció. Després, les mares podien tornar a quedar-se embarassades ”i produir un altre xiquet ari“ o podien cobrar una quantitat per haver lliurat el seu fill en adopció. El robatori literal de bebès, recorda Neus Roig, es produeix ja en la Segona Guerra Mundial a famílies de Polònia o Suècia on, si calia, es matava als pares.

En canvi, l'origen pràctic de les desaparicions forçoses de menors a Espanya es comença a registrar quan esclata la Guerra Civil. Abans que finalitze, el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera començaria a posar en pràctica tot el coneixement adquirit en els Lebensborn amb les preses republicanes, especialment en la presó de Màlaga i després en la presó de Ventas a Madrid. “Aquest psiquiatre estableix que la mare republicana és pròxima a l'animalisme i té un gen roig que transmet a la seua progènie, de la qual no es pot extirpar –explica la doctora Reig sobre el batejat com a doctor Mengele espanyol- , però si aqueixos xiquets són apartats de la mare abans dels tres anys, amb educació adequada es pot minimitzar el gen roig i aconseguir que el xiquet siga apte per a poder viure en una Espanya catòlica, apostòlica i romana”.

Neus Roig insisteix durant l'entrevista en no oblidar “la part emocional de les víctimes”. Moltes d'elles formen part de les 426 persones que donen forma a la seua tesi doctoral entre metges, matrones, forenses, funcionaris del Registre Civil i víctimes. Aquestes últimes, afegeix, “estan molt mal i no poden estar de cap altra manera perquè l'Estat espanyol no els ajuda absolutament en res”.

Posa exemples. Com el d'una mare a qui comuniquen que el bebè que acaba de tenir ha mort. Li diuen des de l'hospital que no la deixen veure'l sobre la base de la Llei del Registre Civil del 1958, vigent fins al 2011, per la qual es nega el dret dels pares a veure al fill que mor durant el part o fins a 24 hores després. Si fóra cert, que el bebè va morir, “no els permeten fer un dol”. “Però en descobrir amb el pas del temps que aquest bebè no està registrat ni s'ha complit amb el protocol que ha de fer l'hospital de generar el lligall d'avortament, portar el document al Registre Civil i demanar l'autorització de sepultura i que aquest bebè estiga enterrat, aqueixa mare, aqueixa família, entra en un procés que podríem anomenar de tortura psicològica”. A aquesta mateixa conclusió va arribar el relator especial de l'ONU, Pablo de Greiff, en 2013.

Justícia?

Les víctimes han recorregut a la Justícia i la resposta, en la immensa majoria dels casos, ha sigut la mateixa: “no hi ha cas”. S'estima que en l'última dècada s'han arxivat 2.000 denúncies; i de moment només hi ha un imputat, el doctor Vela acusat dels delictes de detenció il·legal, suposició de part, detenció il·legal i falsedat en document públic. El primer judici per un bebè robat d'Espanya tindrà lloc els dies 26 i 27 de juny. La denunciant, Inés Madrigal, creu que pot ser que ni es presente. “I si ho fa no crec que diga res. Solament espere que siga positiu per a la resta de casos i perquè no prescriga”, afirma a aquest mitjà.

La que llavors creia que era la seua mare biològica, Inés Pérez, va confessar a Madrigal en 2010 que en 1969 el doctor Eduardo Vela li va lliurar la xiqueta en el Sanatori San Ramón de Madrid amb la connivència del sacerdot Félix Sánchez. Les traves judicials van portar Pérez a autoinculparse i ser declarada imputada amb la intenció de declarar contra el doctor Vela, de 85 anys, en 2013 quan aquest va negar els fets.

Neus Roig reconeix que malgrat les estirades d'orella a Espanya –l'última, al novembre de 2017 quan Brussel·les va reclamar “mesures urgents” per a resoldre tots els casos de bebès robats- sí que se n'han resolt al marge de la justícia. “Tinc informació concreta de casos que s'han resolt prèvia retirada de la denúncia judicial”, assevera. “Els han dit ‘si vostè vol saber del seu fill, o la seua mare, on està, retire la denúncia’ i d'aquesta forma s'han fet retrobaments a Espanya, a porta tancada”. Aquestes afirmacions assegura que les té “constatades”. “No donaré noms perquè són informants de la tesi però és així”, conclou.

Solucions

Aquesta investigadora creu que la solució per a restituir aquests atemptats contra els drets humans passa primer “per voluntat i després per ”canviar les lleis“; ”també és vital crear un banc d'ADN nacional com han fet a Argentina“ per a creuar les dades de les víctimes ”perquè els retrobaments siguen fàcils“; o que ”quan es fa una exhumació i no es determina la identitat, que no es paralitze com fins ara i es continue fins al final“. Aqueixa és la idea de l'Observatori de les Desaparicions Forçoses de Menors que presideix, arribar fins al final de tants i tants casos. Recorda que van nàixer amb la finalitat ”d'ajudar les associacions que al seu torn ajuden les víctimes“. El següent pas en què està aquest equip de treball és el d'”involucrar la universitat perquè amb els seus coneixements es puga demostrar que això va passar“.