Una secessió sense referèndum: la dels rics

Els diners no tenen arrels. Aquesta afirmació no és nova, però mai no ha estat tan certa com en la nostra època, dominada per un capitalisme tecnologicofinancer que, gràcies a la globalització, accentua el desancoratge dels vincles socials i culturals que encara sostenen les societats modernes i els estats nació. En temps de secessions com els actuals (Escòcia no aconsegueix anar-se’n del Regne Unit, però el Regne Unit marxa d’Europa; Catalunya pugna per la independència d’Espanya i al continent proliferen els moviments contraris a la Unió Europea), la més contundent i greu no passa per cap referèndum, ni es debat explícitament davant de cap parlament. Es produeix de facto davant dels nostres ulls. És la secessió de les elits, la separació espacial i moral dels rics, la seua desbandada cap a un territori global que s’escapa del control dels estats.

D’aquest fenomen tracten els professors Antonio Ariño i Joan Romero en un llibre important, La secesión de los ricos (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2016), que aborda la qüestió des d’una perspectiva multidisciplinària. Catedràtic de sociologia el primer i de geografia humana el segon en la Universitat de València, el seu exercici té l’ambició d’entendre i el rigor en el procediment dels grans assajos moderns. “El nostre propòsit”, escriuen tan bon punt comencen, “no és oferir un repertori de solucions concretes”. No ho fan. Però dibuixen clarament els contorns d’un problema crucial. “Sí que ens agradaria”, afigen, “que la problemàtica complexa de la desigualtat en societats democràtiques, de la secessió dels rics i de l’expulsió de capes creixents de la població als marges del sistema, ocupen el centre del debat públic i acadèmic; que es coneguen millor les distàncies tan enormes que hi ha entre els més rics dels rics i els més pobres; entre totes les classes d’elits i la gent corrent, i que hi haja més consciència del seu caràcter inacceptable”.

“Un fantasma recorre el món”, parafrasegen els dos autors amb ironia el vell manifest; “i no és el comunisme ni tampoc la rebel·lió de la massa. Es tracta, més aïna, de la secessió de les elits i, dins seu, molt especialment, la dels rics”. Moviment de ruptura dels llaços que la modernitat va crear treballosament –Josep Ramoneda referencia en el pròleg l’origen al 1979, any de la victòria electoral de Margaret Thatcher i de la publicació de La condició postmoderna, de Jean François Lyotard–, Ariño i Romero trien el terme “secessió” per a descriure-ho, contra altres conceptes, com ara dualització, polarització, fractura o separatisme.

“Nosaltres ens estimem més el terme secessió perquè designa un acte de separació, distanciament i independència relativa d’un grup respecte d’un conjunt a què prèviament pertanyia; al·ludeix alhora a comportaments individuals i caràcters o perfils personals, estratègies de grups i processos estructurals, en què aquests últims són molt rellevants en tant que condicions de possibilitat”, assenyalen els autors.

Si dades com la comparació entre els 655,20 euros de salari mínim i els 72.000 milions en què es calcula el patrimoni d’Amancio Ortega, segona fortuna del món, dibuixen l’abisme entre un precariat cada vegada més estés i l’acumulació de capital més intensa; si escàndols recurrents d’evasió a paradisos fiscals revelen que la nova “classe global” es desprén acceleradament de vells compromisos derivats de la condició de ciutadans; si són cada vegada menys insòlites les excentricitats de supermilionaris com la pretensió de crear els seus propis “territoris” en paratges remots o en illes perdudes a la mar; és perquè la nostra societat es desfà, per dalt i per baix, però com apunta Ramoneda, també pel mig, amb la fractura de les classes mitjanes i el retrocés en un sistema de drets sobre el qual es va construir l’“estat del benestar”.

I això no és casual. Ariño i Romero coincideixen amb Piketty en el fet que vivim un nou cicle històric de concentració de la riquesa i citen Pech per a constatar que les dinàmiques extractives que s’imposen als valors de l’esforç, el talent i la creativitat només són possibles “amb el concurs actiu d’un capitalisme globalitzat i àmpliament financeritzat, de polítiques fiscals proclius a l’acumulació, justificacions econòmiques i una religió de l’èxit individual”. Dit d’una altra manera, només són possibles gràcies a una política determinada que causa cada vegada més malestar en sectors amplis de la població.

Siguen o no els rics “una subespècie del regne animal” que ha aconseguit “l’alliberament de l’esfera econòmica de les exigències democràtiques i la submissió dels governs a la seua lògica”, i també el desplaçament d’un sistema de drets envers un altre de donació, basat en la filantropia global i la compassió com a espectacle, els autors s’emparen en Atkinson per a advertir que “el model imperant és contingent i històric i la desigualtat no és inevitable”.

“Hi ha alternativa?”, es pregunten Ariño i Romero, que opten per explorar diverses qüestions clau abans de respondre-hi, per exemple quan plantegen si hi ha solució per a la desigualtat en un sol país: “A Europa hi ha la solució per a negociar regles globals, per a impulsar una política en què tots els actors globals funcionen amb les mateixes regles, per a facilitar la instauració de control polític a processos que funcionen al marge d’aquest, per a reforçar els elements que produïsquen el nou equilibri entre la justícia del mercat i la justícia de l’Estat”.

Repensar la ciutat i impulsar en l’escala local mecanismes democràtics d’inclusió social són línies de treball que els autors apunten abans de reconéixer amb honestedat que “ara mateix no hi ha una alternativa coherent i consistent que es puga contraposar a l’hegemònic relat neoliberal”. Així i tot, emfatitzen la seua aposta per una via continental: “Les elits europees només poden presentar com a credencial més excel·lent el seu fracàs… Però mantenen la seua agenda neoliberal i les seues polítiques d’austeritat. Per això és imprescindible fer que puge la marea a favor d’una altra Europa. Perquè les democràcies low cost adquirisquen més densitat i capacitat; perquè democràcia i sobirania siguen conceptes que tinguen ple sentit, perquè el poder haja d’escoltar; per a obligar-lo a canviar”.