eldiario.es

9

Guanyadors i perdedors

Una mirada ràpida a la situació econòmica del País Valencià contemporani no deixa massa espai per a l'esperança. Una dada recent apunta a que la producció total al País Valencià en 2013 està per sota de les xifres de 2001, un altre, que estem només al 89% de la mitjana espanyola de renda per càpita; sense dubte, quant al teixit econòmic podem parlar d'una dècada perduda i això sense entrar a fons en els sagnants problemes socials que se'n deriven. I la percepció social canvia ràpidament: mentre que fa uns anys enrere es percebia com una fase transitòria -allò de Zapatero i la desacceleració-, ja avui la problemàtica pren un tint moral i d'acord amb l'enquesta de Metroscopia el 89% dels valencians relacionen directament la situació actual amb els casos de corrupció.

Més enllà del desgast probable que això puga suposar per al partit en el govern, no deixa de ser un relat enganyós que no resisteix a l'anàlisi de les dades més elementals; així i tot sabem que en política importa i molt la percepció.

Si correlacionàrem directament les “grans obres i esdeveniments” característiques de les dues dècades de govern del PP (Ciutat de les Arts i les Ciències, de la Llum, Fòrmula 1, Aeroport de Castelló, Visita del Papa, etc) amb la corrupció, i sumàrem el seu cost total -com a mínim el declarat- no arriba a 5000 i escaig milions d'euros: a penes un 19% del deute total de la Generalitat, que volta els 30.000 ME. Segurament que s'escapen fons en altres partides, com personal, però en tot cas encara hauríem d'explicar d'on prové el gros del deute subscrit per la Comunitat Autònoma. Això en el cas que realment pensàrem que el deute públic és el problema fonamental -un extrem qüestionable.

Potser cal buscar altres explicacions. L'informe sobre el finançament autonòmic valencià aprovat recentment per consens a les Corts Valencianes, en l'elaboració del qual van participar experts proposats pels quatre partits parlamentaris, ofereix algunes interessants claus al respecte. Les fonamentals és que som la segona Comunitat Autònoma pitjor finançada en relació a la població, i que representant al voltant del 10 i escaig per cent de la població espanyola, rebem de mitjana un 5% de la inversió estatal. Com a conseqüència, la inversió per habitant al País Valencià es queda només al 78% de la mitjana estatal. El gran salt el trobem desgranant les competències: mentre que en Sanitat i Ensenyament assolim al voltant del 96% de la inversió mitjana estatal per habitant, en la resta d'apartats -serveis socials, dependència, inversions, prevenció d'incendis- a penes assolim el 55% de la mitjana estatal d'inversió: simplement, una volta pagats l'ensenyament i la sanitat, no queden molts més diners a mà.

Per fer comparatives i entendre el problema, no cal anar-se'n a les grans comunitats riques ni a l'extrem més pobre de la Península: hi ha prou amb anar a la mitjana. Castella i Lleó, que en 2006 avantjava al País Valencià en quasi 4 punts en PIB per habitant i que compta només amb la meitat de població, va rebre l'any anterior (2005) 3692 ME, mentre que els valencians -ja aleshores per sota de la mitjana de renda per càpita, sobre el 90%- vam aportar al sistema 5595 ME. Amb les dades de l'últim any disponible de balances fiscals -2005- cada castellanolleonés rebia de mitjana 650 euros més que un valencià a l'any. I, el que és fins i tot més cridaner, amb una pressió fiscal al voltant de 200 euros menor en el mateix període. El resultat: en 2009 la diferència de PIB entre castellano-lleonesos i valencians s'havia ampliat a 9 punts, amb els primers acostant-se a la mitjana de la UE i els segons allunyant-nos-en a tota velocitat.

No cal ser molt llarg per arribar a la conclusió que competir econòmicament en el marc espanyol en estes condicions equival a intentar guanyar una mà de pòquer contra mitja dotzena d'adversaris amb les cartes marcades. Els criteris de repartiment del sistema de finançament s'han assemblat tradicionalment més a fórmules cabalístiques que a cap criteri racional comprensible, com puguen ser la població, el PIB per càpita o l'aportació neta al sistema. Ja sense entrar en la “distorsió” foral basconavarresa, que seria tot un tema a part, pel qual a l'Estat espanyol conviuen -si comptem a part el particular règim canari- fins a tres sistemes fiscals distints.

El motiu fonamental que explica aquesta mena de distorsions s'assembla molt al relat fundacional de la democràcia espanyola: ningú pot eixir mai perdent. En el moment de la negociació de les transferències financeres per a les autonomies, es va prendre com a referència el cost efectiu d'inversió de l'Estat central en cada Comunitat Autònoma a principis dels 80, tal i com s'havia heretat del franquisme. És a dir, aquelles àrees on els governs pre-constitucionals havien invertit i dotat de forma més generosa, partien amb un avantatge comparatiu considerable. Tot i que el sistema ha canviat diverses vegades des d'aleshores, el principi clau de negociació ha estat sempre el manteniment dels drets adquirits: cap Comunitat Autònoma pot perdre pes absolut o relatiu en el nou repartiment, de manera que tot nou sistema ha tingut una lògica incrementalista i no re-distributiva. Els equilibris polítics a l'Estat espanyol han impedit modificar aquest principi, que romania intacte en la negociació de 2009.

Arribem a dia d'avui, i l'informe sobre el finançament aprovat per tots els grups polítics de les Corts planteja un model més racional, segons el qual als valencians ens correspon, per la combinació entre població i competències transferides, un finançament extra anual entre els 1000 ME i 3000 ME, segons es tinguen en compte criteris re-distributius, a part de la reclamació d'un deute històric a l'Estat de 13000 ME a causa dels desequilibris en el sistema de finançament en la darrera dècada i mitja. Tanmateix, s'ha quedat en una reclamació amb la boca petita.

Cap dels partits de l'hemicicle ha tingut valor de defensar-la amb fermesa, a Madrid i a València, per una senzilla assumpció: en un joc de suma zero com són els diners a repartir, els diners extra que necessita la Generalitat s'han de retirar del pressupost d'algú altre.

És obvi que els partits d'àmbit estatal no tenen massa ganes d'incidir en un tema que els posa en problemes amb les seues direccions estatals. El PPCV ha acceptat el silenci total davant les ordres de Rajoy de control de l'agenda política. EU, amb importants graners de vot a les comunitats beneficiades per l'actual sistema, prefereix fixar l'agenda en altres temàtiques i evitar friccions internes. Compromís, presa de les seues contradiccions i la por a presentar-se com a nacionalistes insolidaris, segueix fixant el focus en la corrupció. Només el PSPV s'ha atrevit -tot i de forma tèbia- a fer seua la causa del finançament.

En general, els partits valencians són presa de les seues pròpies contradiccions culturals, heretades de la cultura consensual de la Transició: entendre que en un joc de suma zero ha d'haver-hi guanyadors i perdedors, això forma part del joc polític. I no passa res.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha