Vicent Soler: “La reforma del sistema de finançament ha de ser un pacte d’Estat”

El conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana, Vicent Soler, ha fet de la reforma del sistema de finançament autonòmic el seu cavall de batalla en els sis anys de Govern del Pacte del Botànic. El socialista, economista i deixeble d’Ernest Lluch, considera que el problema de finançament valencià ve heretat de l’època predemocràtica i retrau al PP no haver volgut abordar-lo el 2002, quan l’expresident Aznar va aprovar el model amb majoria absoluta. El titular d’Hisenda encoratja els populars a sumar-se a un pacte d’estat que pose fi a les asimetries entre comunitats autònomes i garantisca a tots els ciutadans, independentment del territori en què residisquen, els seus drets bàsics.

La reforma del sistema de finançament va ser un compromís del pacte de reconstrucció estatal i el Govern va assegurar que abans d’acabar l’any 2020 hi hauria “un esquelet” del nou model. El president Ximo Puig es va reunir amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, la setmana passada. Quins compromisos ha traslladat últimament?

D’iniciar la reforma al més prompte possible. Em sembla injust ignorar les circumstàncies econòmiques, financeres i sanitàries per les quals passem a hores d’ara, igualar els temps polítics d’abans de la pandèmia i de les mesures de suficiència financera que aquest Govern ha posat a la disposició de les comunitats autònomes, cosa que a Montoro ni li va passar pel cap, com els 16.000 milions del Fons Covid de l’any passat, precisament la mateixa quantitat que en el document d’experts de juliol del 2017 es va indicar que era el que necessitaven les comunitats autònomes per a dur a terme les seues competències constitucionals de manera adequada. El problema de la suficiència, amb aquests 16.000 milions, tenint en compte la previsió que l’economia espanyola creixeria un 1,6% el 2020, i que va caure un 11%, va permetre que el sistema es mantinguera; juntament amb els fons que tenen a veure amb els recursos i les consideracions de Brussel·les. Si sumes això, més els 5.000 milions a repartir per a les comunitats autònomes en ajudes, més els Fons React EU que gestionen les comunitats autònomes, que són 1.250 milions per a nosaltres, això proporciona la idea que el nou paradigma és de suficiència financera, un contrast amb l’època anterior en què la resposta de Madrid, de Brussel·les i de Montoro eren les retallades.

Què queda pendent? Dels dos principis constitucionals implicats, l’un es compleix, el de la suficiència financera, però no el de l’equitat. Equitat significa que davant els mateixos problemes hem de tindre els mateixos recursos, i això no és així. El sistema de finançament vigent des de l’any 2002 i reformat el 2009 per Rodríguez Zapatero, però que manté l’statu quo del model d’Aznar i Zaplana, fa que la Comunitat Valenciana estiga a la cua en finançament per capita. L’equitat està pendent, però, pel que fa a la suficiència, no hi ha precedents que fluïsquen els diners de manera no retornable.

Entenc que el principi d’equitat se solucionaria amb un canvi del sistema de finançament autonòmic.

Efectivament. És el que el president Puig va reivindicar i la ministra Montero hi va respondre dues coses importants: que la reforma vindria prompte i que el nou model se sustentaria, no sobre l’statu quo actual, que ens damnifica, sinó en els recursos per capita ajustada, el concepte que té a veure amb les piràmides de població –en les autonomies més envellides el component de sanitat i serveis socials pondera més, mentre que en les més joves és l’educació–. La població ajustada és un concepte que caldria precisar en el nou sistema, però que és pròxim a la nostra reivindicació.

La ministra d’Hisenda responia dimecres a una pregunta parlamentària del diputat de Compromís Joan Baldoví que era complex calcular el cost efectiu dels serveis públics.

Per això mateix és molt més factible el concepte de població ajustada. Crec que és raonable en el finançament d’unes administracions que es fan càrrec sobretot dels serveis públics bàsics, serveis per a les persones. Cal pensar que més del 80% de la despesa de les comunitats autònomes és per a les persones. Si hi afegim la justícia democràtica, l’habitatge social i tot el que té a veure amb les àrees socials, està a tocar del 90%.

