eldiario.es

9

Amb Artur Heras, a Xàtiva

Gustau Muñoz

En quatre espais extraordinaris de la ciutat de Xàtiva s’hi pot veure aquests dies, i fins el 29 de maig, una d’aquelles exposicions que cap persona sensible, interessada en l’art i la cultura, s’hauria de perdre. A Xàtiva, aquesta primavera, s’ha organitzat un esdeveniment artístic de primera magnitud. No sé exactament com funciona això de les capitals culturals, aquests títols honorífics atorgats amb bona voluntat promocional per alguna Conselleria. Sí que sé, però, que amb aquesta gran exposició d’Artur Heras, Xàtiva s’ha guanyat per dret propi -i al marge de designacions oficials- la consideració de capital cultural valenciana del 2019.

Una exposició antològica i retrospectiva. Desenes d’obres d’art. Quatre espais expositius. “Sura com el desig i el destí en la memòria” és el rètol genèric que engloba quatre propostes, al voltant i de la mà d’Artur Heras, en commemoració dels seus cinquanta-cinc anys de dedicació a la pintura. La iniciativa és audaç i compromesa, però plenament reeixida i seductora, com comprova de seguida qui s’hi atansa.

Al Museu de Belles Arts (Casa de l’Ensenyança) hi trobarem la mostra titulada “Origen”, que inclou peces inicials i obres molt representatives de l’evolució d’Artur Heras, on es pot observar la progressió no exactament d’un estil, sinó d’una mirada. En una de les sales estan penjades 365 obres de petit format i de factura molt diversa -dibuixos, apunts, gravats, provatures, quadres menuts- que realment impressionen, que et deixen literalment bocabadat per la força, la diversitat, la imaginació, la factura, la capacitat de suggeriment. Qui contempla aquesta mostra de la creativitat inaudita d’Artur Heras al llarg del temps es queda sense alè, corprès. Quina descoberta!

Arribats al Convent de Sant Domènec, on s’exposa el que s’ha anomenat “Memòria”, la sensació és d’entrar en un recinte embolcallat d’aura, d’una sacralitat laica, tot i el caire inequívocament religiós del local, matisat però pels nanos i gegants propis del folklore local que compareixen en una sala annexa. Los voltes gòtiques d’un espai amplíssim, elevat, fabulós, acullen obres de gran format on reconeixem l’Heras agosarat, agut, intencionat, indagador, radical. Un pintor que ha viscut el seu segle, que no ha estat aliè a les commocions de l’època, tot el contrari, i que hi ha reflexionat a partir d’una mirada pròpia, personal, molt elaborada. I que plasma aquesta reflexió en obres que sacsegen i que, alhora, produeixen un plaer visual pregon. Però la mirada pròpia està feta també de l’assimilació de moltes mirades. El cànon d’Heras és molt divers, antidogmàtic, heterodox de totes les ortodòxies. I es nota. Perquè Heras coneix molt bé l’art del seu segle en tots els registres i variants. Encara el recordem com a director d’aquella vibrant i irrepetible Sala Parpalló i com a inspirador de la col·lecció “Imatge” que editava la IVEI. Massa risc, massa creativitat, massa connexió internacional, massa llibertat per a la mediocritat envejosa que sol posar plom a les ales dels qui, a València, intenten volar i enlairar de pas la nostra estimada màtria (com deia Josep Renau)... Un destí malaurat que, per alguna raó més o menys misteriosa, es repeteix. Però que finalment resta eclipsat davant la llum tan poderosa que emet l’obra aconseguida, com en el cas que ens ocupa (i com també ha passat històricament en altres casos que podríem evocar).

