El psiquiatre Cándido Polo: “La filosofia del manicomi és la lògica de l’exclusió social”

El psiquiatre Cándido Polo ha guanyat el premi València d’assaig de la Institució Alfons el Magnànim amb un llibre que repassa la història del manicomi de Jesús. Polo va visitar el recinte per primera vegada el 1972, sent estudiant de medicina: “Em va impressionar molt i em va servir molt per a inclinar-me, a partir d’aquell moment vaig tindre clar que alguna cosa calia fer amb la psiquiatria pública”, diu l’autor en una conversa telefònica amb elDiario.es. “València té condicions idònies per a la reflexió des de la història social de la bogeria”, postil·la. 

L’autor, veterà activista de la crítica cap a l’internament psiquiàtric, ha repassat en arxius i hemeroteques la trajectòria del manicomi de Jesús, que va obrir les portes el 1866 per acollir els interns evacuats del departament de dements del Sant Hospital General. L’establiment provisional va perdurar durant 123 anys fins al tancament definitiu el 1989. Polo lamenta que en els arxius de la Diputació de València hi ha un forat negre a partir del 1936: “Qui fora havia fet un buidatge important”. 

L’obra, titulada Bogeria i salut mental a València. El manicomi de Jesús (1866-1989) i editada per Alfons el Magnànim, repassa les arrels de la institució, quan els interns eren obligats a desfilar en festivitats religioses i processons cíviques, l’exhibició dels quals “sempre excitava la curiositat popular”, escriu Polo. El 1878 hi havia 489 asilats. L’autor posa de manifest la crítica a les condicions del recinte en cada etapa: “En cada època hi ha hagut concepcions progressistes segons el model ideològic dominant”, afirma Polo, que considera que “la filosofia del manicomi és la lògica de l’exclusió social”. “L’hospital psiquiàtric modern participa del mateix fonament”, afig. 

“Hi hagué durant anys i anys queixes generalitzades per la falta de recursos terapèutics i el retard científic important de més de mig segle sobre les societats científiques europees i els sistemes sanitaris més avançats”, defensa Cándido Polo, que recorda que els manicomis són “centres marginals per definició”. “En el primer terç del segle XX s’introdueixen teràpies biològiques i de xoc que suposen un avanç sobre la contenció física i els abusos en el tracte als pacients”, afig.

L’autor repassa les reformes de l’era republicana i recupera personatges que han passat més aïna desapercebuts, com la del metge llibertari Félix Martí Ibáñez, responsable de Salut Pública del Ministeri de Sanitat dirigit per Federica Montseny. Després del final de la Guerra Civil, va vindre la psiquiatria nacionalcatòlica, alimentada per personatges clau com Antonio Vallejo-Nájera, Juan José López Ibor o Francisco Marco Merenciano. “Per descomptat, els manicomis continuen com estaven o pitjor, es crea aquesta mena d’amalgama ideològica, un dels fonaments més sòlids del franquisme”, explica Cándido Polo, que titla de “concepció delirant de la humanitat i de la sociologia quotidiana” les tesis d’aquests exponents científics de la dictadura. Antonio Vallejo-Nájera, teòric del pretés ‘gen roig’ va experimentar en els camps de concentració a imatge i semblança del model nacionalsocialista alemany. 

Cándido Polo lamenta la falta de documentació en els arxius sobre l’època en què els tres personatges falangistes, “amb una influència decisiva en la psiquiatria de postguerra”, coincideixen en el manicomi de Jesús, però remet a les seues obres. Així doncs, les històries clíniques que ha pogut consultar constitueixen una “projecció” de la ideologia franquista, argumenta l’autor. 

En 1989 va arribar el tancament definitiu del recinte. “El mite del manicomi model va arribar molt de temps després en forma del modern hospital psiquiàtric de portes obertes a Bétera en els anys finals del segle XX, condemnat a fracassar”, assenyala el psiquiatre, que recorda que l’Organització Mundial de la Salut ja proposava en aquella època alternatives d’intervenció comunitària. “El tema de la bogeria i dels manicomis a la societat en general no li importa gens ni mica”, conclou l’autor.

La pandèmia de la COVID-19 ha anat acompanyada d’una “repercussió social innegable” de la salut mental, encara que Polo lamenta que la “la psiquiatria sempre ha sigut la Ventafocs del sistema sanitari”, sense un pressupost adequat i ajustat als models d’altres països del nostre entorn. “Potser és temps de reivindicar altres aspectes: són milers de persones que han contribuït amb el seu desequilibri amb obres creatives memorables en poesia, o belles arts, una altra imatge del geni incomprés i una visió més amable de la bogeria”, argumenta Polo. 

L’autor, que sempre ha apostat pel model biopsicosocial d’intervenció comunitària, és molt crític amb el tractament informatiu dels successos protagonitzats per persones que pateixen malalties mentals. “He treballat quatre dècades en la psiquiatria pública i no hi he vist més perillositat; on sí que la veiem tots és en el poder”, afig.