eldiario.es

9
Menú

Promoció econòmica: un problema d'enfocament

Els ajuntaments han d’afavorir, fer d’intermediaris, convocar i promoure sense pretendre foto ni protagonisme.

- PUBLICIDAD -
La regidora Sandra Gómez amb el telèfon que publicita un programa d'ocupació de l'Ajuntament de València.

La regidora Sandra Gómez amb el telèfon que publicita un programa d'ocupació de l'Ajuntament de València.

Llig a la premsa que l’Ajuntament dedicarà enguany 400.000 euros a donar suport a l’activitat creativa d’autònoms (València Activa Crea 2018) i a fomentar, impulsar i fes costat a la consolidació empresarial (València Activa Impuls Econòmic 2018). Com és habitual, la regidora de Desenvolupament Econòmic Sostenible i també portaveu del govern local, Sandra Gómez, ha estat l’encarregada de presentar aquestes dues iniciatives. Com que la memòria em diu que ja han eixit en el passat altres ajudes d’aquesta mena, consulte la web de l’ Ajuntament.

La memòria, en aquest cas, no m’havia fallat. En l’apartat d’Ocupació, sota el paraigües de Polítiques Actives d’Ocupació, hi ha un seguit de mesures: Agència de Col·locació València Activa; Programa Anem: Avalem Joves Plus; València Activa Expres; Activa Jove VLC 2017-18; Ajudes València Activa Consolidart; Ajudes València Activa Empren; Ajudes València Activa Emplea; Ajudes València Activa Impuls Econòmic; Càpsules per a Emprendre;cAjudes València Activa Crea; Convocatòria ús "Viver Petxina". Si es consulta l’apartat deValència Activa, hom troba un altre seguit amb no pocs solapaments: Empleo Barris per l'Ocupació; Agència d'ocupació, anem!; Oportunitats Emprendimiento Punto de Atención al Emprendedor (PAE); Ayudas para emprender; VIT Emprende Formación València Activa Exprés; Certificados de Profesionalidad; Formación para emprender; Prácticas para estudiantes, La Dipu Te Beca... I això sense comptar les iniciatives enregistrades en les subàrees de turisme, mercats i Palau de Congresos i Exposicions.

No seré jo qui pose en dubte l’evident dinamisme que demostra l’elevat nombre d’iniciatives. Tanmateix, em sembla necessari fer una petita reflexió sobre els fonaments teòrics d’aquesta classe de promoció econòmica. Diuen que no hi ha millor política que una bona teoria. Encara recorde l’anunci d’ un Congrés sobre l'economia de la ciutat que “marcaria un abans i un després”. Congrés que no s´ha celebrat i que deixa en l’aire la pregunta de quin és el model de creixement econòmic de la ciutat i quina és o hauria de ser la política econòmica (o promoció econòmica) escaient.

Abans de parlar de València, potser siga útil recordar que, ja fa dècades, les teories de creixement econòmic de les ciutats oscil.laven entre els partidaris de les teories de la base exportadora i els partidaris de les teories basades en l’oferta de factors. Personalment, sempre m’ha semblat maniquea la contraposició. Com que l’economia de les ciutats és l’economia més oberta de totes seria un tant estúpid negar la importància de les exportacions de bens i serveis (incloent-hi els serveis a les empreses i el turisme) com a element motor de l’ampliació de la base econòmica de la ciutat. Però seria igualment estúpid negar que la disponibilitat (cada vegada més en termes de qualitat) de recursos productius de terra (factors de localització), capital i treball (ara es diu capital humà) és la que fa competitiu l’ output de la ciutat i propícia l’exportació. De tota manera, aquestes dues teories no són les úniques i, de fet, han estat superades per noves versions del creixement endogen.

A més, en les ciutats d’una certa grandària es pot comprovar la presència d’allò de les economies d’aglomeració que si, d'una banda, són un factor d’atracció de noves inversions (es poden obtindre economies d’escala), d'altra banda expliquen la component endògena del creixement de les ciutats que han assolit una certa grandària. Per tant, haurem de tindre una perspectiva teòrica que integre els enfocaments d’oferta i demanda.

Finalment, convé no oblidar que, tot utilitzant la tècnica habitual de prendre en préstec enfocaments d’altres disciplines, hi ha un consens prou ample sobre la importància de la “bioquímica del creixement” que pot assimilar-se a la funció de les glàndules en el creixement de les persones. Una bioquímica que ha de promoure i facilitar un brou de conreu adequat per a la interacció i la innovació, cosa prou diferent a tractar d’intervenir directament o de creure que les ajudes financeres i els avantatges fiscals són una palanca poderosa quan no ho son ni de lluny.

