Rafael Torres, president de la Confederació de Comerç: “Plataformes com Amazon han de competir amb les mateixes condicions fiscals que la resta”

El president de la Confederació del Comerç, Serveis i Autònoms de la Comunitat Valenciana (CONFECOMERÇ CV) i de l’Associació de Comerciants del Centre Històric de València, Rafael Torres, va ser elegit fa poc per unanimitat nou president de la Confederació Espanyola de Comerç (CEC) per la junta directiva de l’organització. El nomenament es va produir després de la dimissió de Pedro Campo Iglesias, que ha renunciat al càrrec per motius personals després de més 30 anys de trajectòria en el si de la CEC.

Rafael Torres, que fins ara ocupava el càrrec de vicepresident, assumeix la presidència amb la voluntat d’impulsar un sector estratègic com és el de les pimes i autònoms de comerç detallista a Espanya i en un moment especialment complicat marcat pels importants reptes econòmics i socials que afronta.

Què suposa que un valencià siga la cara visible i el màxim representant del petit comerç a tot Espanya?

Suposa un honor, és una cosa que no esperava i que tampoc he perseguit i el fet que, amb motiu que el fins ara president presentara la dimissió per motius personals, em proposaren a mi per unanimitat és un orgull. És també una responsabilitat molt gran, perquè suposa que, més enllà de la meua persona, es veu la faena que s’ha fet a València i a la Comunitat Valenciana, el posicionament que estem tenint, la visibilitat i la faena que es fa en tots els nivells i que hi ha, diguem-ne, pau i equip. Vam assumir un procés d’unió entre Covaco i Cecoval que ha sigut molt reeixit i tot això crec que s’ha tingut en compte i s’ha reconegut a escala nacional.

És la primera vegada que un valencià té aquest càrrec?

Jo crec que sí, perquè, que jo recorde de memòria almenys tirant 20 anys arrere ha sigut un català, un andalús i un basc. Així que crec que sí, soc el primer valencià que accedeix a la presidència de la Confederació Espanyola de Comerç.

Quins són els reptes més importants a què s’enfronta el petit comerç?

A curt termini, tractar d’eixir d’aquesta crisi en què continuem immersos de la millor manera, duent a terme polítiques que incentiven la demanda del consumidor. Amb el suport de l’Administració, fer campanyes per exemple de bon consum. En definitiva, estirar la demanda. El gran repte és la vacunació, com més prompte millor es complete la vacunació abans recuperarem els hàbits de compra normals del consumidor, que evidentment han canviat. El consum depén molt de l’estat d’ànim del consumidor i mentre hi haja aquesta sensació d’inquietud o d’inseguretat lògicament el consum es ressent. Més enllà d’això, hem de consolidar la posició o la importància del comerç i del petit comerç en les polítiques econòmiques del Govern central, que es parle de comerç interior tant com de comerç exterior, que fins ara sembla que el Ministeri de Comerç, Indústria i Turisme parla quasi en exclusiva del comerç exterior. Està fent-se faena perquè això canvie i continuarem aportant aquest gra d’arena perquè tinga la importància que mereix un sector que representa el 13% del producte interior brut (PIB).

Quins temes tenen per a abordar amb més urgència amb el Govern?

Hem de treballar amb el Govern en l’àmbit legislatiu, en l’àmbit fiscal, parlar de temes d’ocupació, de formació, traure una línia d’ajudes fiscals per al comerç de proximitat amb vista a la contractació i a la digitalització que s’ha d’abordar amb els fons europeus. No voldríem que aquests fons acabaren a les mans de les grans empreses, perquè és el més fàcil i perquè els terminis d’execució són més curts i que al final el Govern el que faça és donar-ho a Telefónica, al Banc de Santander o a una gran empresa, que ja té uns programes previstos per a executar i que al final els isquen debades. Aquests fons han d’anar destinats a transformar els sectors que necessiten la renovació urgent i el comerç de proximitat és fonamental que escometa aquest procés de digitalització.

