eldiario.es

9

Discrepància

Em poden creure si els dic que havia decidit canviar de terç i, si de cas, escriure, en un to sols lleugerament “acadèmic”, sobre temes que ens afecten en la nostra vida quotidiana com ara l‘habitatge, el turisme, la intel.ligència artificial i la robotització, l’envelliment i el despoblament de l’interior, el laïcisme o coses per l’estil. Mamprendre, per si s’escau, reflexions que puguen ajudar a exercir l’ofici de pensar i a moure allò que tenim damunt les celles i que no és el cabell.

Si he ajornat, sols per una vegada, aquest benèfic i irrellevant propòsit és per discrepar del curs dels esdeveniments a l’Ajuntament de València. Començaré per dir que crec que la modestíssima proporció de personal al qual interessa la cosa pública local pot estar amb tota la raó decebuda del fet que trigue tant l’acord del Rialto o com vullguen batejar-lo. És, simplement, impresentable i la imatge que deixa és que, per variar, manen els interessos dels partits sobre allò que interessa als ciutadans. Caldrà desfer -i prompte- aquesta percepció.

Dita la qual cosa, m’agradaria fer una curta reflexió. En primer lloc, sembla prou evident que la història de la vicealcaldia demanada per el PSPV- PSOE està determinada per un desig, legítim com tots però contrari en aquest cas a l’interès general, de tindre un major protagonisme mediàtic de cara a les eleccions del 2023 (sic!!!!!). No es de raó que una aspiració com aquesta bloquege la formació d’un govern de coalició. La primera tinença d’alcaldia( fins i tot única) és sensata però una vicealcaldia a l’Ajuntament sols pot aportar problemes de protagonisme.

La realitat, però, és pitjor encara perquè sembla que a canvi d’arribar a un acord i d’oblidar- se de la dèria de la vice-alcaldia, Compromís “renuncia” a les gerències i, si cal, també als coordinadors d’àrea, amb la qual cosa tot queda com estava, o siga , mal. Amb regidors o regidores d’àrea que esdevenen regnes de taifa, com demostra l’experiència, no hem avançat gens i si per davall hi ha delegacions de diferents partits polítics, encara pitjor.

Supose (i confie) que s’arribarà a una solució, però és molt trist i preocupant comprovar la vigència d’algunes limitacions mentals que s’arrosseguen des de fa massa temps. Ja fa dècades que pense que hi ha un error de base: si una o un polític té “rellevància orgànica” en el seu partit, això no vol dir en absolut que tinga capacitats raonables de gestió. Però les llistes es fan per “rellevància” i qualsevol electe es creu dotat de la gràcia divina i es disposa a “gestionar” envoltat d’assessores o assessors que sovint són recol·locacions de companys del partit i que afegeixen encara més confusió perquè entre el regidor, l’ assessora/assessor i els caps de servei, la casa sense agranar.

Hi ha una alternativa certament utòpica en què sempre he cregut. Els regidors i regidores agafen la delegació dels districtes (els 18 que hi havia, i no 5) i fan política al carrer. Paral·lelament, al Ple s’aprova el Pla d’Actuació i una reduïda Comissió de Govern executiva que controla l’execució del Pla. Aquesta execució s’encomana a un o una Director/a General i a Gerents d’Àrea que donen compte periòdicament dels avenços al Ple i a la Comissió de Govern. Per rematar la jugada, l’alcalde o alcaldessa ha de disposar d’ un gabinet d’alcaldia potent que li permet fer front als reptes.

Aquesta no és una solució “tecnocràtica” i és legalment possible. La política la decideixen els regidors i regidores electes en base al coneixement de les necessitats tot aportant també la seua valoració en aquells temes de conjunt (no territorialitzables per districtes) proposats per l’alcaldia i la Comissió de Govern. Evidentment, la Directora/ Director General i els Gerents d’Àrea han de ser professionals competents que tinguen sintonia amb les orientacions polítiques però no és obligatori el carnet.

Sóc perfectament conscient que més d’un pensarà que he perdut l’oremus. No s’ha fet mai i no es farà. Llevar-li a un polític la irresistible temptació de l’expedient i del poder aparellat és una tasca de gegants. Crec que el ciutadans ho agrairíem però la vida és en color, i el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. Tant de bo si el 2023 aquestes formes clàssiques de fer política en interès dels representants i no dels representats, no ens passen factura en forma de retorn a la barbàrie. La ciutat és prou conservadora i la diferència de vots prou minsa. Com per anar jugant.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha