'The Ibiza final boss', el jove britànic que s’ha fet viral a TikTok per representar el turisme de gatera
LLEGIR EN CASTELLÀ
Potser l’heu vist aquests últims dies ballant electrònica a la pantalla del vostre mòbil. Són només set segons que acumulen, mentre s’escriu aquest article, 25,6 milions de reproduccions a TikTok. Un zoom in vertiginós, digne de Valerio Lazarov, es fixa en un home jove. La seua descripció podria començar de dalt –ulleres de sol enormes, una barba que emmarca uns llavis en forma de U, un somriure híper blanquejat quan els llavis s’obren– a baix –camiseta de tirants negra, cadena brillant, una bossa subjectada per unes corretges que creuen el pit, tinta sota la pell dels braços, un got de plàstic rosa en una mà i l’altra mà partint l’aire amb un segell clavat al dit del mig– per tornar al cap. És el tall de cabells, en forma de bolet, el detall que concedeix a aquest ésser anònim una cosa més que quinze minuts de fama. Set segons, 25,6 milions de reproduccions. La metxa de l’algoritme és curta. Usain Bolt va necessitar més temps per guanyar les seues medalles d’or olímpiques.
Potser també haureu parat atenció en els milers de comentaris que intenten trobar l’etiqueta perfecta per capturar tanta peculiaritat. Hi ha qui el compara amb Lloyd Christmas, el xofer de limusina que interpretava Jim Carrey a Dos ximples molt ximples. Hi ha qui diu que és l’esglaó perdut entre el beatle Ringo Starr i un soldat de la batalla de Hastings, quan els normands van derrotar els anglosaxons i van conquerir la Gran Bretanya allà pel segle XI. Hi ha qui no va tan enrere en el temps i insisteix que és una rèplica d’Oliver Tree, un cantant californià i contemporani que pareix haver-se escapat de la nau industrial on s’emmagatzema el vestuari de les pel·lícules de Wes Anderson. Però és un boxador gal·lès anomenat Ben Crocker qui escriu el concepte que tots buscaven: “THAT is the Ibiza final boss”.
Potser no hi havia millor manera de definir el protagonista del vídeo que comparant-lo amb l’últim dels dolents que havies de matar per passar-te un beat ’em up, aquells videojocs de principis dels noranta en què avançaves per carrers en 2D repartint clatellades a tort i a dret. Aclamació popular: el comentari del boxador rep milers de “m’agrada” en qüestió d’hores. Crocker ha encertat de ple; és el millor colp de la seua carrera: acaba de batiar el cap final de les discoteques eivissenques.
El 'boom' del vídeo, tot un negoci
La cronologia d’aquest fenomen viral podria resumir-se així. El 3 d’agost, el compte de TikTok de Zero Six West –una botiga que ven roba, vapejadors i, sobretot, entrades per a les festes d’electrònica més famoses de l’illa– penja el vídeo al seu perfil. És un compte que no arriba als 10.000 seguidors, però la publicació esclata. L’enllaç es comparteix fins a l’infinit i arriba a una audiència semblant a la que aconsegueixen, per exemple, els clips que puja Taylor Swift al seu perfil oficial, on tafanejen 32 milions de fans.
A una altra escala, la història de The Ibiza final boss comença a assemblar-se a un negoci. Un dia després, el protagonista del vídeo crea els seus propis comptes a les xarxes socials. Com és lògic, aprofita l’onada i es fa dir pel malnom que li han calat, però darrere l’arrova de l’usuari apareix el nom que, suposadament, figura al seu passaport britànic: Jack Kay. Ell mateix es presenta molt breument en un dels primers vídeos que penja. Serà un patró de comportament: no fan falta explicacions perquè et coneguin. Mentre s’escriuen aquestes línies, té més de 10.000 seguidors a Twitter, més de 73.000 a TikTok i uns 156.000 a Instagram. La seva fama sobtada ja no sembla un negoci. Ho és.
Un dia després que la botiga Zero Six West pugés el vídeo de Jack Kay ballant al seu compte de TikTok, el jove britànic va crear els seus propis comptes a les xarxes socials per aprofitar l’estirada i fer negoci
En l’última setmana, Jack Kay ha visitat la perruqueria on un migrant kurd li talla per 26 lliures els cabells, a tassa, per donar les gràcies. Ha tornat a Eivissa volant en avió privat amb un grup de col·legues. Ha vessat paquets d’arròs sobre el brou d’una paella al costat d’un xef privat que ofereix menús en iots i villas. Ha aparegut a la cabina al costat d’un dels deejays més cotitzats de l’escena eivissenca. Ha arribat a posar-se darrere els plats en un altre local conegut. S’ha convertit en un fetitxe per a una cadena de fleques i una empresa d’electrodomèstics. Ha vist com una de les majors llegendes de l’electrònica mundial aprofitava el seu pentinat per promocionar la seua festa a la discoteca més gran de l’illa.
De sobte, tothom vol estar a prop de Jack Kay. Això significa monetització. Ràpidament, Neon Management, una agència londinenca de relacions públiques, l’ha incorporat a una nòmina de celebrities on figuren, sobretot, concursants i exconcursants de la versió anglesa de La isla de las tentaciones. Aquest jove s’ha convertit a corre-cuita en un icona de les xarxes socials repetint l’esquema que el va convertir en un personatge viral sense que, suposadament, ell en fos conscient. És un patró senzill: ballar, somriure, beure un refresc, ballar, somriure, aixecar el polze, ballar, somriure. Jack Kay podria quedar-se a viure dins la definició que la Britannica, una enciclopèdia que es publica des de fa tres segles i mig, dóna a la paraula clubbing: “El costum d’anar a clubs nocturns per ballar, beure alcohol, etcètera”.
Una agència londinenca, que representa sobretot concursants de La Isla de las Tentaciones britànica, ha fitxat l’Ibiza final boss. Ja ha fet publicitat per a una cadena de fleques i una altra d’electrodomèstics i ha tocat amb una de les llegendes de la música electrònica a escala mundial
Carn de tabloide
Per als mitjans sensacionalistes del Regne Unit, aquest nou jugador en la partida de la faràndula és una llaminadura. Només calen un parell de dades (que té vint-i-sis anys; que és de Newcastle i parla geordie, el dialecte d’aquesta ciutat del nord d’Anglaterra; que té una xicota que, lògicament, està disgustada per l’excés de gresca) perquè un tabloide fabriqui una notícia. El protagonista tampoc no les aporta a les seues xarxes socials: gairebé no escriu, ni tan sols obre gaire la boca als seus vídeos. Jack Kay no necessita explicar-se per ser viral.
“En el capitalisme de l’atenció, on sempre estàs envoltat d’estímuls, el ciutadà sembla abocat a convertir-se en un jo mínim, sense gairebé autoconsciència i, paradoxalment, desatent, incapaç de conversar, de fregar-se, de comprendre l’altre. I si la incapacitat de traslladar al llenguatge les nostres experiències ens buida d’aquestes, ens uniformitza i ens converteix en analfabets afectius, en ciutadans acrítics i individualistes, la pregunta que sorgeix en aquest incís i extraordinari assaig és: som avui menys humans?” N’hi ha prou amb llegir la contraportada de Sin relato (Premi Anagrama d’assaig 2024) per intuir que la psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar reflexiona a l’interior del llibre sobre les causes i conseqüències de fenòmens com el de Jack Kay.
Les xarxes socials també s’han omplert de mems i vídeos que el parodien. Per obra de la intel·ligència artificial, en qüestió de segons, The Ibiza final boss és un Lego, un Simpson, un jove, que sembla de carn i ossos, que, de sobte, es treu una perruca, i adéu pentinat. També hi ha imitadors, aquests sí de carn i ossos, que surten de festa disfressats de Jack Kay. Més aliment per a l’algoritme. La bola de neu dins la bola de neu.
L'internauta britànic: 42 hores al mes veient vídeos curts
La consultora We Are Social elabora un informe anual que avalua l’impacte de les xarxes socials en diversos països. Gairebé el 80% dels habitants del Regne Unit, segons aquest estudi, tenen, almenys, un perfil obert a xarxes socials. Són 54,8 milions d’usuaris i, més d’un terç, reconeix que utilitza aquestes plataformes “per omplir el temps lliure”. Encara que no és la xarxa més multitudinària, TikTok és la més addictiva: el britànic que hi entra passa mirant vídeos curts el doble de temps que fent scroll pels antics murs de Facebook: una mitjana de 42 hores al mes.
Un fenomen global i, encara que es tracti d’una xarxa social creada i finançada a la Xina, amb un fort arrelament entre el públic anglosaxó. Segons The New York Times, entre els 1.600 milions d’usuaris que TikTok tenia al planeta al 2024, gairebé un 10%, uns 170 milions, eren comptes nord-americans. La meitat de la població ianqui. Més que una ferramenta, una arma de la qual Hollywood no ha pogut prescindir per promocionar-se. Encara que quatre vídeos per minut en una pantalla minúscula sigui l’antítesi de seure a contemplar una pel·lícula de dos hores en una pantalla gegant.
Aquestes van ser algunes de les categories més buscades entre els usuaris de TikTok dels Estats Units durant el 2023: Sexy water (aigua “sexy” amb fruites, herbes i condiments per a fotos), unexpected red (“vermell inesperat”, ús de vermell brillant en looks neutres), bed rotting (“podrir-se al llit”, passar el dia estirat sense fer res), 75 soft (versió més suau del repte fitness “75 Hard”), bookshelf wealth (“riquesa d’estanteria”, decoració amb molts llibres per transmetre estatus), loud budgeting (“pressupost sorollós”, mostrar públicament els teus límits de despesa), looksmaxxing (maximitzar l’atractiu físic mitjançant canvis d’aparença), corecore (muntatges de vídeos estètics o emocionals sense una narrativa clara)...
