Tractament mediàtic del cas de Marta Calvo: “No s’ha explicat com un cas de violència masclista”

Des que va desaparéixer el 7 de novembre passat a la localitat valenciana de Manuel, no hi ha dia que els mitjans de comunicació valencians no hagen publicat una notícia, un article o una anàlisi sobre la desaparició de Marta Calvo.

Coneixem el seu rostre, el seu àlbum de fotos, el del sospitós principal –inclosos els seus llocs de vacances–, els seus gustos personals, i la seua vida laboral i sexual. Sabem que:

“A Marta la flipaven els pírcings. Ja n’havia provat uns quants: a un costat del llavi superior simulant la famosa piga de Marilyn Monroe, el septe (el cartílag entre les dues fosses nasals), en el fre de la llengua i fins i tot es va atrevir amb dilatacions a les orelles. Tenia 25 anys i, com qualsevol xica de la seua edat, feia temps que havia entrat en aquest bucle infinit de la recerca de l’ideal de bellesa. Va començar experimentant mil canvis de look en els cabells i en la seua manera de vestir, però ella, aliena a la seua bellesa, no acabava de veure’s bé i van arribar les operacions estètiques: pòmuls retocats, augment de pit... Gent del seu entorn assegura que va ser l’època en què va començar a ajuntar-se amb ‘males companyies’.

Coneixem els “perillosos vicis sexuals” del detingut i sospitós principal, Jorge Ignacio P.J., les pràctiques que presumptament van dur a terme la nit de la seua mort i hem vist detalladament l’abocador on es busquen les restes de la xica. També “l’itinerari macabre per a esquarterar i desfer-se de Marta”, amb les dades de geolocalització del mòbil de l’investigat. Hem llegit els missatges de la mare i del pare de la víctima i una carta del detingut en què tracta d’exculpar-se. Alguns diaris han reproduït l’escrit que va enviar des de la presó i es refereixen a ell amb el nom de pila.

Sabem la droga que van consumir al llarg de la nit, quina i quanta, i en quantes parts va dividir el cos el sospitós principal. “El detingut diu que Marta Calvo hauria mort practicant sexe amb drogues”, “el mètode letal de la ‘festa blanca’: sexe i cocaïna” . Alguns mitjans han consultat a una sèrie d’experts els efectes de la cocaïna en el cos i han aconseguit fer, així, una crònica de la mort de la jove.

Entre les incògnites policials hi ha el fet si es va consumir droga, si va ser consumida voluntàriament o no per la víctima i si aquesta va ser el detonant de la mort. És la diferència entre un assassinat, un homicidi i un homicidi imprudent. Com que no hi ha cos ni restes biològiques, l’única versió fins ara és la de la confessió del detingut. Jorge Ignacio P. J. es va entregar en la caserna de la Guàrdia Civil de Carcaixent el 4 de desembre, un mes després de la desaparició, i va confessar haver-se desfet del cos, que va assegurar haver trobat sense vida. Des del 6 de desembre s’està a la presó per una causa d’homicidi i els investigadors busquen casos semblants per a aclarir si hi ha un patró, ja que el detingut va ser identificat en la mort d’una dona que exercia la prostitució al barri valencià de Russafa per una pràctica semblant a la confessada. Dues dones més han denunciat que el detingut les va drogar sense el seu consentiment.

Marta Calvo és víctima de la violència masclista segons la definició del Conveni d’Istanbul, vigent a Espanya des del 2014, que recull com a tipus de violència masclista les agressions a dones més enllà de l’àmbit de la parella o exparella. El conveni assenyala que, per violència contra les dones, “s’ha d’entendre una violació dels drets humans i un tipus de discriminació contra les dones, i designa tots els actes de violència basats en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o patiments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de fer aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, en la vida pública o privada”. Amb això, s’amplia la definició que efectua la Llei d’Igualtat del 2004.

Per a la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, Noa de la Torre, entendre aquest cas com a violència contra les dones és fonamental per a tractar-lo. “Ha faltat perspectiva de gènere. No s’ha explicat com un cas de violència masclista”, assenyala la periodista, que pensa que, si s’haguera considerat així, l’anàlisi mediàtica hauria canviat. De la Torre considera que s’han publicat detalls innecessaris sobre la vida personal i privada de la víctima, incloses les pràctiques sexuals que, segons la confessió del detingut, van dur a terme. La periodista critica la “difusió de dades personals sobre la víctima que qüestionen el seu estil de vida que no aporten res” i només contribueixen a “revictimitzar”, i rebutja la morbositat habitual en els casos que es tracten com a successos.

Sobre la publicació de l’escrit del detingut, considera que ha de publicar-se amb el context adequat, no com una justificació, de la mateixa manera que habitualment es rebutja preguntar als veïns de la persona que comet un delicte. “El resultat del discurs no pot ser qüestionar la víctima i humanitzar l’agressor”, assenyala.

En les últimes setmanes, el col·lectiu de periodistes feministes valencianes Les Beatrius ha reclamat un tractament mediàtic respectuós amb la dona i la família, i ha recordat que “la víctima té dret a l’honor”.

Dos integrants de l’agrupació professional, Remei Castelló Belda i Anna Gimeno Berbegal, van redactar l’any 2018 el manual d’estil per al tractament de la violència masclista, un encàrrec de la Unió de Periodistes Valencians en compliment del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere.

Aquest manual recorda que “en el tractament informatiu no s’ha d’utilitzar la conducta de la víctima per a restar importància a qualsevol mena d’agressió patida, atribuir-li la responsabilitat o la culpa o qüestionar el seu testimoniatge”. Sobre l’ús de fotografies de la víctima, l’escrit recomana “evitar centrar les imatges i la informació en les persones víctimes i el seu entorn. Cal insistir en l’agressor i en el descrèdit social d’aquesta acció”, i recorda que s’ha de respectar el seu dret a l’honor. En aquest cas, atés que la víctima havia desaparegut, hi ha controvèrsia sobre la publicació o no del seu rostre. De la Torre recorda que no hi ha consens i pensa que està justificada la difusió de la seua fotografia per a cridar a la col·laboració ciutadana quan el cas era una desaparició.

Sobre l’agressor, les autores del manual consideren que se’n pot publicar la imatge si hi ha una acusació ferma –en aquest cas, ha confessat que s’ha desfet del cos–, encara que demanen respecte a la presumpció d’innocència i no caure en el fet d’estigmatitzar-lo per l’origen ètnic o la nacionalitat. El manual d’estil alerta sobre el relat del terror sexual. “[En] el relat del terror sexual sovint trobem la idea de la irresponsabilitat de les dones per haver-se posat en risc, en lloc de la irresponsabilitat dels homes per haver exercit la violència, per ser els causants del terror”.

Així, la presidenta de l’agrupació de periodistes valencians insta a ampliar la definició de violència de gènere per a un tractament mediàtic més responsable.