Les grans plataformes de comerç en línia que han sorgit, com Amazon, es veuen com una amenaça o com una oportunitat?

Es veuen com el que són, una amenaça evident, però també és una competència que ens obliga a ser millors. El que és fonamental és que tots competisquen en igualtat de condicions. Al final el que no es pot permetre és que una plataforma com aquesta que has esmentat o qualsevol altra competisca amb avantatges sobretot en temes fiscals, perquè al final venen en qualsevol indret del món sense tributar-hi, perquè estan domiciliades en països amb tributació baixa o en paradisos fiscals. Al final fan una competència deslleial des d’aquest punt de vista. Amb la qual cosa és un gran que té una autopista per a competir quan els altres tenim camins de pedres. Suportem massa taxes, massa impostos i aquestes empreses treballen amb molta més capacitat econòmica i sense aquests obstacles. És un tema que cal tractar també a Europa.

Després també cal veure, per exemple, que per molt que vagen a un model d’empremta de carboni zero, que tots sabem que això és mentida, ara mateix tot el que es mou en l’àmbit del transport internacional deixa una empremta de carboni important i potser això caldria veure fiscalment com es tracta, perquè no és el mateix el que treballa en el comerç de proximitat i, per tant, treballa de manera molt més sostenible, afavorint l’economia que té a prop, que el que treballa amb productes que venen de qualsevol part del món i l’empremta que deixa això en tots els terrenys és alguna cosa a tindre en compte. Però al final això ens ha d’obligar a saber transformar-nos per arribar als nostres clients, digitalitzar-nos en la nostra manera de parlar amb els nostres clients, no sols de vendre, sinó en la manera de conéixer-los i tractar-los. Però no podem competir d’igual a igual ni pretendre ser un Amazon, perquè això és morir en l’intent.

Com els ha afectat la pandèmia i quin efecte han tingut les ajudes que s’han articulat?

La informació que manege és sobretot de la Comunitat Valenciana, però és extrapolable a la resta d’Espanya. Hi ha hagut molt poca ajuda. El que hi ha hagut són pegats menuts, tiretes. Entenem que no hi ha prou diners per a salvar o ajudar les empreses que abans eren viables, perquè crec que cal ajudar l’empresa que abans ho era perquè continue sent viable. Cal tindre en compte el que representem, pel que fa a l’ocupació el 16% de la Seguretat Social i el 13% del PIB, és a dir, parlem d’un sector absolutament crucial i s’ha demostrat en la pandèmia que el comerç ha sigut crucial, però les ajudes han sigut molt escasses. A la Comunitat Valenciana si que va haver-hi plans específics per a altres sectors molt danyats com l’hostaleria i el turisme, que ho necessitaven i continuen necessitant-ho, però no es va arribar a articular un pla específic d’ajuda per al sector del comerç.

Però el Govern sí que va anunciar ajudes per a autònoms i pimes. S’han arribat a repartir?

Sí que hem tingut el Pla Resistir Plus que va vindre del pla estatal, del qual a la Comunitat Valenciana li van tocar 647 milions, però ara està demostrant-se que els criteris d’aprovació per a obtindre les ajudes han sigut massa rígids i ara mateix la situació a tot Espanya és que entre un 60% i un 65% de les empreses no hi poden accedir i aquestes borses d’ajudes es poden acabar perdent si el Govern central no flexibilitza els criteris. Per exemple, és obligatori haver abaixat un 30% la facturació. Això ha deixat fora un muntó d’empreses que perden diners per les restriccions, però que com no han abaixat aquest 30%, les esborra d’una plomada. Dos terços de les ajudes es poden quedar sense adjudicar, llevat que es flexibilitzen els criteris. Això és un error que el Govern ha de rectificar i que crec que en són conscients i cal veure fins a quin punt ho fan.

Quantes empreses poden haver tancat a conseqüència de la crisi?

És complicat, però estimem que entre el 15% i el 20% han pogut caure a la Comunitat Valenciana, i a Espanya ja es parlava al desembre d’un 15%. És clar que en aquells territoris que estiguen més influenciats pel turisme serà pitjor.

Quins han sigut els sectors més perjudicats?

Des del punt de vista sectorial, tot el que té a veure amb l’alimentació ha resistit molt bé, tot el que té a veure amb l’equipament de la llar també ha resistit molt bé, fins i tot amb xifres superiors a les de l’any 2019, però tot allò que té a veure amb l’equipament personal està tenint unes caigudes de facturació molt preocupants i en el cas de la moda, el tèxtil concretament, continua sent molt preocupant. No fa molt la patronal deia que estava un 40% per davall del 2019 i que les rebaixes sembla que han caigut entre un 25% i un 30%. Com que no hem recuperat la normalitat, no hi ha esdeveniments de la mateixa manera, continuem tenint toc de queda en zones com a la Comunitat Valenciana, la gent continua tenint objeccions i gasta menys diners en roba i en complements. A més l’any que ve vencen els préstecs de l’ICO i caldrà començar a tornar-los. Si no es prolonguen determinades mesures o es trauen mesures fiscals de suport, podem assistir a un escenari una mica dantesc de falta de capacitat per a tornar crèdits. Per això és fonamental que amb vista a l’últim trimestre la vacunació avance i que es puguen recuperar els hàbits normals.

Ja en clau més valenciana, al setembre entra en vigor una part del Pla d’Acció Territorial Sectorial del Comerç de la Comunitat Valenciana (Patsecova). Creu que serà una bona eina de protecció del petit comerç davant de les grans superfícies?

Sí, crec que totes les activitats han de tindre una certa regulació o un cert marc d’actuació en què tothom sàpia les regles que hi ha, igual que existeix amb altres activitats, com per exemple la turística, que té una legislació molt clara. Jo crec que quant a la protecció del territori, qualsevol activitat ha de ser sostenible i el Patsecova és el que més marca. No mesura tant que hi haja una saturació com que hi haja cert perjudici mediambiental. Jo crec que això pot ser bo per a ordenar i que els diferents formats comercials cresquen en equilibri. Al final es tracta d’això, tots han d’existir, perquè jo no crec que el petit comerç haja de lluitar perquè desapareguen les grans superfícies, sinó que hem de lluitar perquè hi haja un equilibri de formats comercials i que tots competisquen en igualtat de condicions. Això a vegades implica discriminació positiva cap al més feble, igual que es fa en altres àrees.

Com a president també de l’Associació de Comerciants del Centre Històric de València, com veu la proliferació de franquícies en el barri antic en detriment del comerç tradicional?

És molt difícil, perquè és un procés que veiem en moltes ciutats, però és clar que els ajuntaments han de fer un esforç addicional i més enllà de dir que estan amb el petit comerç, amb el comerç tradicional i de proximitat, el que et dona un valor afegit és allò que és propi i que és autòcton i cal defensar-ho a més de bones paraules, amb fets. Potser donar una sèrie de beneficis fiscals o ajudes al manteniment d’uns certs comerços, més enllà del que ara es considera comerç emblemàtic que és una figura en què caben molt pocs comerços. Jo crec que s’hauria d’ampliar aquesta figura, en el seu moment ho vam parlar amb l’Ajuntament per crear una figura específica per al comerç de barri i de proximitat menys rígida que l’actual de comerç emblemàtic, que no incloga les franquícies i que diferencie l’empresari autòcton de les franquícies. I fer costat a aquesta figura de manera fiscal i amb ajudes. És una cosa que en el seu moment es va parlar amb el tristament mort regidor Ramón Vilar, ell ho va veure positiu per donar-li contingut, però ara està parat.