The Ibiza final boss podria encaixar com un guant en una llista que balla agafada a l’impuls humà d’informar-se. No és únicament una febre juvenil. El 14% dels adults dels Estats Units reconeixen utilitzar TikTok com el seu cercador principal de notícies.
L'empenta de l'algorisme
Fenòmens com el de Jack Kay subratllen la relació entre la viralització d’un contingut i els ingents beneficis de les tecnològiques que creen, desenvolupen i gestionen les xarxes socials. Segons mitjans econòmics com Expansión, ByteDance, el conglomerat darrere de TikTok, va disparar el seu benefici un 60% el 2023 després de facturar 120.000 milions de dòlars. Les dades –qui són, d’on són, com es comporten– signifiquen or. Parafrasejant Byung-Chul Han, pur “dataisme”. “La intel·ligència artificial no raona, sinó que computa”, escriu el filòsof coreà al seu llibre Infocràcia, “i els algoritmes substitueixen els arguments”. I afegeix: “El coneixement digital total fa que el coneixement sigui superflu. La visió dataista del món no inclou l’individu que actua racionalment, que pretén fer una afirmació vàlida i la defensa amb arguments. Els dataistes imaginen una societat que pot prescindir completament de la política. Quan els conflictes i els interessos de classe disminueixen, els partits perden la seua importància”.
Com explica en el seu assaig López Mondéjar, no cal relat per ser cèlebre. Són suficients una “identitat adhesiva” i l’empenta algorítmica, una mena de toc diví per obtenir-la. El cas de Jack Kay en seria un model claríssim i, tanmateix, que no faci servir una narrativa no vol dir que el cap final de la festa eivissenca no tengui una història plena de detalls i complexitats. Tot el contrari “del pensament a curt termini”, el perill del qual alerten analistes com Ben Rhodes, que va treballar com a assessor de Seguretat Nacional durant l’Administració Obama.
Ni Neon Management ni el mateix Jack Kay van respondre a la petició d’elDiario.es per entrevistar-lo. La majoria de les desenes d’articles que s’han publicat sobre The Ibiza final boss repeteixen llocs comuns (i li atribueixen guanys de fins a 40.000 lliures per nit)… excepte a BBN Times, un digital que, no sense tocs de sensacionalisme, se centra en temes tecnològics. A l’article que van publicar l’11 d’agost, tanmateix, van anar una mica més enllà i van explicar que prové “d’un entorn de classe treballadora” i, citant el Daily Mail, que té un pare amb antecedents judicials “per robar a la casa d’un major el Nadal de 2021”.
Lemington, el barri on suposadament va créixer Jack Kay, és un exemple per entendre la desindustrialització anglesa. Una ressenya publicada al web de la Newcastle University el retrata molt bé. Hi ha fotos d’operaris pujats en petites locomotores de ferro, de famílies metodistes a la porta de l’església, d’una formació de boixos que s’inicien als escoltes. La vida girava entorn d’unes enormes fàbriques d’acer, al segle XIX, i de vidre, durant gairebé tot el XX, que van ser pròsperes alimentant-se amb l’aigua del riu Tyne.
Després, les xemeneies es van apagar, una rere l’altra, durant els vuitanta i principis dels noranta. L’activitat industrial cessava a cop de reajust decretat pels governs tories de Margaret Thatcher i John Major. Els mateixos gabinets que, com explica Owen Jones a Chavs, van “demonitzar” la classe obrera. Les goles que parlen amb accent geordie. Els passatgers que, com va haver de fer el mateix Jack Kay, pugen a algun dels vols que, cada dia, connecten sense escales Newcastle amb Eivissa per oblidar els seus problemes anant-se’n de gresca vora el Mediterrani.
Ara, The Ibiza final boss viatja en jet, es fotografia amb Solomun (un deejay balcànic a qui van enxampar punxant en una festa il·legal que se celebrava en una cova de Santa Eulària) o Tony Truman (un dels socis d’O Beach, discoteca a l’aire lliure que ha estat denunciada per vesins de Sant Antoni a causa de les molèsties que genera: sense parets, el soroll no troba límits). Va camí de rivalitzar amb el seus paisans més famosos: Sting, que era, per cert, fill d’un repartidor de llet, i l’exfutbolista Alan Shearer, que va arribar a ser capità de la selecció anglesa sent fill d’un treballador del metall.
Només el temps dirà si s’abaixa el suflé que va començar a créixer mentre Jack Kay es contornejava una tarda de principis d’agost a la pista del 528, una altra discoteca a l’aire lliure que també acumula queixes vesinals, també és a Sant Antoni i, com l’Ibiza Rocks, l’hotel on es concentra la major part de les morts per balconing d’aquest estiu a l’illa, també és propietat d’Andy McKay, un dels pioners a l’hora de trasplantar els grans esdeveniments electrònics des del Regne Unit a Eivissa. Girant la frase d’Andy Warhol, a Banksy li atribueixen el bon olfacte d’intuir que en el futur qualsevol gaudirà d’un quart d’hora d’anonimat. Jack Kay potser sigui el símptoma que aquest futur ja és avui.
0