El tercer element de l’exposició d’Heras és “L’amic”, la petita mostra que es pot veure a l’Espai Borja-Capella de l’Assumpció i que inclou un seguit de peces al voltant d’Alfons Roig i l’entorn de l’Ermita de Llutxent, amb una interpretació de les formes i de l’espai -interior i exterior-, amb una capacitat icònica -la palmera, el gos, la lluna-, d’una força vertaderament estremidora. Qui en sap alguna cosa de la significació d’Alfons Roig, qui ha conegut l’Ermita de Llutxent, reconeixerà de seguida en aquest homenatge d’amistat basat en l’art, una demostració inconfusible de la profunda sensibilitat del nostre pintor. De la seua autenticitat -per dir-ho en els termes existencialistes propis dels anys de joventut d’Artur. Una mostra particularment emocionant, que invita al recolliment, cosa d’altra banda natural en una capella...

Finalment, el Palau de l’Ardiaca, un edifici depenent de la Col·legiata, ha cedit una estança magníficament restaurada per a un apartat singular d’aquesta retrospectiva: “RibHeras”, és a dir, les grans obres en què Artur Heras “dialoga” amb un altre gran pintor de Xàtiva, Josep de Ribera, allunyat en el temps i les intencions, però de qui Artur sap extreure’n els punts nodals de confluència de sensibilitats, amb uns resultats explosius. L’estança del palau gòtic, rectangular, harmònica, amb finestrals des dels qual es contempla un paisatge sublim de cúpules i arcs, vessa d’incitació estètica i de mestria en la resolució d’aquest diàleg entre dos creadors tan distants, però que hi conflueixen. D’una manera insòlitament poètica. I pertorbadora.

Crec que aquesta gran exposició d’Artur Heras repartida en quatre eixos temàtics i en quatre espais diferents és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Si la visita a Xàtiva és sempre recomanable, ara és imperativa. Xàtiva té un patrimoni històric, arquitectònic, cultural, monumental, molt valuós. Tenim la fortuna de comptar al nostre País amb unes quantes ciutats monumentals d’un interès inequívoc: Morella, Sogorb, Sagunt, Requena, Gandia, Xàtiva, Cocentaina, Oriola, entre altres. No sempre l’habitant de la gran ciutat n’és conscient, com caldria. A més d’embadalir-nos per la Toscana, o la Provença, podríem embadalir-nos de tant en tant per aquestes meravelles que tenim tan a prop.

Xàtiva ha fet un gran esforç per restaurar i recuperar tot aquest patrimoni cultural i monumental. Ha fet una aposta cultural rotunda, amb els museus (el de Belles Arts, el d’Arqueologia a l’Almodí), els centres culturals, la Biblioteca, l’Escola de Formació d’Adults Francesc Bosch Morata, i un llarg etcètera, que cal reconèixer i valorar. La ciutat de Raimon, de Pep Gimeno, de Feliu Ventura, de Toni Cucarella, d’Artur Heras, de tants creadors i homenots de la nostra cultura, ofereix a hores d’ara un gran aspecte, és molt agradable de passejar, compta amb un conjunt històric excepcional, amb carrers i racons impressionants, tot sota la vista d’un castell i uns entorns configuren un paisatge urbà de primera qualitat. Amb aquesta gran exposició d’Artur Heras la ciutat de Xàtiva, on la història hi ha deixat una petjada tan profunda, l’ha encertat una vegada més. Inexcusable fer-hi una visita.

M’he apartat una mica, en aquesta ocasió, de la tònica general d’aquestes “Notes de lectura”, centrades -com sap el lector o la lectora- en els llibres i el seu món. Ací, ara, ens n’hem desviat una mica. Però, ben mirat, tampoc no massa. Perquè l’obra d’Artur Heras és com un llibre obert de l’art dels darrers cinquanta-cinc anys, que admet moltes “lectures”. Ja se sap que “lectura” és darrerament un mot bastant polisèmic. Cadascú pot fer-hi la seua. L’obra esclatant, consistent, profunda i desafiant d’Artur Heras ens dóna motius amb escreix per a la reflexió i per al gaudi estètic. Tot plegat en uns espais expositius impressionants, i a la seua ciutat. Un luxe dels que no sovintegen. Dels de veritat. I a l’abast...

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha