Sonia Diaz, directora de l’Agència Tributària Valenciana: “L’harmonització fiscal no és perdre autonomia, és tindre uns paràmetres de coherència tributària”

Sonia Diaz és inspectora de tributs des del 2002. Des de llavors, ha passat per tots els departaments de l’Administració valenciana de tributs, fins que va ser nomenada al febrer directora de l’Agència Tributària Valenciana per la Generalitat. Diaz és llicenciada en Economia per la Universitat de València, on va obtindre el Premi Extraordinari de Llicenciatura, i va ocupar el primer lloc de la seua promoció. Pertany, a més, a la Unitat Investigadora d’Hisenda Pública de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Des que hi ha arribat ha posat en marxa el primer pla pluriennal de l’Agència, amb dos objectius fonamentals: acostar l’Administració al contribuent i perseguir el frau fiscal, “una actuació insolidària” que no es pot permetre.

Cauta en les respostes, rep elDiario.es en el seu despatx, des d’on insisteix en la necessitat d’un procés de “harmonització fiscal” que pose fi a la “competència deslleial” entre territoris i les desigualtats entre ciutadans.

Quin és l’objectiu de tindre una Agència Tributària pròpia?

Complir l’article 31 de Constitució Espanyola, que indica que tots contribuiran al manteniment de la despesa pública. L’Agència fa que cada obligat tributari complisca aquest mandat constitucional, i per descomptat, lluitar contra el frau. Assistir al contribuent en les seues obligacions, ser tenaç en la lluita contra el frau i ser voraç contra els tramposos tributaris; el frau és una actuació insolidària que no podem permetre.

Mai havia sentit “trampós tributari”.

El concepte de trampós supera el de mentider, aquest últim pot mentir, perquè desconeix, pot equivocar-se, encara que el desconeixement de la llei no en justifica l’incompliment. És cert que els tributs que gestiona l’Agència Tributària Valenciana són no periòdics; tothom sap que ha de fer la declaració de la renda, però les nostres actuacions són molt puntuals –una defunció, una gran compra– i aquesta màxima del dret no sempre es compleix. Trampós és el que menteix sabent que està fent-ho i busca una finalitat.

Què es va trobar quan va arribar a l’Agència?

Encara que la denominació com a agència és nova, té com a antecedent l’Institut Valencià de Tributs. Em van nomenar directora el 8 de febrer i em vaig trobar amb els meus companys; soc inspectora de tributs des del 2002 i he passat per tots els departaments, tinc una visió transversal d’aquesta agència. El repte que em plantege és un canvi de filosofia intern i extern. Pretenc que els departaments es cohesionen i dialoguen entre si per ser més productius, organitzem reunions mensuals. El segon aspecte és la planificació estratègica, enguany hem publicat el primer pla pluriennal, mai abans havíem tingut objectius estratègics, programes per a desenvolupar-los i indicadors que els mesuren. La meua màxima és que hi haja transparència radical, la informació està per a prendre decisions. També em plantege un canvi de filosofia, tendir la mà al contribuent perquè s’acoste a nosaltres, que sàpia que estem per a ajudar-lo en el compliment de les seues obligacions. I finalment, la lluita contra el frau des de tots els departaments, és el comportament més antisolidari que hi ha, amb les cartes de recordatori de l’impost sobre patrimoni, cobrant pendent de cobrament perquè no prescriga i des del departament d’inspecció, que ho fa de manera intensiva.

Van crear un grup de treball amb l’Agència Tributària el 2017 i tenen unes 60 investigacions obertes. Entenem que la relació és bona.

Una de les actuacions més importants ha sigut contra les deslocalitzacions fictícies, aquests defraudadors que se’n van a una altra comunitat de manera fictícia, perquè té una tributació més amable, però, no obstant això, continuen residint ací. Aquest comportament no es pot tolerar.

D’actuacions puntuals de deslocalitzats, se n’han fet sempre, però mai com un programa concret de control tributari. El 2017 es va crear un grup de treball per a canvis de domicili i per a l’impost sobre el patrimoni i des de llavors s’han anat obrint expedients. Aquell any es va obrir un expedient de 14 milions d’euros, que es va tancar el 2019. Així, fins a 22 el 2019. Ja se n’han tancat cinc, amb bones estimacions; un, el dels 14 milions d’euros, dos en què vam acreditar que la deslocalització era irreal i dos més per previsió de resultats antieconòmics. Els mitjans són escassos i cal prioritzar. De fet, hi ha una proposició no de llei recent en què pràcticament tots els grups advoquen per reforçar l’Agència Tributària. La resta dels expedients estan en fase de canvi de domicili.

Com fan les investigacions?

En la fase d’investigació busquem indicis del fet que el contribuent resideix a la comunitat, investiguem comptes bancaris, targeta sanitària, despesa farmacèutica, l’escolarització... indicis de la vida quotidiana que reforcen l’arrelament. És una tasca quasi policial. Per entrar en la segona fase, quan n’estem al 99% segurs, demanem col·laboració a l’Agència Estatal, a la Seguretat Social, al Registre Civil o a la Policia. Fins i tot a farmàcies o conselleries de Sanitat. Ací demanem el canvi de domicili [fiscal], en què l’Agència Tributària exerceix d’intermediari. Això comporta la regularització d’impostos no tributats, comprovació de successió als hereus –si mor la persona– i sanció. L’Agència Estatal també presa partit i regula la part de la renda.

Quines comunitats miren per trobar defraudadors?

Els 22 expedients que acabem de tancar i els 38 que investiguem el 2020 s’han localitzat a la Comunitat de Madrid. No vol dir que no en tinguem unes altres en la recambra, hi ha altres comunitats en què aqueixa presumpta competència deslleial, el que es coneix com a dúmping fiscal, es dona, com les comunitats forals, La Rioja, Cantàbria o Andalusia, que té molt bonificat l’impost de successions. Hem començat per Madrid, però que ningú s’adorma sobre els llorers, perquè anirem per totes les deslocalitzacions fictícies. Fins i tot creuarem la mar i anirem pels estrangers, si resideixen durant més de 183 dies a la Comunitat Valenciana.

Precisament són les comunitats més riques les que es permeten abaixar els impostos a les grans fortunes

Les que tenen més múscul econòmic, que es pot mesurar de diferents maneres. L’estructura del sistema de finançament és un punt clau, una reforma que tant es demana. Tothom sap que estem a la cua, el punt de partida és el canvi del sistema de finançament, necessitem que tinga en compte les singularitats de la Comunitat Valenciana. Després està el factor de capitalitat, el règim foral... Això permet més múscul i que es permeten abaixar els impostos.

Crea una desigualtat considerable entre ciutadans i territoris.

Genera el que es denomina una competència deslleial, presumptament, aquest dúmping fiscal entre les comunitats que poden i les que no. El perjudicat és el nostre contribuent; tu, jo, tothom.

D’aquests 60 expedients, tenen previsió de recaptació?

És complicat. Aquest gran expedient de 14 milions d’euros conjuminava dos impostos, patrimoni i successions, i tenia un patrimoni de vertigen. La resta dels expedients, si són només d’impost sobre patrimoni, poden baixar. Amb un patrimoni no exempt de 10 milions d’euros podríem recaptar 160.000 euros, que caldria multiplicar pels anys que fora, però no tots són grans patrimonis. Ens estem centrant en actuacions d’un milió d’euros, com a mínim. També és important l’efecte induït, aquells patrimonis que veuen que als seus amics l’Agència Tributària els crida a l’ordre i voluntàriament regularitzen la seua situació, sense sanció.

Hi ha un perfil de defraudador?

Gran patrimoni, edat avançada, d’uns 50 anys, i també contribuents amb poques rendes del treball, sinó de capital mobiliari i immobiliari. Homes i dones, quasi a l’una en proporció. A vegades hi ha matrimonis, però no sempre es deslocalitzen els dos, sol ser un indici. És cert que no totes les deslocalitzacions són fictícies, però cal lluitar contra les que ho siguen. És una qüestió de responsabilitat: si gaudeixes dels serveis de la nostra comunitat, de sanitat, d’infraestructures... has de tributar a la nostra comunitat. 183 dies és el límit que marca la llei.

Hauria de fer-se pública la llista dels defraudadors?

És una de les esmenes que es debaten en les Corts Valencianes. En l’àmbit estatal es fa. En principi, si s’aprova així, no hi hauria cap problema, amb totes les garanties legals i amb seguretat jurídica. La transparència radical és fonamental.

Quina relació tenen amb l’Agència Antifrau?

Ens relacionem més amb l’Agència Tributària, pel que estableix la llei tributària. Amb Antifrau ens relacionem quan ens ho demanen. La informació tributària està subjecta a aquesta llei.

Encara que és un concepte que des de fa temps es critica des del Govern autonòmic, el pacte pressupostari amb Esquerra Republicana ha portat el dúmping fiscal a l’actualitat. Hi ha cap manera d’evitar que una autonomia bonifique al 100% un impost?

El punt de partida és el sistema de finançament, però també la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes i la Llei de cessions. Estableixen les bases i les competències per a legislar. Actualment tenim tres impostos cedits i sobre aquests tenim capacitat normativa: modificar escales i implementar beneficis fiscals. Aquesta autonomia financera no es pot trencar. En l’altra cara de la moneda, aquesta competència en sentit extrem origina la situació actual, que existisca la presumpta competència deslleial, perquè les comunitats autònomes amb múscul financer poden permetre’s abaixar els impostos bonificant-los. Altres comunitats, com la valenciana, a qui el sistema de finançament no ajuda, ni té aquest múscul econòmic... Aquesta autonomia que tenim hauria de compatibilitzar-se amb l’harmonització fiscal; no és perdre autonomia, és tindre uns paràmetres de coherència tributària. I han de complir la progressivitat tributària, igualtat d’oportunitats i solidaritat tributària perquè no hi haja aquest risc de competència deslleial. Almenys forquetes de mínims en els impostos cedits perquè tots els ciutadans juguem amb les mateixes cartes. El problema és que hi ha frau, podem anomenar-ho com considerem, però és una realitat que acredite amb 60 expedients oberts i quasi mil contribuents en una situació semblant.

No obstant això, els tècnics del ministeri d’Hisenda –Gestha– dubtaven que estadísticament existira aquest canvi de domicili per qüestions fiscals.

Jo no parle d’estadística, parle de xifres reals. Les estadístiques estan molt bé, però nosaltres treballem amb fets provats i hi ha 60 expedients sobre deslocalització fictícia. Són proves, fets consumats.

La portaveu del PP, Isabel Bonig, també opinava que el dúmping no existia, perquè era il·legal.

Bé, com a tècnica, no valoraré posicionaments polítics, parle de fets, de deslocalitzacions per tributació amable. Els fets estan ací.

Cal fer més pedagogia amb els impostos?

Per descomptat. És important inculcar als contribuents que, per a mantindre l’estat del benestar, i la pandèmia ha posat de manifest que els serveis públics són fonamentals, cal contribuir en funció de la nostra capacitat econòmica. Cal demanar més esforç a qui més capacitat econòmica té. I ensenyar que el que defrauda no és intel·ligent, és antisolidari i obliga els altres a tributar amb més esforç; és totalment reprotxable. Cal trencar el discurs de la picardia i crec que va canviant.

Comentava que els grans defraudadors tenen la seua renda provinent de capital mobiliari i immobiliari, també per herència, no de rendes del treball. Les persones que han acumulat tant de patrimoni no haurien d’incorporar al seu raonament que la seua riquesa no prové del no-res, sinó del treball d’uns altres, i es nodreix de les infraestructures i d’altres mitjans de l’Estat? Recorde un article en El Confidencial sobre la càrrega fiscal, que concloïa que a Espanya contribueixen més les rendes del treball que l’aportació de les societats.

Patrimoni i successions mostren capacitat econòmica diferent; de qui posseeix el patrimoni i de qui rep per llegat béns i drets. El discurs de no pagament per l’herència, perquè mon pare la va pagar trenca amb el discurs de la igualtat d’oportunitats.

Un té béns i drets, perquè té les circumstàncies, bé perquè uns altres t’han permés tindre’n, bé perquè l’Estat t’ha permés tindre’n. No és només teu, hi ha més factors que ajuden que existisca la riquesa. Es demana més esforç fiscal a rendes del treball que a altres rendes.

Què li sembla la reforma fiscal del Pacte del Botànic? És partidària de demanar un esforç a les rendes altes?

La proposta de llei l’elabora la Direcció General de Tributs. Els partits són sobirans per a legislar el que creguen millor Nosaltres executem i apliquem. La meua opinió no és important, la important és la dels dirigents elegits democràticament i jo compliré la llei i amb la lluita contra el frau, és una qüestió de fidelitat al meu càrrec.