La reunió de la setmana passada entre la Generalitat i el ministeri ha reactivat el debat en les Corts Valencianes sobre la reforma del sistema. Per les respostes en la sessió de control de dijous, tant les seues com les del president, es dedueix que tot i que no hi haja encara reforma del sistema de finançament ni un fons d’anivellament com reclama Compromís, les polítiques del Govern semblen compensar a través d’altres fons aquesta falta de finançament.

Sí, és allò que déiem de garantir la suficiència financera.

N’estan satisfets?

N’estem molt més satisfets que en l’època anterior. Fins i tot en situacions tan dramàtiques com la que estem vivint hi ha hagut una provisió de recursos inimaginable. No vull ni pensar en l’exministre Montoro en aquestes circumstàncies. Aquesta vocació autonomista de la ministra Montero era impensable en Montoro: cada vegada que treia alguna cosa de Brussel·les respecte al sostre de dèficit, la proporció per al Govern central sempre era més gran que per a les comunitats autònomes; la primera vegada que la ministra Montero va a Brussel·les i aconsegueix un augment del sostre de dèficit el reparteix de manera molt diferent, més per a les comunitats autònomes que per a l’Administració central. Això concatena una cosa amb les altres, que l’administració subestatal que són les comunitats autònomes ha d’estar en primera línia de foc. Però insistisc: cal tornar al tema de l’equitat. Cal eixir de la crisi, quan vencem el virus, amb els mateixos recursos relatius que altres comunitats autònomes i per fer-ho necessitem un nou sistema de finançament.

Però ha de quedar clara una cosa: el partit, la final, es juga en el Congrés dels Diputats. Per això el Govern d’Espanya ha de fer una proposta, que el sentit comú diu que s’haja parlat amb els partits encara que siga informalment. El Govern no té majoria en el Congrés dels Diputats, la proposta inicial ha de fer-se pensant en la final, tindre en compte altres partits polítics i passar el tràmit del Consell de Política Fiscal i Financera.

Però el Govern no ha fet encara aquesta proposta.

No, no l’ha feta. En això estem. Però més important que això és el criteri, trencar amb l’statu quo. És la tercera gran oportunitat que tenim. Ja es va fer malament el 2002, quan estàvem al final de la cua, i el 2009 les autonomies que se suposaven de millor tracte van impedir una alternativa; Zapatero l’única cosa que va poder fer és una reforma parcial que les comunitats de l’eix Mediterrani les millorara una mica. Aquesta és la tercera oportunitat, en què sembla que per fi se supera aquest statu quo.

El criteri de població ajustada, per se, supera aquest statu quo que ens llastra?

És el nostre gran perjudici, que no es tinga en compte.

Però, si es tracta que cap comunitat perda, com es pot superar?

Aquest és l’altre gran problema polític. El 2002 i el 2009 tothom creia que aquesta reforma seria a cost 0: que el que uns guanyen, altres ho perden. En el document dels experts del 2017 es va dir molt clar que això era irresoluble sense resoldre primer la suficiència vertical. Si poses 16.000 milions més damunt la taula pots millorar els que estan pitjor sense perjudicar els que estan millor. Fins i tot, tots guanyen alguna cosa. Evidentment, els que estan pitjor guanyaran més. En definitiva: ací hi ha un problema de dotació de recursos a totes les comunitats autònomes, és el nostre discurs sempre que hem anat als fòrums. És un problema de totes, perquè durant 40 anys s’ha fet un repartiment de competències a ajuntaments i comunitats autònomes, però aquesta distribució no ha anat acompanyada en paral·lel d’un discurs raonable i rigorós sobre la dotació de recursos d’acord amb el que s’encarreguen aquestes administracions. Les comunitats autònomes estan en conjunt infrafinançades.

Llavors l’Estat hauria de renunciar a una part dels seus recursos?

Renunciar-hi no. Aquests recursos no són del Govern, són del contribuent, del ciutadà que paga els impostos per tindre uns serveis. I si aquests serveis els presten les comunitats autònomes més que l’Administració central de l’Estat, hauran d’anar-hi més recursos del ciutadà. Això és la reflexió de les inèrcies històriques d’un Estat centralista en el passat que continua identificant l’Estat amb l’Administració central i ja no és així des de la Constitució. Per tant, la part de l’Estat que som nosaltres és la part de l’Estat amb què el ciutadà tindrà millor sanitat, millors tractaments, millor educació; d’això parlem, per això es paguen els impostos. Més que el Govern done, es tracta que distribuïsca de manera diferent els diners del contribuent d’acord amb les competències de cada nivell administratiu. El nivell subestatal, les comunitats autònomes, està infrafinançat. Hi ha el problema de la suficiència, de l’equitat i les diferències entre comunitats autònomes, que a vegades és del 30%, per a prestar el mateix –excepte a Catalunya i Euskadi, que tenen algunes extres com la Policia o presons–. Per a les mateixes obligacions, per què no hi ha els mateixos recursos per capita? És la pregunta que es fa aquest Govern de la Generalitat. Volem resoldre-ho, però no som ingenus; no serveix de res que el Govern inicie el procés si no mira que el final tinga èxit. Quin tipus de document si no està mínimament parlat tindrà èxit? Si el Govern no té majoria en el parlament, si no hi ha pactes amb altres partits que donen les majories, i en aquesta lliga no juguen Euskadi i Navarra, i Catalunya està fora de joc, qui ens farà guanyar el partit? L’esquerra juntament amb Ciutadans i el PP. Si ells no s’hi impliquen des del principi, tindrem una gran frustració.

Amb aquesta política de bloqueig es pot aconseguir una reforma?

Les baralles institucionals no són el millor ambient per al pacte i això és el que cal començar. El problema no és iniciar, és acabar.

Es podria considerar una proposta de pacte d’estat?

Sí, això ha de ser un pacte d’estat, no pot ser una altra cosa.

Veu PP i Ciutadans disposats?

Comencem a mirar cap a la dreta. Sembla que això no va amb ells i, si no voten, no hi ha pactes. Es carrega tot el pes en el Govern de coalició, però és insuficient. Cal començar a pensar que els altres tenen una gran responsabilitat. I no sols en el finançament autonòmic, sinó en el deute acumulat per l’infrafinançament. El deute que tenim és tres vegades el pressupost financer. Hem de pensar que el passat, l’infrafinançament, no pot condicionar el futur. Necessitem resoldre el deute per fer el camí a la mateixa velocitat.

La part generada per un infrafinançament històric no ve de l’any 2002, que consolida un statu quo, que Aznar i Zaplana no resolen, sinó d’abans. El 2002 arribem a les transferències de competències en les pitjors condicions, amb la dotació de serveis públics heretada de l’època predemocràtica per davall de la mitjana. Com que tots creixem al mateix ritme, els que tenim una base més baixa mai convergim. Es crea una posició d’eixida el 2002 que defensen aferrissadament els que estan més ben dotats, que són comunitats del PP, menys la Comunitat Valenciana de llavors, en què Zaplana no va obrir la boca.

Ara el PP sol retreure al PSPV que va ser Zapatero qui va crear el model que discrimina els valencians.

Zapatero no ho va solucionar entre altres coses perquè l’oposició que van fer les comunitats autònomes del PP era com si s’haguera d’acabar el món. No hi havia pacte d’estat. Ara es pot canviar, ja concebem que això no serà una reforma a cost zero, sinó que hi haurà més recursos per al sistema que permetrien que els que estem pitjor milloràrem.

Veu en el Govern un cert ànim descentralitzador?

Jo ho he notat. No hi ha color entre Montoro i Montero. Ser del mateix partit que Montero em lleva autoritat, però com a conseller d’Hisenda, li dic que no hi ha color. El diàleg funciona. Nosaltres som 1 entre 17, però com a mínim ens escolten. I la mateixa ministra, exconsellera d’Hisenda a Andalusia, entén aquest Estat complex, aquest Estat compost, que és l’Estat constitucional espanyol, amb tots els nivells legítims. Els diners del contribuent han de repartir-se d’acord amb el catàleg d’obligacions constitucionals.