València, any zero després de Barberá

València no suporta més la presència d’una senadora territorial que, a mitjan camí, ha de baixar de l’AVE per a tornar a València quan sap que se l’ha imputada.

A València, en particular, i al País Valencià, en general, hem encunyat un terme nou per a tractar d’explicar-nos tot el que passa i, sobretot, tot el que ha passat durant els anys de govern del PP: la postcorrupció. Vivim en l’època de la postcorrupció, en què els nous dirigents que hem pres la responsabilitat d’encapçalar la gestió de les administracions ens esforcem per fer un exercici de transparència constant que diluïsca qualsevol indici de dubte pel que fa a la nostra comesa, per exemple en el meu cas, com a alcalde de la ciutat de València.

Jo vull una ciutadania apoderada, que conega els seus drets i els meus deures; i entre els seus drets hi ha el de l’accés a la informació i entre les meues obligacions, la de mantenir la pulcritud pel que fa a les despeses i a les inversions. Dit d’una altra manera: una part de la meua faena consisteix actualment a fer que la ciutadania torne a creure en les seues institucions, en el poder real de les persones i en la dignitat de la democràcia representativa.

Per això, València va tancar el maig del 2015 una etapa política, després de la caiguda electoral del PP i el creixent suport electoral a Compromís. I aquest dimarts 13 hem viscut una segona part. La investigació del Tribunal Suprem a la que en altre temps va ser alcaldessa poderosa i hui senadora aforada, Rita Barberá, marca el final de l’era fosca de la impunitat en l’Ajuntament de València. La (encara presumpta) corrupció es paga, però cal que hi haja algú que atie per trencar els blindatges del sistema de què se n’han aprofitat alguns i algunes.

Per això vaig arribar a l’alcaldia d’aquesta ciutat bella i honrada amb el propòsit ben ferm de fer que els corruptes es veren obligats a tornar fins l’últim cèntim del que van malgastar i robar. I això no era un lema ni un eslògan electoral. D’una altra manera aniria, pel que fa a la situació de Barberá en els casos Nóos o Ritaleaks, si no haguera estat pel seu aforament, perquè els tribunals ordinaris, els de peu, els que jutgen qualsevol ciutadà, estaven disposats a obrir investigació d’aquells fets.

Hui, però, no hi ha hagut escapatòria. Compromís ha estat precisament l’única acusació popular en una de les peces d’aquest imbricat trencaclosques de corrupteles, la que investiga el presumpte blanqueig de capitals en el Grup Municipal Popular, lligat a un més que possible delicte electoral.

I mentrestant, Mariano, capficat en l’àrdua decisió de si continuar amb el seu cigar o amb el seu Marca. València no suporta més la presència d’una senadora territorial que, a mitjan camí, ha de baixar de l’AVE per a tornar a València quan sap que se l’ha imputada. Aquesta no pot ser ni ha de ser la talla dels nostres representants en les institucions de l’Estat. La destitució ha de ser immediata.

Mariano Rajoy no solament amaga la corrupció, sinó que també la blinda, per a escàndol de molts, quan ahir mateix es va decidir la presència de Barberá en dues comissions del Senat. Quina classe de president en funcions propicia això? Quina mena d’aspirant a la Presidència pretén detenir el poder quatre anys més propiciant això?

Rajoy no pot intentar formar un govern si la medul·la espinal del seu partit –imputat/investigat formalment– està travessada per la corrupció. No ens podem hipotecar amb aquest lamentable esperpent a què assistim plens de perplexitat. Encara més, els qui encara proven de pactar governs amb Rajoy s’haurien de cuidar d’esdevenir còmplices de l’ocultació i el blindatge de la corrupció. A València tenim la lliçó ben apresa.