Roser Rius, militant torturada per Billy el Niño: “No delatar ningú va ser una de les sensacions més plenes de la meva vida”

Cinquanta anys després de la mort de Franco, Roser Rius continua recordant amb nitidesa els crits i les tortures als calabossos de la Direcció General de Seguretat -principal centre de detenció i tortura policial durant la dictadura, avui seu de la Reial Casa de Correus i declarat Lloc de Memòria malgrat el boicot de la Comunitat de Madrid. Militant de la Lliga Comunista Revolucionària, va ser detinguda a Madrid l'octubre de 1974 durant una caiguda policial contra la seva organització. Durant els interrogatoris va ser colpejada i sotmesa a tortures físiques i psicològiques per agents de la Brigada Polític-Social, entre els quals es trobava Antonio González Pacheco, alias Billy el Niño, qui li va destrossar els peus a cops mentre alternava les pallisses amb converses aparentment normals. “Ells volien que sentissis que allà no eres ningú. Fins que no passaves davant d'un jutge, pràcticament no existies”, recorda.

En aquesta entrevista concedida a elDiario.es, Rius (Barcelona, 1947) recorda com, després de passar pels calabossos de la DGS, va ser empresonada durant catorze mesos a la presó madrilenya de Yeserías. Allà va escriure cartes i va convertir el dibuix en una forma de resistència i de comunicació amb l'exterior. “Dibuixar m'ajudava a treure coses de dins”, explica. Ara ha reconstruït aquella experiència a Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975), un diari il·lustrat travessat no només per la tortura i la represió, sinó també pels petits gestos quotidians d'afecte i supervivència: un cafè després de repartir octavetes, una carta enviada clandestinament, la solidaritat entre preses o l'emoció de descobrir, després de dies de cops i interrogatoris, que ningú havia delatat ningú. “Sentíem que els haviem vençut”, subratlla.

Querellant contra Billy el Nét i activista memorialista des de fa dècades, Rius denuncia que les tortures dutes a terme per l'aparell policial franquista “no eren excessos aïllats”, sinó “part d'un sistema organitzat”. La il·lustradora, qui ha estat a Palma per participar en la jornada 'Malgrat la por, la solidaritat i la memòria. Relats de presó de dones durant el franquisme', organitzada per la Universitat de les Illes Balears (UIB), qüestiona, així mateix, el relat oficial de la Transició: “No tenien cap interès real a acabar amb allò. Tenien interès a maquillar una mica el règim per a Europa i que els seus negocis continuassin funcionant”.

A Memòria dibuixada hi ha escenes molt quotidianes -un desdejuni, una conversa, un comiat- just abans de la seva detenció. Quina importància té recuperar aquesta vida quotidiana que la dictadura va intentar trencar?

Quan hi ha una malaltia, una desaparició o, en aquest cas, una detenció, el que fèiem abans sempre queda molt marcat. D'alguna manera sabíem que en qualsevol moment podien detenir-nos, però intentàvem fer una vida el més normal possible: treballar, trobar-te amb els amics després dins del que la clandestinitat ens permetia, anar a prendre una canya després d'una manifestació o un cafè després d'haver repartit fulls. Tot això ho trobaves molt a faltar a la presó.

D'alguna manera sabíem que en qualsevol moment podien detenir-nos, però intentàvem fer una vida el més normal possible: treballar, trobar-te amb els amics o, dins del que la clandestinitat ens permetia, anar a prendre una canya després d'una manifestació o un cafè després d'haver repartit fulls

Relata que quan la van detenir va sentir fins i tot “el final de la por a ser detinguda”.

Així és... Com les veies venir, perquè hi havia moltíssimes detencions, judicis i caigudes a Madrid i a Barcelona, vivies amb la por al cos, com se sol dir. Llavors, en el moment en què em van detenir, vaig pensar: “Ja ha passat. Ha passat allò que durant tant de temps havies pensat i temut que podia passar”.

Descriu la Direcció General de Seguretat (DGS) com “el palau del terror” i parla de l'absència actual de plaques o memòria a l'edifici. Què recorda amb més nitidesa d'aquelles hores a la DGS?

El més dur eren els interrogatoris, que es feien en despatxos, de vegades amb molts homes alhora. Evidentment, hi havia els cops, la tortura psicològica i, en el meu cas, intentaven fer-me creure que en Francesc, el meu company, estava molt malament i que li havien pegat molt al carrer. També hi havia els crits que escoltaves constantment. No sabies si eren reals o si hi posaven una cinta. I sobretot hi havia aquella sensació que allà tu no eres ningú. Ells volien que no fossis ningú i que sabessis que podien fer amb tu el que volguessin. Recordo que una metgessa, quan jo vaig cridar que volia saber què li havien fet al meu company, em va respondre: “Vostè aquí no té cap dret”. I tenia raó. Eres allà, a les seves mans, i fins que no passaves davant d'un jutge pràcticament no existies. Aquella sensació era molt forta.

A la Direcció General de Seguretat volien que no fossis ningú i que sabessis que podien fer amb tu el que volguessin. Estabes allà, a les seves mans, i fins que no passaves davant d'un jutge pràcticament no existies. Aquesta sensació era molt forta

Al mateix temps, també era molt forta la sensació que aquella gent era exactament el que esperaves que fossin: uns desgraciats, uns malnacuts. No hi havia cap síntoma d'humanitat que pogués fer-te canviar d'idea. Eren els representants perfectes d'una dictadura. I això, vulguis o no, també reforçava les teves conviccions. Als calabossos, quan estaves a baix, senties que la vida seguia al carrer perquè senties les petjades i veies les cames de la gent passar. Pensaves: “Mira, la vida segueix allà fora”. Aquesta sensació també la tenies a la presó, veient els balcons i la vida al voltant. Era com si tu estiguessis vivint una altra vida obligada, una cosa semblant al conte de La bella dorment.

Al seu llibre apareix molt la memòria del cos: els cops, el cansament, la por. Creu que el cos conserva records que mai desapareixen?

Sí, com quan ens van traslladar als calabossos de Saleses, on vam estar tres dies abans de declarar davant del jutge. Ja només el fet d'arribar allà ja suposava un canvi. El teu cos estava contusionat, ple de ferides, però senties que allò ja era una altra cosa. I a més hi va haver una cosa molt important: ningú de la nostra caiguda va parlar ni va delatar ningú. Això ens va donar moltíssima força. Quan ens van ficar a la furgoneta que ens portava des de la DGS fins al Palau de Justícia, anàvem eufòrics. Semblava que ens haguessin donat un premi, encara que jo tenia els peus destrossats i gairebé no podia caminar.

Mirava els altres: el 'Peque', que estava fet un naufragi, la 'Cuchi', a qui havien obligat a fer 'el pato' [tortura que els policies exercien obligant el detingut a ajupir-se amb les mans per sota dels genolls mentre el colpejaven], altres companys plens de cops... Sentíem una sensació... jo diria que de les més plenes que he tingut a la meva vida. Era com pensar: “Hem guanyat, els hem vençut”. I això que ni tan sols ens coneixíem tots. A una de les companyes detingudes no la coneixia de res, a una altra molt poc i amb una altra sí que hi tenia més relació. Després, a la presó, totes quatre ens vam fer molt amigues.

Ningú de la nostra caiguda va parlar ni va delatar ningú. Això ens va donar moltíssima força

Explica que Billy el Niño alternava cops amb converses aparentment normals. Quin efecte psicològic tenia allò?

Jo ho vivia pensant que aquell paio estava com una 'xota'. Amb el temps em vaig assabentar que teníem la mateixa edat, 27 anys, però en aquell moment no podia imaginar-ho. No em cabia al cap que una espècie de desgraciat així pogués tenir aleshores la mateixa edat que jo. Començava parlant-me que havia estat a Barcelona i jo pensava: “Aquest paio es creu que estem en un cafè?”. Només podies pensar que tenia un excés d'alguna cosa que no li anava bé. Però, més enllà d'això, dubto molt que allò pogués produir un efecte diferent. No crec que una persona detinguda pugui pensar que hi ha un policia que vol fer-se amic seu després d'haver-te donat una pallissa.

Amb el temps em vaig assabentar que Billy el Niño i jo teníem la mateixa edat, 27 anys, però en aquell moment no ho podia imaginar. No em cabia al cap que una espècie de desgraciat així pogués tenir aleshores la mateixa edat que jo

Considera que allò forma part d'un sistema organitzat?