Parlant del paper clau de la innovació en el creixement de la ciutat, resulta molt recomanable llegir un bon survey de Richard Florida (l’inventor d’allò de la “classe creativa") sobre la concepció de la ciutat com a bressol de la innovació ( The city as the innovation machine) en la línia de “la ciutat, riquesa de les Nacions” de Jane Jacobs. Al remat, és “l’ambient creatiu” el que marca la diferència. Ara “sols” cal  saber com es crea aquest ambient.

Ara parlem de la nostra ciutat. En primer lloc, a efectes de creixement econòmic, l’àmbit rellevant és l’àrea metropolitana (la ciutat real) i oblidar-se’n por tindre conseqüències teòriques i pràctiques fatals. Per moltes dificultats que hi haja, ha d’haver-hi una plataforma conjunta d’acció pública. El cantonalisme no du enlloc. Què han de fer els agents públics? Doncs bàsicament no confondre els termes de l’equació i fugir per igual de la temptació de crear llocs de treball (tot i que siga temporalment) i de la falsa creença que les subvencions, ajudes o desgravacions són eines  aconsellables.

Hi ha components del creixement estrictament endògens que depenen de la grandària de la ciutat (de nou, cal sempre parlar de l’àrea metropolitana) i de la renda familiar disponible. És aquesta component la que determina la despesa en consum constituint el mercat de moltes activitats productives locals. En segon lloc, hem de parlar de les rendes de capitalitat de què gaudeix preferentment la ciutat central. L’ elevada taxa de funcionaris (la presència d'institucions autonòmiques) i la concentració de treballadors de l’educació i la sanitat que es deriva de la localització de grans equipaments sanitaris i universitats és només un dels vessants.

També cal computar en les rendes de capitalitat el saldo positiu de fluxos diaris que, procedents de l’àrea metropolitana i de més enllà, tenen el seu lloc de destí a la capital per motius de treball, compres, esbarjo o gestions. No tot són guanys perquè la ciutat central ha de dimensionar la seua xarxa de transports a aquesta centralitat i les tarifes només cobreixen part del dèficit. Però, més enllà, d’aquesta constatació, caldria centrar atenció i esforços en els elements dinàmics, aquells que poden fer créixer la base econòmica de la ciutat per dalt del que grandària i capitalitat asseguren com una mena de protecció davant les davallades i crisis

Per resumir, si del que es tracta és de registrar taxes de creixement superiors que puguen minvar la taxa d’atur i que siguen compatibles, és clar, amb un concepte de desenvolupament / sostenibilitat, hauríem d’afavorir les activitats més competitives, millorar els avantatges de localització i, sobretot, crear un medi ambient favorable a la innovació i al desenvolupament de la classe creativa que és el que generarà activitats competitives i que té en la cultura i l’educació els seus arrels.

A casa nostra no són el turisme ni el taulell els que marcaran la diferència. No crec que la majoria dels programes esmentats a l’inici d’aquestes ratlles tinguen un impacte rellevant. De segur que una de les darreres iniciatives (ocupar nou mesos  a 80 aturats de més de 55 anys) va més en la línia de la política assistencial que de la promoció econòmica. Per si no fóra evident la insuficiència d’aquest enfocament, posar un telèfon públic en la cruïlla de Colom / Russafa en qué es llig “La telefonada que esperaves. Contractes laborals directes per a treballar en l‘Ajuntament” és, com diria Eduardo Mendoza, dos punts per dalt d'“improcedent” i tres punts per baix de “lamentable”.

Fomentar els serveis avançats en les empreses i afavorir la circulació d'idees i d'informació sembla millor camí. Els ajuntaments han d’afavorir, fer d’intermediaris, convocar i promoure sense pretendre foto ni protagonisme. Augmentar el capital social (la confiança institucional) no demana sobreactuació i sí plantejar-se el repte de seure a taula els implicats cercant complicitats. És un suggeriment. Un bon amic que ha llegit i millorat l’article, em diu que no “em mulle”. I té raó, però la concreció de la filosofia la deixe en mans dels que n'han de donar compte en les urnes. Si volen contrastar teories i polítiques, estic, com sempre, a la seua disposició.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha