Quan la quarantena és per sempre: “Fa sis anys que estic en cadira de rodes confinat, perquè els meus veïns no volen posar ascensor”

Cinqué dia de quarantena. Per a milions de famílies de tot Espanya, el confinament decretat per la crisi del coronavirus comença a anar costera amunt i, en realitat, acaba de començar.

En el cas de moltes altres persones amb alguna mena de discapacitat, no ha canviat res, llevat la possibilitat que la societat empatitze amb ells i amb la seua situació, massa vegades invisibilitzada per la indiferència col·lectiva.

Segons la Confederació de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe), més d’1,8 milions de persones amb mobilitat reduïda (el 74% del total) necessiten ajuda per a eixir de casa i al voltant de 100.000 persones (un 4%) que no disposen d’aquesta ajuda no ho fan mai a causa de les barreres físiques, és a dir, romanen en la situació de confinament obligada i indefinida que viuen a hores d’ara la majoria dels espanyols.

Daniel Agulló, veí d’Elx, és una d’aquestes persones. Va comprar el seu habitatge en el tercer pis d’en un edifici sense ascensor l’any 2006, juntament amb la seua dona. Treballava com a tècnic supervisor dels sistemes contra incendis en l’aeroport de l’Altet, però tot es va complicar l’any 2014: “Vaig tindre un problema que va derivar en una lesió medul·lar, cosa que em va fer perdre pràcticament tota la mobilitat a les cames i dependre de la cadira de rodes per a moure’m; és com si estiguera sis anys en quarantena, perquè no puc eixir de casa si no és amb ajuda”.

Segons explica, “el mes de juny passat vaig anar a judici contra la comunitat de veïns per negar-se a instal·lar l’ascensor i, malgrat que la sentència em dona la raó, tan sols obliga que cada porta abone 12 quotes, que són més o menys 3.000 euros en total entre tota la comunitat; la resta, fins a 72.000 euros que costa l’ascensor, l’hauria de pagar jo i damunt no podria posar-li clau i l’usarien tots, per la qual cosa recorrerem, perquè això és inviable, no soluciona res”.

D’aquesta manera, comenta que tan sols ix de casa “per a coses molt puntuals i ineludibles, com anar al metge” i assegura que, quan ha de fer-ho, si no estan la seua dona i el seu fill per a ajudar-lo, s’obliga a baixar de la cadira de rodes, asseure’s en l’escala i anar baixant escaló a escaló, “una situació molt denigrant”, lamenta.

Pel que fa a la situació de confinament, aconsella dedicar el temps “a les aficions de cadascú, siga tocar algun instrument, llegir o, en el meu cas, em va pegar per pintar, cosa que em relaxa molt, i per descomptat veure la tele, siguen sèries o pel·lícules”.

Agulló assegura que és l’exemple clar que es pot estar “una temporada llarga a casa”, encara que per la seua situació, no exempt de sentit de l’humor, reconeix que de tant en tant s’ha de prendre “algun tranquil·litzant”.

Alicia Martí, de 37 anys i veïna de Canet d’en Berenguer, també està quasi dos anys confinada, encara que per una situació diferent de la de Daniel.

Als 17 anys li van diagnosticar la malaltia de Crohn, una patologia genètica de l’aparell digestiu. Als 24 la van sotmetre a una operació en què li van llevar una part del còlon, Però tot es va complicar a partir del 2018, en què va començar a trobar-se malament i pràcticament va deixar de menjar.

“Vaig estar sis mesos en què quasi no podia ni menjar res, excepte batuts, amb forts dolors i oclusions intestinals i em van operar fins a dues vegades i ingressar a l’hospital amb desnutrició”, recorda.

No obstant això, les intervencions no van anar tan bé com esperava i continuava tenint un dolor que ha esdevingut crònic: “Després de l’operació, vaig estar uns quants mesos confinada a casa prostrada al llit, a ca ma mare, quasi sense poder menjar ni beure, fins que vaig decidir passar de l’Hospital de Manises al de Sagunt, on l’equip del doctor Xavi Cortés m’ha tornat la dignitat com a persona després d’estar tot el mes d’octubre ingressada i tractada amb l’ajuda de metges de quatre hospitals més”.

Ara, malgrat haver de portar una dieta molt estricta i limitada i només poder fer un desdejuni i una menjada al dia, pot eixir a fer una passejada cada matí amb Paco, “un gosset que em van regalar mon pare i la meua germana i que m’ha tornat l’alegria”.

Sobre la situació actual de confinament, assegura en to de broma que “als pocs amics que em queden després del viacrucis, els dic que benvinguts a la meua vida; ara molta gent entén les persones amb discapacitat, tant física com orgànica, però també els anime i els dic que es pot suportar, per exemple, fent cursos en línia o treballs manuals”.