Les tortures no eren un fet aïllat. Com escric al llibre, darrere de cada torturador hi havia un sistema que els preparava i protegia. A l'actualitat, dues vegades al mes, fem assemblees al carrer, davant de Via Laietana, que era la gran comissaria de Barcelona: allà escoltes nombrosos testimonis i, si no ho hagués sabut ja abans -perquè vaig estar a la presó amb 200 o 300 detingudes-, m'hauria adonat ara: les coses es repeteixen. I es repeteixen a tot arreu, a totes les ciutats i a tots els llocs.

Ells tenien una sèrie de protocols, fins i tot per escrit. Els aprenien en campaments de formació policial. Hi havia tota una sèrie de pràctiques que aplicaven, de vegades amb més violència i altres amb menys. De vegades no sabies molt bé per què. En el nostre cas, a més, feia tres setmanes que [l'11 de gener de 1977] s'havia produït l'atemptat de la cafeteria Rolando, davant de la DGS: van morir tretze persones, entre elles un policia. Aquell els havia encès moltíssim i potser estaven especialment rabiosos. Nosaltres no teníem res a veure ni amb allò ni amb cap tipus de violència armada, però igualment ens donaven cops. Recordo fins i tot que alguna vegada, mentre ens pegaven, deien alguna cosa així com: “Aquest cop és pel que li van fer al meu company”. I allà sí que notaves clarament que estaven molt enfadats.

Les tortures no eren un fet aïllat. Darrere de cada torturador hi havia un sistema que els preparava i protegia

Era també el dibuix una manera de resistir a la deshumanització de la càrcer?

Sempre m'ha agradat dibuixar i m'he guanyat la vida amb això. Dibuixar em feia sentir bé i era una forma de treure coses que d'una altra manera em resultava més difícil expressar. També era una forma de comunicació amb el meu company. Alguns dibuixos no podia enviar-se'ls, però d'altres sí. Hi havia dibuixos molt conscients, com els de la Direcció General de Seguretat, perquè volia reflectir coses que havien ocorregut allà. Un dels primers que vaig fer tot just sortir de presó buscava expressar com una persona pot sentir-se completament dominada per la violència sense necessitat de dibuixar directament els cops. Jo soc il·lustradora de llibres infantils i em costa molt expressar determinades coses relacionades amb l'odi. Per això intentava buscar altres formes de transmetre aquella sensació. Dibuixar em va servir de vàlvula d'escapament.

Un dels primers dibuixos que vaig fer tot just sortir de presó buscava expressar com una persona pot sentir-se completament dominada per la violència sense necessitat de dibuixar directament els cops. Jo sóc il·lustradora de llibres infantils i em costa molt expressar determinades coses relacionades amb l'odi

Un altre dels dibuixos que vaig fer reflecteix una tortura que no tenia una explicació senzilla: l'anomenaven 'el pato' i era molt humiliant perquè t'obligaven a ajupir-te amb les mans lligades per sota de les cames mentre et donaven puntades de peu i cops. Si duies temps militant, intentaves resistir per no acabar caient-hi perquè sabies que això els encantava. Una de les companyes que la va patir encara no havia complit els divuit anys. També hi havia una altra tortura sistemàtica: lligar-nos a un radiador i colpejar-nos repetidament a la planta dels peus: “pim, pam, pim, pam”. L'efecte d'allò el vaig intentar explicar després al poema inicial del llibre.

(Jo vaig tenir els peus negres

l’octubre de 1974,

negres, verats de verd i de morat.

El dolor pujava pels turmells

morint a mitja cama.

A còpia de cops,

l’ànima de ferro de la porra

va dibuixar una geografia

de la tortura sobre la meva pell.

L’amor, les idees, la solidaritat

van embolcallar la meva por.

Protegint-me de la delació.

Més tard, les negres ungles

van caure una a una.

I, al mig dels peus,

m’hi van quedar uns estigmes

rodons, com monedes.

Jo vaig tenir els peus negres

a l’octubre de l’any 74,

però els cops,

com el mall contra el ferro,

van forjar la meva força).

Relata al seu llibre el component específicament masclista de la violència i també com, malgrat compartir espai amb altres preses polítiques molt diferents entre si, es va crear una gran solidaritat a Yeserías. Va ser aquella xarxa de suport el que els va permetre resistir?

La sort va ser poder comptar amb companyes en qui podies recolzar-te. Bàsicament eren companyes del meu partit, encara que vam estar molt poc temps juntes perquè les tres noies que havien detingut amb mi van quedar en llibertat al cap de dos mesos. Després, dins la presó, hi havia tanta gent que anaves buscant afinitats. Jo estava amb dones d'altres partits i d'altres organitzacions i amb algunes vam establir relacions molt bones i moltíssima solidaritat.

Era una qüestió de supervivència, d'autodefensa, de formar un grup que pogués sostenir-se. Perquè un lloc tancat, ja sigui una presó, un convent o qualsevol altre lloc, acaba generant dinàmiques molt particulars i has de saber distingir moltes coses i no deixar-te arrossegar. Però, si aconsegueixes construir amistat, companyerisme i aliances amb persones que més o menys pensen com tu, això ajuda moltíssim, perquè sentir-se sola és molt dur. Jo vaig tenir companyes basques i una altra de Madrid, i amb elles vaig fer una relació especialment forta. En general em vaig portar bé amb gairebé tothom.

Jo estava amb dones d'altres partits i d'altres organitzacions, i amb algunes vam establir relacions molt bones i moltíssima solidaritat. Era una qüestió de supervivència, d'autodefensa, de formar un grup que pogués sostenir-se

S'ha explicat suficientment la repressió específica que van patir les dones durant el franquisme?

Jo crec que en els últims anys s'ha anat obrint molt tota aquesta part de la memòria, perquè durant molt de temps tot el relacionat amb la postguerra va estar molt ocult, tant en el cas de les dones com en el dels homes. A poc a poc això s'ha anat coneixent i moltes vegades han estat elles mateixes qui han acabat escrivint, buscant testimonis de les seves companyes d'aleshores i fent treballs molt interessants. Moltes ja no hi són, però els seus fills o els seus nets han continuat aquesta tasca. I després també han arribat dones d'altres generacions.

Crec que des de fa uns anys hi ha molt més coneixement i moltes més ganes de donar aquest testimoni. El meu llibre s'inscriu precisament en aquest exercici de memòria col·lectiva que molta gent estem impulsant. El que passa és que el protagonisme masculí sempre ha estat molt fort i durant molt de temps semblava que les dones només havien tingut un paper de suport. Les dones democràtiques eren les que cuidaven els presos, per exemple, quan en realitat també hi havia dones preses. Les dones van quedar invisibilitzades, com si no haguessin lluitat.

Abans parlava de l'orgull que sentien de no haver delatat companys. Com ho recorda avui?

És una cosa que et serveix sempre en algun moment dur. Penses: “A mi allò no em va fer abaixar el cap. La policia no va aconseguir doblegar-me, així que tu tampoc ho faràs”. No és que vagis explicant la teva vida constantment, però en el fons estàs dient a aquella persona: “A mi no”. Si no em va enfonsar la policia, aquesta persona tampoc ho aconseguirà. I això et dóna força. Per sort són moments molt concrets, però alguna vegada a la vida et trobes amb algú i penses: “Tu a mi no, eh?”. No sé si és fortalesa o supervivència. Suposo que és intentar extreure alguna cosa del que t'ha passat.

Què sent en pensar que molts torturadors van morir sense ser jutjats? Què va sentir en el cas de Billy el Nen?

El cas d'Antonio González Pacheco va ser molt curiós i contradictori. Tant la Comuna com l'associació d'ex-presos el que volíem era poder presentar querelles i portar aquesta gent a judici. Llavors, quan durant la pandèmia va morir Antonio González Pacheco, d'entrada em vaig alegrar i vaig pensar: “Mira, un menys”. Però gairebé immediatament alguns companys em van dir: “Ja no podrem jutjar-lo, se n'ha anat”. I aleshores em va donar moltíssima ràbia.

És un sentiment contradictori perquè tampoc desitges la mort de ningú, però t'adones que se'n van morint i desapareix la possibilitat de jutjar-los. I això està passant amb molts protagonistes tant de la política com de la policia franquista. Billy el Niño encara va morir relativament jove, tindria 72 o 73 anys. El mateix passa amb Martín Villa. Havia de comparèixer fa uns mesos a Alacant i al final ha aconseguit evitar-ho. Havien aconseguit que una jutgessa el cités a declarar [per la mort el 1976 de l'antifranquista Teófilo del Valle a mans de la Policia Armada], però sembla que sempre aconsegueixen moure peces i esquivar aquest moment.

