Tren monorail, l’ecociutat del canal, vila olímpica: Les absurdes idees de Nóos per a l’Albufera de València
Un tren monorail per la costa des de Pinedo fins a Cullera, una mena de mini cotxes elèctrics units entre si batejats com a Chispa, una ecociutat de 3.300 habitatges al costat d’un canal olímpic per a esports de rem en plena horta o una vila olímpica amb 1.500 habitatges al cor del Saler.
Aquestes són algunes de les absurdes idees incloses en el projecte ‘València Olímpica-La Porta de l’Albufera’ que l’institut Nóos i la Fundación Metrópoli van presentar l’any 2006 al llavors conseller de Territori, a la presó pel cas Cooperació, Rafael Blasco, i posteriorment al seu successor en el càrrec, Esteban González Pons.
La proposta, per la qual des del Consell de Camps sempre s’ha negat que es pagara cap quantitat, es va fer en ple èxtasi de col·laboracions entre la Generalitat Valenciana i l’entitat que dirigia Iñaki Urdangarín.
De fet, entre els anys 2004 i 2006 es van esdevenir les jornades València Summit i es va signar un conveni perquè l’institut Nóos dissenyara la candidatura de València per a acollir els Jocs del Mediterrani, que no es van arribar a celebrar.
Per tot això es van embutxacar 3,5 milions d’euros de les arques públiques, procedents de la Fundació Turisme València (dependent de l’Ajuntament) i de la Ciutat de les Ciències (CACSA).
De fet, per presumptes irregularitats en aquests pagaments han estat jutjats fa poc l’exvicealcalde de València, Alfonso Grau, i quatre exalts càrrecs de CACSA i del Consell de Camps, en la trama valenciana del cas Nóos que està esperant la sentència.
El projecte ‘València Olímpica’ es va vincular primerament a l’esmentada candidatura per als Jocs del Mediterrani, després als Jocs Olímpics de la Joventut, esdeveniment proposat també per Urdangarín, i finalment a la candidatura de Madrid amb vista a les Olimpíades del 2016, en què la capital valenciana figurava com a subseu olímpica de vela.
Detalls del projecte
La idea que va traslladar Urdangarín a Blasco primerament i a González-Pons després no va arribar a tenir recorregut més enllà de les reunions esmentades, però un projecte tan agosarat, el cost del qual estava al voltant de 1.000 milions d’euros, reflecteix la sintonia que hi havia entre el gendre del rei Joan Carles i els responsables de la Generalitat.
El document ‘València Olímpica’ consta de més de 232 diapositives en què s’inclouen propostes d’allò més variades i cridaneres.
Així, a més de les esmentades anteriorment, destaquen la construcció d’un port olímpic darrere del Club Nàutic amb 1.200 amarratges; un miler d’habitatges més associats a la ‘Renovació de Pinedo i el passeig Fluvial’ com a fórmula per a recuperar el llit del Túria; un pont que connectaria el port esportiu amb Pinedo; un parc d’experimentació agrícola i 200.000 metres quadrats d’edificabilitat per a investigació, residencial, terciari i comercial.
Per si no fóra prou, la traca final d’aquest desgavell estableix com a usos incompatibles algunes instal·lacions com l’autocine o el kàrting. Això després de projectar milers d’habitatges al Saler i a l’horta.
D’altra banda, entre els arguments que exposa la presentació en les primeres diapositives per a poder assolir el projecte, n’hi ha alguns tan curiosos com “el potencial llatinoamericà” de València, on anomenen “diamant ibèric” “les ciutats que constitueixen la plataforma d’integració d’Europa amb el món llatinoamericà”, entre les quals hi hauria València, Barcelona, Bilbao, Madrid, Sevilla i Lisboa.