Estant d’acord amb el fons de les polítiques de conversió en zona de vianants que s’estan executant sobretot ara en el centre, s’hi han mostrat crítics en alguns moments. Per què?

Si al final sembla que totes les activitats van ordenades a fer un centre per als vianants, podem estar d’acord que aquest ha de ser l’objectiu. Però per arribar a aquest objectiu cal seguir uns passos lògics i és que siga un procés més dialogat, molt més transparent, en què es tinga molt més en compte els col·lectius, no sols els comerços, els usuaris de transport públic, els comerciants, els veïns, la gent amb problemes de mobilitat. El que no pots fer és convertir en zona de vianants el centre, però al mateix temps aïllar-lo, perquè ara mateix la mobilitat és un problema grossíssim a València, parle a escala local, però també de l’àrea metropolitana. Estan fent-se uns passos de tancar el centre històric, però al mateix temps es redueix el transport públic i això el que fa és matar el comerç. Llavors, tornant al tema de les franquícies, això contribuirà a tindre un centre històric turístic que, al seu torn, s’acabarà de carregar el comerç autòcton i a omplir el centre de franquícies i de llocs de menjar ràpid, perquè el que estarà en el centre passejant segur és el turista. Els nostres clients, que són de la resta dels barris i que tenen mala comunicació amb el centre, cada vegada hi venen menys, juntament amb els de l’àrea metropolitana, que tenen una comunicació pèssima i cada vegada hi venen menys, perquè els és més còmode anar al centre comercial. Tot això provocarà que tinguem un centre històric turístic meravellós, ple de franquícies meravelloses, però ens carregarem el comerç autòcton i la gent que viu en el centre se n’anirà, perquè no tindrà els serveis propis dels barris o comerç especialitzat de proximitat, perquè al final els preus apujaran i serà impossible mantindre-ho.

Una de les solucions passaria, per tant, per potenciar el transport públic en el centre i facilitar l’accessibilitat al veí o al comerciant?

Jo estic fart de parlar amb clients que em diuen que venen perquè els agrada una cosa concreta, però que si poden ho eviten. La gent, això de vindre al centre de compres cada vegada ho fa menys. Està expulsant-se la gent. El centre històric té 150 hectàrees. Hem fet un estudi en què hem vist que en 104 hectàrees, és a dir, més de dos terços, no hi ha accés a servei públic de transport a menys de 400 metres. Aquesta és la prova que el que s’ha fet és aïllar el centre històric i, per tant, posar-nos en risc de mort. Després, ja, suma les obres i la pandèmia, que ve a agreujar la situació, però fins i tot quan estiga tot acabat i convertit en zona de vianants, si l’accessibilitat continua estant limitada, no ressorgirà i acabarà tot amb terrasses, amb franquícies i amb menjar ràpid. Si que fluiran negocis, però potser no el que volem defensar. Si volem anar cap a un model de ciutat diferent amb una personalitat i una diferenciació, crec que les decisions no són les més adequades. En qualsevol ciutat el centre és el cor i el que connecta amb tots els barris i l’àrea metropolitana i tothom ha de poder accedir-hi fàcilment. Ací sembla que el que es pretén és que la gent no vinga i el que veiem és que la gent cada vegada vol vindre menys, perquè ho veu un embolic, incòmode i problemàtic. Per això cal treballar el tema de pàrquings dissuasius amb enllaços de transport públic, amb llançadores que vagen ràpid al centre i que per a la gent siga fàcil arribar-hi d’una manera còmoda i eficient en transport públic. En aquests moments, no és així. La prova està en el fet que la línia C1 de l’EMT que travessa el centre ha sigut un fracàs i el nivell d’ocupació és molt inferior al de la resta de les línies de l’EMT, és quasi la meitat que en la resta de les línies, i ja es va reduir un 85% el servei amb el desviament de línies per Poeta Querol. Per això diem que s’ha perdut molta accessibilitat al centre, s’està aïllant, i això un Govern municipal no s’ho pot permetre.