Com un subapartat del relatiu auge o proliferació dels llibres d’assaig -que vaig glosar recentment, en un article anterior- es pot considerar la florida -també relativa- de llibres polítics a casa nostra. Són llibres de diversa mena: d’anàlisi de situacions o processos en els diversos escenaris, d’entrevistes amb líders o dirigents connotats o fins i tot de memòria d’un passat més o menys recent contemplat des del prisma de la política. El fet que puguem recollir ací tot un conjunt de llibres polítics, en el context valencià, ja denota que alguna cosa -alguna cosa important- ha canviat. Que el panorama de la lletra impresa, més enllà de la literatura o de l’erudició, va assolint gruix i va conquistant espais i funcions. Recordem que no fa tant -en termes històrics- el to l’havien donat els “llibrets de versos”. Els anys seixanta i setanta capgiraren les coses, però encara havia de passar més temps fins arribar a una certa plenitud. Sempre precària i amenaçada, però certa. Seria insensat no veure-ho.
Hi ha una moderada revifalla de llibres d’aquest tipus, darrerament, i ací en donarem compte d’uns quants. Ni de bon tros arribem al nivell de producció que omple les taules de novetats a Catalunya amb llibres sobre “el procés”, una part de la qual -no tota- arriba fins ací, i que és verament espectacular. És clar que les tribulacions de la societat i la política nord enllà són molt considerables, i no es podia esperar una altra cosa. D’entre tota aquesta producció trobe especialment suggeridors els llibres de Joaquim Nadal Catalunya, mirall trencat i el d’Enric Marin i Joan M. Tresserras Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, tots dos publicats per Pòrtic. El primer és el relat sintètic d’una experiència històrica (els antecedents remots i recents) acompanyada d’una anàlisi del procés sobiranista i d’una proposta bastant realista per desencallar una situació envitricollada. Un llibre honest i constructiu d’un dirigent socialista catalanista. El segon és molt més exigent i extens, més profund i ambiciós. Situa el procés sobiranista en el context de crisi de la democràcia espanyola, determinada per la urpada d’un nacionalisme espanyol frenètic, i també en el context més ampli d’Europa i el món. I presenta el projecte de República catalana com una via d’aprofundiment democràtic. Els autors són dos teòrics polítics i de la comunicació, adscrits a Esquerra Republicana, i representen un pensament post-nacionalista, de republicanisme cívic, integrador. Una anàlisi rigorosa i articulada, gens pamfletària. Un plantejament que ja és molt influent a Catalunya, com s’ha vist darrerament, i que convé conèixer de primera mà.
A escala valenciana cal consignar en primer terme el llibre d’Antonio Montiel i Gonzalo Guillén Acord del Botànic. La via valenciana para el cambio político (Balandra), una reconstrucció del passat recent, de la situació de partida que propicià el canvi de 2015 i de les negociacions -bastant complexes- que desembocaren en la formació del govern del Botànic (PSPV i Compromís) amb el suport parlamentari de Podem. Els autors són membres d’aquesta formació i lògicament donen la seua versió dels fets. Montiel, a més, hi fou un partícip directe. Un llibre interessant, que enriqueix el panorama de la lectura política, i especialment oportú ara que ens adrecem cap a una reedició del govern del Botànic, probablement amb la incorporació de Podem al Consell de la Generalitat.
Encara recents són els llibres de Jordi Sebastià Quadern de l’Europa trista (Bromera) i de Salvador Vendrell Joan Baldoví. En clau valenciana (Perifèric). El primer inclou un seguit de textos ben plantejats en els quals l’eurodiputat Jordi Sebastià explica el funcionament del Parlament europeu, les incògnites i les perplexitats de la Unió Europea, i la inserció de les iniciatives i els interessos valencians en aquesta galàxia. Justament quan les ombres del nacional-populisme i del neofeixisme amenacen el projecte europeu, ja tocat per les errades i la inacció de les elits, i pel Brexit, aquest llibre -decididament europeista- és il·luminador. Una bona manera de retre comptes per part d’un representant polític. El segon és el típic llibre de presentació biogràfica i política d’un líder, que explica la seua trajectòria i les seues idees, la seua formació i la seua proposta política i manera de fer al Congrés dels Diputats, on ha estat la cara visible de Compromís. Un llibre que em sembla que ha tingut escassa difusió, però que atrapa el lector. Joan Baldoví és un dels polítics millor valorats, pel seu tarannà i la seua fermesa. Políticament ve de lluny, és un resistent, un valencianista a Madrid, un home polític de tota confiança.
La periodista de la Vall d’Albaida -nascuda a Benigànim- Isabel Donet publicà recentment un volum singular: De l’erm al verd. Crònica del canvi polític (L’Eixam), un recull de les seues col·laboracions a La Veu del País Valencià i a Vilaweb entre 2014 i 2015, sempre intencionades i amb un toc d’humor, i alhora punyents. La ignomínia del govern del PP, la corrupció, el saqueig, l’atac a la llengua, la destrucció de la RTVV... Per a recordar d’on venim, i que no se’ns oblide.
