“És un tema tabú”: el pare i el fill que han buidat 370 cases marcades per la síndrome de Diògenes a Balears

Acomesos amb vestits de protecció i mascaretes, Juan José Salvá i el seu pare s'enfronten cara a cara amb un problema de salut pública, familiar i veïnal: les muntanyes de brutícia i objectes acumulats per persones amb síndrome de Diògenes als 370 habitatges que han netejat al llarg de 15 anys.

La seva empresa, Vaciados La Talalla, és l'única de les Balears especialitzada en la neteja d'immobles com a conseqüència d'aquest trastorn de conducta, un “problema social molt greu” que està creixent però que les famílies “escomponen per vergonya”, afirma Salvá en una entrevista amb EFE.

El filòsof grec Diògenes de Sinope predicava l'austeritat i el rebuig a les riqueses i va arribar a viure en un barril, però, irònicament, el seu nom designa una síndrome caracteritzada per l'acumulació compulsiva d'objectes, la manca extrema d'higiene personal i l'aïllament voluntari.

Salvá mostra vídeos i fotografies dels ‘buidats’ en els quals s'ha especialitzat, treballs molt desagradables amb un cost d'entre 2.000 i 10.000 euros, segons l'espai a netejar.

Troben bosses d'escombraries acumulades durant anys, ampolles, roba, llibres, pots de vidre, joguines, plàstics, discos de vinil, animals morts i els seus excrements, aliments descomposts a les neveres i, a més, plagues de paneroles i rates.

També han intervingut en habitatges de persones amb recursos econòmics que gasten milers d'euros en compres —des de roba fins a tot tipus d'electrodomèstics— que van emmagatzemant a les seves cases, relata Salvá, que considera la tasca que realitza juntament amb el seu pare “dura”, però “absolutament necessària”.

L'empresa, arada a Binissalem (Mallorca), ha realitzat unes mil assessories a famílies de les Balears i de la península davant un problema, insisteix, que és “molt més habitual del que es pensa”, encara que continua sent un “tema tabú” pel “estigma social que comporta”.

Famílies desesperades

Principalment són “famílies desesperades”, comunitats de veïns o administracions de finques qui contacten amb la seva empresa per fer front a la insalubritat i les males olors procedents de l'habitatge d'un parent o veí.

Salvá subratlla que la seva empresa ajusta el preu del ‘buidat’ a les possibilitats econòmiques de la família afectada i recalca “l'absolut respecte” amb què afronta cada cas, perquè darrere cada història hi ha una “persona” amb un problema “emocional” i de salut greu. En ocasions, les famílies aprofiten que el resident de“ l'habitatge està hospitalitzat per realitzar la neteja, que es pot perllongar d'un a tres dies.

Encara que tradicionalment aquesta síndrome s'ha associat a gent gran, Salvá considera que cada vegada apareix amb més freqüència en persones joves o de mitjana edat. Es queixa que habitualment no hi ha un protocol específic d'atenció ni una xarxa d'ajuda per a aquestes persones en els sistemes sanitaris i d'assistència social públics, una cosa “absolutament necessària” per tractar cada cas.

No obstant això, reconeix la dificultat pel rebuig a l'ajuda, habitual entre els afectats, encara que n'hi ha que “sí volen”, com el cas d'una dona d'Eivissa que pateix aquest trastorn des de fa 15 anys i que ha estat denunciada judicialment pels seus veïns.

La síndrome de Diògenes està darrere de moltes morts en incendis d'habitatges saturats d'objectes que afavoreixen la propagació del foc.

Un trastorn, no una malaltia

La síndrome de Diògenes no és en si mateixa una malaltia, aclareix a EFE el psiquiatre i president del Col·legi de Metges de les Balears, Carles Recasens.

Per la seva experiència en equips d'atenció domiciliària, aquests casos són difícils d'afrontar perquè, llevat d'excepcions, no es pot tractar algú que considera que no necessita ajuda. Moltes vegades es requereix autorització judicial i un examen forense de la persona afectada.

Després d'aquesta síndrome, conclou Recasens, solen amagar-se trastorns mentals greus, com l'esquizofrènia o la demència, que requereixen tractament mèdic i seguiment per part dels serveis socials.

El terme síndrome de Diògenes va ser introduït pel geriatres britànics Clark, Mankikar i Gray, que van publicar el 1975 un article a la revista mèdica 'The Lancet' sobre el comportament de persones grans aïllades que acumulaven objectes.