Quan durant la pandèmia va morir Antonio González Pacheco, d'entrada em vaig alegrar i vaig pensar: 'Mira, un menys'. Però gairebé immediatament alguns companys em van dir: ‘Ja no podrem jutjar-lo, se n'ha anat’. És un sentiment contradictori, perquè no desitges la mort de ningú, però t'adones que se'n van morint i desapareix la possibilitat de jutjar-los

Durant dècades, la Llei d'Amnistia ha estat presentada com un dels pilars de la Transició. És del parer que l'Estat espanyol ha estat més a prop de protegir els botxins que de reparar les víctimes?

Sí, està claríssim. L'altre dia vaig ser en una universitat parlant amb professors de Dret i ells m'ho explicaven molt millor del que puc fer-ho jo. Deien que els articles de la Llei d'Amnistia que blindaven jutges, policies i militars es van introduir gairebé al final, amb moltíssima pressió dels propis aparells franquistes. I això va ser el que la va convertir en una mena de llei de punt final, que a més segueix vigent. És veritat que gràcies a aquesta llei va sortir molta gent de presó perquè encara quedaven prou presos polítics. Però, al mateix temps, també va servir per cobrir completament les esquenes dels qui havien participat en la repressió.

En països com Argentina aquestes lleis de punt final van acabar derrogant-se parcialment i aquí també podrien modificar-se aquests articles. No necessàriament tota la llei, perquè hi ha parts que van afectar positivament molta gent represaliada. Però, segons m'explicaven aquests professors, el que fa falta és voluntat política: que els legisladors canviïn la llei. Aleshores els jutges no tindrien més remei que aplicar també aquesta modificació.

Gràcies a la llei d'amnistia va sortir molta gent de presó, perquè encara quedaven bastants presos polítics. Però al mateix temps també va servir per cobrir completament les esquenes dels qui havien participat en la repressió

Per què creu que Espanya continua sent una anomalia a Europa en la investigació dels crims del franquisme? Potser ha pesat més la voluntat de “passar pàgina” que la de depurar responsabilitats?

Perquè tot estava 'atado y bien atado'. Amb la Transició, el franquisme no es va trencar del tot. Hi va haver eleccions lliures, sí, però qui van ser els primers que van guanyar aquelles eleccions? Eren franquistes. Era Adolfo Suárez. Aquella gent, com anava a canviar completament una cosa que havia defensat durant quaranta anys? No tenien cap interès real a acabar amb allò. Tenien interès a maquillar una mica el règim per a Europa, perquè els seus negocis poguessin funcionar millor, però al final van prevaler els seus propis interessos. A més, els anava molt bé tenir al darrere uns quants militars amenaçant constantment amb un cop d'estat. Des de la mort de Franco hi va haver amenaces contínues i, especialment entre 1979 i 1981, l'ambient estava ple d'aquesta pressió militar fins que va arribar el cop del 23F. Hi havia molta por que allò pogués tornar enrere.

Què sent quan organismes internacionals qüestionen la compatibilitat de la Llei d'Amnistia amb els principis del dret internacional sobre veritat, justícia i reparació per a les víctimes de delictes de lesa humanitat?

Hauríem d'aconseguir que tot això es revisés a fons. Per a mi, la major reparació seria precisament aquesta: reconèixer que lluitàvem per coses que avui són completament legals i que, a més, formen part dels drets humans, com el dret de reunió o el dret de manifestació. Lluitàvem per això, entre moltes altres coses. Que hi hagués un reconeixement clar que allò pel que vam ser condemnats era completament injust i que els qui van participar en aquesta repressió -jutges, policies- van ser responsables de crims de lesa humanitat.

Encara que la majoria ja hagin mort, almenys hauria de quedar constància pública d'això. I els qui segueixen vius no haurien de continuar cobrant privilegis o sobresous vinculats a aquella repressió. Perquè la policia cobrava sobresous per les nostres detencions i per les nostres tortures. I aquests complements els han continuat cobrant durant anys. Com pot ser això? Això sí que seria una manera de demostrar que realment existeix voluntat d'assumir el que va ocórrer.

Li preocupa el revisionisme actual sobre la dictadura franquista i l'auge dels discursos que la relativitzen?

Sí, clar, especialment entre la gent jove. També és veritat que he anat a alguns instituts i universitats i, de moment, no m'he trobat ningú que defensés obertament la dictadura. Jo sempre els dic: “Si penseu una altra cosa, podeu dir-ho i ho parlem”. Però ningú m'ha dit a la cara que la dictadura fos una cosa a enyorar. El problema és que la democràcia té molts defectes, els polítics tenen molts defectes i hi ha molta corrupció. I si la gent jove no coneix realment el que va ser allò, pot acabar pensant que era un món molt ordenat i molt senzill.

L'extrema dreta sempre presenta alternatives senzilles, una espècie de nou paternalisme: “No pensis massa, no et moguis i no passarà res”. Aquest tipus de missatges poden fer molt de mal i ja ho estan fent. A més, les xarxes socials han ajudat moltíssim a això i al darrere hi ha diners i mecanismes molt potents. Per això nosaltres hem d'intentar explicar al màxim tot el que sabem, oferir alternatives noves i, a més, dir-los als joves que pensin. Si realment pensen que allò era millor vol dir que alguna cosa passa, però que facin l'esforç de reflexionar abans de dir-ho.

Què li agradaria que entengués algú de 20 anys en llegir avui el seu llibre?

Quan presento el llibre sempre dic que m'agradaria molt anar a instituts. Ja m'han sortit algunes oportunitats de fer-ho i també he anat a un parell d'aules universitàries. A mi m'interessa parlar amb la gent jove. No sé si els joves de 20 anys estan llegint el llibre. Sé d'alguna persona jove que sí l'ha llegit, però crec que la majoria de lectors són persones que senten que allò també va ser el seu moment, encara que no patissin directament la repressió: gent que ara té entre 65 i 85 anys i que va viure aquella època d'una manera o altra. M'agradaria que els joves el llegissin i em diguessin què pensen, però, sobretot, m'agradaria que reflexionessin davant d'aquests discursos d'odi i aquests missatges tan simples que circulen per les xarxes socials i que acaben calant tant.

M'agradaria que els joves llegissin 'Memòria dibuixada' i em diguessin què pensen, però, sobretot, m'agradaria que reflexionessin davant dels discursos d'odi i els missatges tan simples que circulen per les xarxes socials i que acaben calant tant

Què creu que Espanya encara no ha volgut mirar de cara sobre la dictadura? Pensa que hi ha encara una cultura de protecció cap a determinades estructures heretades del franquisme?

Jo crec que, després de tants anys des de la Transició, molta gent ni tan sols s'ho pregunta. Hi ha algunes persones que sí que ens ho preguntem molt, però gran part de la societat no ha volgut qüestionar-se realment què va passar. Si tu els dius: “Saps que tota aquesta gent era la mateixa que la del Tribunal d'Ordre Públic? Que simplement se li va canviar el nom i que eren els mateixos jutges i els mateixos fiscals?”, molta gent no ho sap o no ha volgut veure-ho.

Però són coses que nosaltres tenim molt clares: hi va haver tota una política destinada a això, no va ser una cosa que sortís sola. I els va anar bé. Va ser una política d'oblit impulsada des de dalt a la qual van contribuir els partits polítics, la premsa… tothom. Tot allò va tenir molta força i, com que a més les coses havien millorat una mica, van decidir no mirar què és el que estava passant, tota la repressió que hi va haver als carrers a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Es va instal·lar aquesta idea de: “Bé, és que estem a Europa”, “ja tenim democràcia, ja podem votar”.

Mentre uns deien que calia “tancar les ferides”, hi havia famílies buscant els seus morts a les fosses sense que gairebé ningú en parlés...

De fet, els qui van començar la lluita per la memòria democràtica perquè tot això es veiés van ser les persones que tenien els seus pares o avis a les cunetes. Van ser ells qui van començar a presentar querelles, fins i tot a Argentina. No es van creure aquest discurs que tot estava ja superat. Les ferides eren tan profundes que els descendents encara les porten a sobre i continuen volent tancar-les de veritat.