Perfil del ciberassetjador: una vintena d’anys, ben plantats, que assetgen simultàniament 15 o 20 menors

El ciberassetjament sexual a menors a Espanya ha crescut de manera exponencial en els últims anys: la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat publicada el 2021 xifra aquest augment en un 175% des del 2018, un percentatge que se situa en el 79% des del 2019 segons les dades de la Fundació Anar (Ajuda a Xiquets i Adolescents en Risc). Segons un informe d’Europol de juny del 2020, el confinament provocat per la COVID-19 va agreujar aquest problema pel fet que els menors van haver de recórrer a Internet com a única finestra a l’exterior.

Segons Carmen Pérez Sabater, coordinadora del projecte StopOnSexgroom i investigadora del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València (UPV), el ciberassetjament sexual a menors s’entén com un procés comunicatiu d’engany a través d’Internet en què un adult utilitza el discurs (paraules, imatges, telefonades de veu, videotelefonades, etc.) per a convéncer una persona menor a participar en activitats sexuals en línia i, a vegades, a mantindre un contacte físic amb intenció sexual. Així doncs, estem davant un procés comunicatiu d’engany a través d’Internet en què un adult utilitza el llenguatge i altres marques semiòtiques: “És un delicte que vulnera els drets de la infància i representa un problema de gran importància social que s’ha agreujat en els últims anys”.

“Costa creure-ho, però hi ha assetjadors de 13 o 15 anys, adolescents que cometen delictes amb altres menors. No són persones en la cinquantena lletjos i solitaris. Al contrari, la majoria estan en la vintena, fins i tot ben plantats, que assetgen simultàniament 15 o 20 menors marcant-los duríssimes pautes de control i dominació”, ha explicat el sotsinspector Eduardo Casas, del Grup de Protecció a Menors de la Unitat Central de Ciberdelinqüència (Policia Nacional), en la I Jornada StopOnSexgroom, organitzada per la Universitat Politècnica la setmana passada.

Massa mites i prejudicis

I és que abunden els mites i els prejudicis en la recreació que la societat fa de delictes com el ciberassetjament sexual a menors i dels perfils dels criminals. Aquesta és, sens dubte, una de les conclusions principals a què han arribat els experts en la UPV. Lingüistes, psicòlegs, docents, criminòlegs, policies, advocats i juristes han coincidit que el ciberassetjament sexual a menors, també anomenat OG per la sigla en anglés (online grooming) és un fenomen complex i multicausal, en què cal encara molta investigació, sobretot, científica.

Per exemple, sobre les víctimes, les estadístiques indiquen que la majoria són xiques: “Pensem en aquella alumna que abans treia deus i ara trau quatres, que és fugissera i plora sense motius”, ha apuntat el sotsinspector. Però es donen també molts casos de xics. S’ha detectat que ells envien fotos nus amb més facilitat que elles, potser perquè la societat no ha sigut tan insistent a l’hora de previndre’ls contra això.

“A això, se suma que, per definició, un adolescent creu que ho sap tot. I que pot amb tot. Pensa que té el control i, quan s’adona que no, arriba la culpa i no s’atreveix a explicar-ho. S’han vist casos més ràpids i més greus quan la víctima és un xiquet”, ha manifestat Eduardo Casas.

Nuria Lorenzo-Dus, lingüista de la Universitat de Swansea (Gal·les, Regne Unit), és experta en comunicació digital en contextos de criminalitat. Fa anys que analitza l’assetjament com un procés d’engany i de manipulació comunicativa. “Hem examinat milers de converses i hem comprovat que el ciberassetjador sexual desplega un sofisticat arsenal de tàctiques d’embabucament. És un procés dividit en fases no seqüencials, en què tot se solapa i pot resultar molt canviant, cosa que fa que el seu estudi siga encara més difícil”.

Aïllar la víctima del seu entorn

“Els ciberassetjadors sexuals”, ha continuat Lorenzo-Dus, “es fan passar per menors (encara que no sempre) i es guanyen la confiança de la seua víctima, interessant-se per les seues aficions i adulant-la per qualsevol motiu. Més tard, tracten d’aïllar-la, criticant el seu entorn (família i amistats) i convencent-la que la relació que mantenen és única i millor que qualsevol altra. Llavors arriben les exigències, a vegades en un estil educat i indirecte –sempre sense perdre el control, perquè, al cap i a la fi, el ciberassetjador es deu al seu motiu delictiu– i altres, de manera molt més explícita i amb amenaces.”

Els experts destaquen que hi ha molta faena per davant. “Les famílies, per exemple, són molt descurades. Han de conscienciar-se que el telèfon mòbil no és un joguet. És un instrument d’obertura al món. Menors de 10 anys que encara no van sols al Mercadona ja tenen un mòbil, que és molt més perillós”, ha recordat José A. Martínez Ferrando, professor de l’IES Clara Campoamor d’Alaquàs.

“Les famílies han de tindre no una, sinó moltes converses incòmodes. Cal mantindre un diàleg constant. Els menors que tenen confiança amb la seua família estan més protegits”, ha assenyalat José Luís Castán, doctor en pedagogia i inspector en cap d’Educació de Terol. “De la seua banda, els docents han d’assumir ja que el ciberassetjament sexual entra en les seues competències. De fet, el rendiment escolar baix és un dels primers indicis: recordem que la majoria dels contactes es produeixen entre les 12 de la nit i les 6 de la matinada i que, quan un adolescent es queda despert tota la nit, passa factura”.

Com si es tractara de la sèrie Mindhunter, en què dos agents de l’FBI dels anys 70 desenvolupen perfils psicològics de criminals, els experts advoquen per la investigació. “Ciència, ciència i ciència. Els criminals sempre van per davant de nosaltres. Per això, necessitem la col·laboració de les universitats: perquè analitzen les converses, ajuden a crear perfils, milloren els protocols i produïsquen eines capaces d’identificar, en temps real, com de roïns són els roïns”, ha conclòs José Luis González, cap de l’Àrea d’Estudis i Formació de la Direcció General de Coordinació i Estudis (Ministeri de l’Interior).

La I Jornada StopOnSexgroom forma part del projecte AICO/2020/166, finançat per la Generalitat Valenciana, en què participen la Universitat Politècnica de València, la Universitat de Swansea i la Universitat de València, i la investigadora principal del qual és Pérez Sabater.