Per la seua banda, el veterà periodista morellà resident a Barcelona Manuel Milian -que políticament no ha estat mai confrare del seu personatge- acaba de publicar un llibre-entrevista que, en certa mesura, se n’ix de la norma. Perquè presenta la figura del president de la Generalitat d’una manera propera i sense efectismes alambinats. Ximo Puig, la mirada morellana (Onada) és un recorregut per la vida i, sobretot, les idees i el projecte de Ximo Puig que confirma la impressió que el president de la Generalitat va assolint una dimensió política i una projecció creixents, perquè combina l’actitud reivindicativa amb la contribució a la cerca de solucions, per al País Valencià, el conjunt d’Espanya i, també, Catalunya. Ximo Puig és un valor sòlid del PSPV, manté idees molt clares sobre el valencianisme i la socialdemocràcia, i ha entès la complexitat de la societat valenciana. A més ha après d’errors del passat i sap que la passivitat política i la manca de dinamisme i projecte és letal. Tan letal com la incapacitat per a entendre’s amb les forces valencianistes i d’esquerra fora del circuit del seu propi partit, que existeixen i han vingut per quedar-se. El llibre inclou fotografies de vegades curioses de la trajectòria de Puig, i està ben editat, cosa d’agrair.
Per un altre costat, i en un altre sentit, cal deixar constància de l’aparició del llibre de Vicent Álvarez Un temps i un país (Austrohongaresa), un recull dels textos polítics d’un representant genuí de l’esquerra valencianista en actiu des dels anys seixanta fins avui mateix. D’un homenot de l’esquerra nostrada, nascut a Xàtiva, fundador -amb altres- del PSV, després a l’extrema esquerra, posteriorment a la UPV, finalment a EUPV, i posteriorment independent, tasques que ha compaginat amb la professió d’advocat (durant molts anys, laboralista), i amb la reflexió sobre qüestions cíviques i tota mena de causes justes, reflectida als seus articles. Vicent Álvarez o el compromís insubornable amb uns ideals.
Cal preguntar-se pel sentit i la vigència dels llibres polítics. Llibres conjunturals o duradors? Tot indica que la primera resposta seria la més escaient. Sovint són el que es coneix en l’argot editorial com instant books, llibres del moment. Llibres que s’han concebut com una eina de combat, com una peça per bastir un cos doctrinal, com una crònica o com a elements de campanya per a potenciar la imatge d’un líder o aspirant. Hi ha una mica de tot això, però també s’hi pot distingir en molts casos l’esforç honest per posar en ordre unes idees, per donar a conèixer facetes també interessants dels representants públics. Alguns llibres realment incorporen un esforç de pensament polític més articulat, amb més fonament. Per bé que em sembla que els dirigents, els quadres i els representants polítics valencians -però també els analistes i els teòrics- encara tenen camí per recórrer quant a elaborar un pensament més dens i més sòlid, un discurs més ambiciós -més enllà de la conjuntura- que puga funcionar com a full de ruta per a una societat que s’ha de marcar fites més ambicioses que l’anar tirant. No n’hi ha prou amb la insistència en el finançament, els drets cívics, la igualtat de gènere, el corredor o la cohesió social. Cal anar una mica més enllà. Cal situar els problemes en el seu context, pesar més a Espanya, tindre veu a Europa, i preparar la societat valenciana per a fer front a situacions difícils, a una competència aferrissada i a una crisi ecològica que, segons com, pot ser devastadora. O a eventuals crisis econòmiques derivades de les disfuncions d’un sistema inestable per naturalesa, que provoca bombolles especulatives com la de l’habitatge. Que depèn massa d’alguns oligopolis dels serveis bàsics i que es basa excessivament en el sector financer i en l’endeutament.
Sortosament, les eines de suport, des de disciplines com la sociologia, l’economia, la ciència política o la historiografia, forneixen el referons acadèmic necessari que els líders polítics han de saber sintetitzar i fondre amb la seua visió pròpia, amb el seu projecte, amb les seues idees, amb la seua experiència derivada del tracte amb multitud d’agents socials. Volums com el col·lectiu La Sociedad valenciana en transformación (1975-2025) (PUV) a cura d’Antonio Ariño -que és una radiografia completa de la realitat social, territorial i econòmica- o com Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana (IAM), de Joaquin Azagra -un assaig d’interpretació de la situació valenciana en el context global especialment valuós-, o com Nou viatge pel País Valencià (PUV-IAM-UA), de Josep Sorribes i Nèstor Novell, aporten claus indispensables. Com les que varen aportar al seu dia llibres com De l’èxit a la crisi (PUV), de Manuel Alcaraz, Societat anònima (Afers), de Vicent Flor o una crònica incisiva com El despertar valencià (Pòrtic) de Víctor Maceda, o -en un altre nivell- tota la sèrie de “Quaderns d’Orientació Valencianista” que va impulsar País Valencià Segle XXI en la pitjor època del règim corrupte i desficaciat dels avui processats Zaplana i Camps. Un passat que afortunadament hem superat, i que majoritàriament la societat valenciana vol deixar enrere. Superar-lo, però sense oblidar-lo...
