eldiario.es

9

Sis lliçons del fiasco parlamentari de Compromís-Podemos

De la ruptura de la coalició Compromís-Podemos al Congrés dels Diputats, incapaç de superar les tensions a què s’ha vist sotmesa, amb cinc diputats integrats en el grup que lidera Pablo Iglesias i quatre en el Grup Mixt, es desprenen algunes lliçons interessants sobre la política valenciana, la política espanyola i la incardinació de l’una en l’altra.

‘Sorpasso’ sí i grup no? La coalició Compromís-Podemos-És el Moment tenia dos objectius en les eleccions generals del 20 de desembre a l’abast de la mà, superar els socialistes com a força principal d’esquerres i constituir per primera vegada una minoria valenciana al Congrés. Ha assolit el primer amb bona nota (els nou diputats obtinguts van desbordar les expectatives demoscòpiques més optimistes), però ha fracassat pel que fa al segon. I aquest fracàs posa en dubte precisament que avançar el PSPV-PSOE de Ximo Puig siga, ara com ara, una mica més que una meta. La gran força d’esquerres que Mònica Oltra aspira a convertir en hegemònica no ha estat capaç de mantenir junts els seus dos components davant del primer embat d’una situació política complicada.

La dificultat d’encaixar les plataformes noves qüestiona el discurs federalista. La negativa d’acceptar que les coalicions presentades a Catalunya, a Galícia i al País Valencià amb la participació de Podem puguen tenir un grup propi evidencia la resistència dels partits espanyols a donar carta de naturalització parlamentària a allò que és “real” en la vida política d’Espanya actualment. La interpretació dels requisits exigits, que es resumeixen en el fet que només els partits nacionalistes poden crear grups propis si tenen prou suport i que qualsevol formació d’àmbit autonòmic, si pacta una coalició amb una força estatal, ha de ser necessàriament absorbida per aquesta última, obeeixen a una lògica centralista. No sorprén que el PP i Ciutadans l’esgrimisquen, però és molt simptomàtic que també ho haja fet el PSOE de Pedro Sánchez, que té en Compromís-Podemos, En Comú-Podem i En Marea la competència d’una esquerra nova el desplegament de la qual arrasa la base socialista electoral entre les classes mitjanes urbanes més actives precisament en aquests territoris. La reforma federal de la Constitució que Pedro Sánchez propugna resulta enigmàtica amb aquesta actitud de partida.

Compromís no és una marea, ni una confluència. No és casual que el rebuig dels grups propis de les tres coalicions només haja portat Compromís a situar-se al marge de Podem. Quan el partit del cercle va arribar a la política valenciana, Compromís ja estava ací. I no sols això, va competir amb Podem en les autonòmiques i amb les candidatures afins en les municipals, circumstància que va confirmar la seua preponderància. A diferència de Galícia, on les “marees” van triomfar en les municipals, o de Catalunya, on la Barcelona en Comú d’Ada Colau es va emportar els guanys, la política ciutadana de ruptura ja tenia una força política, Compromís, i una líder, Oltra, en l’àmbit valencià. El fiasco del grup parlamentari reafirma la independència de Compromís, amb quatre diputats que ara poden jugar en el complex tauler de la legislatura sense el condicionant d’acordar posicions amb Podem. Per això Oltra, primerament, i Baldoví, després, han allunyat el referèndum de Catalunya de les prioritats de negociació. Pablo Iglesias ha perdut quatre peces i Pedro Sánchez, paradoxalment, hi pot haver guanyat una mica més de marge per a la seua eventual investidura.

Podem se la juga amb els valencians. Els d’Antonio Montiel han revelat, en una situació crucial, què volen. Més enllà de compliments o incompliments del pacte amb Compromís, han optat pel confort del grup que lidera Pablo Iglesias contra la inclemència de mantenir la reivindicació d’un grup valencià que els seus socis s’havien conjurat a portar fins al final. Àngela Ballester, com a cap de l’agrupació valenciana creada dins del grup parlamentari de Podem, té un triple os a rossegar: el de la visibilitat, ja disminuïda de partida, juntament amb En Comú-Podem i En Marea; el de la influència, a l’hora que el conjunt del grup assumisca prioritats com la reforma del finançament autonòmic, i el de justificar el vot dels seus diputats en clau valenciana. La llibertat de què gaudirà Compromís, des del Grup Mixt, pot posar-la en evidència més d’una vegada.

La “via valenciana” és a tres bandes. No perilla l’Acord del Botànic. És una qüestió que tant Puig i Oltra, des del Consell, com Montiel, des del suport parlamentari, han reiterat. Però queda clar que és un pacte a tres bandes. Cal esperar que el PSPV-PSOE i Compromís acosten postures en l’exercici del Govern davant de Podem, però no perilla l’estabilitat de l’acord perquè serà carn de canó davant de l’opinió pública qui tinga la temptació de trencar-lo. La projecció d’aquest acord com a inspiració d’un pacte eventual d’esquerres a Espanya, però, adquireix perfils nous. I reflecteix, si fa no fa, que si el socialista Pedro Sánchez vol arribar a la Moncloa ha de pactar amb forces polítiques perifèriques (entre altres, els valencianistes de Compromís), a més de fer-ho amb Podem. Probablement indica també que almenys dues de les tres potes han d’estar presents en el Govern, que no n’hi ha prou amb el suport parlamentari, però s’ha de veure tot en aquesta terra ignota de la política estatal que consisteix a tirar endavant un Govern en minoria o de coalició.

El Bloc recupera pes i responsabilitat. La ruptura de la coalició ha donat peu al fet que els sectors contraris al pacte dins del Bloc Nacionalista Valencià (un dels components de Compromís, al costat d’Iniciativa del Poble Valencià i Verds Equo) recuperen espenta, silenciats abans per l’espectacular resultat del 20D. No obstant això, els al·legats referents al fet que els nacionalistes tindrien els mateixos diputats si hagueren concorregut a les eleccions en solitari (dos dels quatre de Compromís) són fruit d’un miratge. Només cal mirar què ha passat amb Bildu enfront de Podem al País Basc, i, especialment, amb el Bloc gallec, extraparlamentari a Madrid després de molts anys i sumit en una crisi política greu. És veritat, no obstant això, que el centre de gravetat torna a Compromís, circumstància que torna a comminar el partit que lidera Enric Morera a resoldre la seua temptació permanent d'involució i Oltra a donar alguna resposta a les reclamacions d’una integració orgànica més alta en Compromís. Encara que un observador neutral, atesa la manera de superar les crisis que ha exhibit la coalició, tal vegada els recomanaria que mantingueren els equilibris de forces abans de fer qualsevol experiment.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha