“El que uneix el ‘Me Too’ i el ‘Me Queer’ és que en tots dos som víctimes d’una societat patriarcal”

L’etiqueta #MeQueer fa uns quants dies que està en el punt més alt del rànquing temàtic de Twitter. Milers d’usuaris de la xarxa han anat compartint experiències de LGTBfòbia, des d’agressions físiques fins a altres formes de violència menys evidents, com ara comentaris despectius o mirades desagradables. O no poder dir a la teua àvia que la teua parella és del teu mateix sexe.

Va arrancar l’escriptor alemany Hartmut Schrewe i el coixinet va tardar poc a ser viral. Milers de testimoniatges d’agressions, en carn pròpia o aliena, milers d’“a mi també”. A Espanya, el periodista de PlayGround Rubén Serrano va recollir les històries en un reportatge breu i es va llançar a compartir les seues. “De manera quasi intuïtiva”, conta el jove de Monòver (Alacant) a eldiario.es.

Hartmut Schrewe acaba de publicar una piulada d’agraïment per difondre el #MeQueer... 

Sí, no sé com se’n va assabentar, però divendres em va enviar un missatge per dir-me que estava sorprés de l’èxit de l’etiqueta a Espanya, que l’alcaldessa de Barcelona o el ministre de l’Interior hi hagueren piulat. És quasi impensable.

A què creus que es deu aquest boom a Espanya i els països hispanoparlants?

Crec que teníem ganes de parlar-ne. Sempre hem callat les nostres històries d’abús, de discriminació… Per vergonya, per por o per no poder dir-les en veu alta, perquè ens causen algun conflicte. Es va obrir una mena d’espai col·lectiu, un espai segur en què contar la nostra història. Ho callem sent quasi còmplices de la violència. Va eixir de la necessitat vital d’expressar-se.

Creus que les xarxes són un espai segur en què parlar o més aviat un focus d’odi?

Són una comunitat segura en tant que el que et protegeix és la pantalla. Però en Twitter, sobretot, i també en Instagram hi ha trols i missatges d’odi… Va haver-hi moltes respostes atacant-nos, desacreditant-nos, rient-se més… incentivant aquest assetjament des d’una posició de superioritat que creuen que tenen. Sí que crec que el que va obrir Twitter és una sensació de no estar sol, de creure que només et passa a tu… Ens va connectar com si fora una abraçada col·lectiva.

Veus similituds amb el moviment ‘Me Too’?

Parlant amb molts activistes LGTB+, les similituds són evidents. Sí que és cert que el ‘Me Too’ se centrava a denunciar assetjaments i agressions a les dones en el seu espai diari i ací hem mostrat qualsevol tipus de violència que hem patit, no solament física i verbal. Hem compartit comentaris, mals gestos, situacions violentes. La similitud més essencial, el que uneix el ‘Me Too’ i el ‘Me Queer’ és que tots dos som víctimes, que estem oprimits per una societat patriarcal i heteronormativa. És el conflicte més evident.

Creus que ara aquests moviments, que ja van de la mà moltes vegades, poden fer-se junts més forts?

Bé... el primer Orgull va ser transfeminista. Partint d’aquesta base... Sí que és cert que sembla que últimament han anat menys paral·lels o menys junts del que caldria, però moltes lluites LGTB beuen del feminisme, ja que moltes dones feministes tenen una incidència política quant al sexe i el gènere i és una lluita transversal.

Encara que ha passat poc de temps, creus que és una cosa puntual o que pot obrir una finestra de més reflexió a llarg termini, integral?

És la gran pregunta que ens fem ara. Per al que pot servir és per a incitar a un canvi de mentalitat i a un canvi cultural estructural. Per moltes formes jurídiques o legals que es facen sobre aquest tema per a pal·liar l’LGTBfòbia, l’origen és un rebuig que s’interioritza des de molt menuts... Espere que aquests testimoniatges consciencien una persona o dues o cent mil... Que es veja que és un problema social, que ningú no ha de tolerar aquesta discriminació.

A les persones que no pateixen LGTBfòbia això els serveix per a adonar-se de discriminacions que perpetuen en el seu dia a dia?

Indubtablement, sí. He rebut missatges de gent del meu poble que em deia que ha obert els ulls, que alguna vegada ha fet algun comentari i no considerava que era homòfob i sí que ho era... Obrir aquesta reflexió, que la gent es replantege les seues actituds, ja és una victòria.

Comences recollint en un reportatge els testimoniatges a l’estranger i després contes la teua pròpia experiència... Quin va ser el detonant?

Crec que va ser de manera intuïtiva. Va eixir de la necessitat d’expressar-me. Vaig començar a compartir les meues experiències i vaig veure que la gent s’hi anava sumant d’una manera impressionant... Al cap d’una hora d’haver començat, un divendres d’agost, ja érem tema del moment (trending topic).

Supose que és un sentiment contradictori veure que hi ha tanta gent que s’atreveix a compartir experiències que guardava i que, al seu torn, siguen tantes persones les que pateixen diàriament...

Crec que guanya la sensació positiva. Hem trencat el silenci que nosaltres ens posàvem a l’hora de parlar de la nostra discriminació... Per descomptat que és dolorós, hi ha coses horribles i saps que són reals, que algú les ha patides i probablement sol. La cosa bona és que ens hem unit per a aplacar-ho. Hi ha vegades que cal assenyalar una cosa que està malament, i que pot ser molt evident, per a parar-ho.