eldiario.es

Menú

Núñez, el constructor que somiava ser alcalde

L'ambició de Núñez va trobar acomodament en una Barcelona amb escassa sensibilitat pel seu patrimoni, encara que també és cert que va saber aprofitar la laxitud d'un Ajuntament excessivament permissiu

- PUBLICIDAD -
Josep Lluís Núñez recurre la orden de ingreso en prisión por el caso Hacienda

Josep Lluís Núñez va explicar en una ocasió al periodista Josep Maria Huertas que després d'haver guanyat tants diners amb la seva constructora, ja només li faltava ser alcalde de Barcelona, però com era conscient que no ho seria mai, intentaria convertir-se en president del Futbol Club Barcelona, que era el més semblant a ser alcalde de la ciutat.

Va ser curiosa aquella trobada, perquè Núñez (en aquells temps encara era José Luis) no concedia mai entrevistes i quan es va decidir a voler ser entrevistat per un dels periodistes que més l'havia fustigat, Huertas va dubtar de si acceptar aquella entrevista, perquè era obvi que Núñez volia rentar la seva imatge. Però finalment va acceptar i li va preguntar tot el que calia preguntar-li. Com no podia ser d'una altra manera, tractant-se del Huertas.

Huertas i altres periodistes d'aquella època (Jaume Fabre, Lluís Permanyer, Maria Eugenia Ibáñez, Maria Favà, entre d'altres) van ser els primers d'alertar dels excessos que cometia la constructora Núñez i Navarro (el cognom de la seva esposa) en moltes cantonades de Barcelona. El constructor semblava tenir una certa debilitat pels xamfrans. Una certa debilitat i un model arquitectònic estandarditzat que no passarà a la història i que és visible en nombrosos punts de la ciutat.

L'ambició de Núñez va trobar acomodament en una Barcelona amb escassa sensibilitat pel seu patrimoni, encara que també és cert que va saber aprofitar la laxitud d'un Ajuntament excessivament permissiu. La víctima més notable d'aquesta combinació d'interessos espuris va ser el modernisme. Núñez i Navarro va arrasar molts palauets de gran valor que avui figurarien en totes les guies turístiques de la ciutat.

Però finalment la seva desmesura va topar amb l'obstinació dels veïns del barri de Sant Antoni, alertats davant l'imminent enderrocament de la Casa Golferichs. Aquella va ser la primera mobilització ciutadana que anava més enllà de la reclamació de serveis bàsics (escoles, hospitals, carrers asfaltats, electricita ...), tan generalitzada als barris perifèrics. I periodistes com Josep Maria Huertas i la resta dels citats van ser fonamentals en el procés de sensibilització dels barcelonins respecte al patrimoni de la ciutat.

Núñez i Navarro va renunciar a construir en aquella cantonada de la Gran Via, però va en treure una bon pessic de l'operació, amb la recompra de l'edifici per part de l'Ajuntament. Quan s'hi va poder entrar, es va comprovar que l'interior de la Casa Golferichs havia quedat molt malmès, perquè aquesta era una de les estratègies de la constructora: ocupar immediatament les cases que comprava i destruir els elements de valor, per fer irreversible el procés.

Núñez va aconseguir el seu objectiu de convertir-se en president del FC Barcelona i va protagonitzar una divertida anècdota un dia que va ser amb l'equip a oferir un trofeu a l'Ajuntament. En el seu discurs va dir que se sentia orgullós d'oferir aquest trofeu a una ciutat que portava el nom del seu club. Va ser un lapsus, evidentment, però aquestes coses passen quan et traeix el subconscient.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha