eldiario.es

Menú

Ara mateix: d'investidures, eleccions i poder

"A dia d'avui a Catalunya es viu una confrontació vers el(s) poder(s) i entre els poders. En bona part, assistim a la implosió del tancament en fals que va suposar la transició i l’olla a pressió de la constitució", assegura el membre del secretariat nacional de la CUP

- PUBLICIDAD -

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

Miquel Martí i Pol

El procés, o més aviat el processisme, ha tingut un efecte narcòtic sobre el debat polític, fent desaparèixer els matisos i, fins i tot, la confrontació ideològica tant evident com necessària. Aquesta voluntat narcòtica, quirúrgicament dissenyada als despatxos convergents i aplicada pel seu aparell mediàtic i propagandístic (públic i privat), pretén amagar una qüestió central en política: el poder. Com en tot estat, també en un de potencial naixement, les relacions de poder intrínseques al mateix són qüestió central. I és aquí on podem cercar resposta a alguns dels interrogants que planen sobre la situació política del procés.

A dia d'avui a Catalunya es viu una confrontació vers el(s) poder(s) i entre els poders. En bona part, assistim a la implosió del tancament en fals que va suposar la transició i l’olla a pressió de la constitució. D'una banda, la relació centre/perifèria, ha entrat en una fase de profunda contradicció de difícil solució. Probablement, només un referèndum amb ple reconeixement de l'estat i la comunitat internacional podria posar-hi remei de manera pacífica, i evitar la via unilateral necessàriament conflictiva i incerta, però inevitable a dia d’avui. Deixant de banda la reconfiguració del règim polític del 78 a l'estat, que poques solucions aporta i aportarà a la qüestió nacional, l'altre principal element de confrontació és el poder a Catalunya.

La caiguda del Pujolisme com a sistema de poder i com a hegemonia convergent que ha dominat durant dècades políticament i sociològicament bona part del panorama polític, s'ha precipitat els darrers temps, i ha obert noves escletxes en les relacions de poder a Catalunya. D’una banda, la successió de Pujol cap a Artur Mas s’ha vist escapçada en la línia de successió cap a Oriol Pujol, tocat pel cas de les ITV i tacat pels negocis foscos de la família. De l’altra, el pes de CDC ha anat minvant eleccions rere eleccions. La davallada de 2012 va ser un terratrèmol de mala digestió, quan aspiraven a la majoria absoluta, que va obligar a la direcció convergent a seguir la inèrcia brutal de les mobilitzacions independentistes. Amb habilitat, i en ocasions amb riscs notables (9N), Mas va aconseguir sotmetre a ERC, presa del pànic de ser considerada culpable del “descarrilament” del procés. Malgrat això, a dia d’avui el món convergent passa pel pitjor moment parlamentari amb només 29 diputats propis.

Som on som.- El novembre de 2012 les eleccions al Parlament donaven un mandat popular clar de realitzar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. El 9 de novembre de 2014 la consulta els 2.300.000 votants amb un 80,76% favorable a l'estat independent. Aleshores tocava tornar a posar les urnes, però aquesta vegada per celebrar el plebiscit mitjançant unes eleccions al Parlament, per esquivar el bloqueig de l'estat. L'aleshores president, però, no les va convocar, ja que exigia que tothom acceptés les seves condicions, en particular una llista única amb ell com a candidat indiscutible. Mesos després, en un exercici de processisme en estat pur, Mas anunciava el 27 de setembre com a data per a les eleccions plebiscitàries. Amb aquesta data límit, va ser com, reunits a Palau amb ERC, la CUP i la presència d'Òmnium i l'ANC, Artur Mas va imposar a ERC la llista de Junts pel Sí. Un clima de pressió desbocada per part de tots els tentacles convergents contra ERC havia aplanat el camí prèviament. El resultat, conegut, va donar una majoria en escons però que va quedar-se a les portes del 50% desitjat i, el més rellevant, que JxSí no va obtenir majoria suficient per imposar el seu candidat.

En la recta final de la campanya els estrategs de CDC van fixar-se l'objectiu d’una majoria absoluta que, com era previsible no van assolir i va passar el què volien evitar: la investidura depenia de la CUP, que ja havia negat amb rotunditat aquesta possibilitat, quelcom que es va confirmar en la doble votació en l'intent d'investidura d'Artur Mas. A dia d’avui, sembla que la situació es troba bloquejada per escull de la investidura, quelcom que no és del tot cert. Malgrat tot, els agents implicats no abandonen el discurs de que l’acord és possible, si bé sovint sona més a retòrica que a realitat, quan hi ha qui exigeix ja eleccions anticipades.

Els sorolls ofeguen les paraules.- En aquest escenari, un conclave de JxSí a Poblet (sempre el retòric simbolisme èpic...) va prendre el pols intern a la coalició. De què es va parlar ens ho podem imaginar, què es va acordar no ho sabem, però quina ha estat la línia adoptada per CDC és clara. L'han evidenciat Mas-Colell i Homs. Hi ha qui vol vendre en aquests moviments com una possible disputa de sectors, però el cert és que ens trobem davant d'una revolta del propi Estat Major, del Pinyol, la guàrdia pretoriana d'Artur Mas. Hi ha avui dos elements relativament nous: la reaparició de David Madí i la decisió CDC de jugar al doble o res. La primera té poca importància pel fons però no per la forma, que passa perquè Mas i el seu equip prenguin el timó directament i no deixant-lo a un Camamilla Party que va ser tan eficaç amb ERC com està resultant inútil amb la CUP. El segon, posa sobre la taula una partida de cartes que es juga al doble o res.

CDC ha perdut poder, però no està disposada en cap cas a perdre'l tot, i per això la investidura de Mas és una condició sinequanon. La presidència permet a Mas continuar pilotant la nau i això inclou virar o ancorar-la. Aquest control l’ha dut on és, i ho fa prou evident el fet que ERC hagi deixat clar que en cas d’eleccions anticipades no repetiran coalició amb CDC. Mas ja no té la clau del 27S però vol recuperar-la, i amb ella el poder absolut del govern amb una quantitat ingent de quadres crescuts a govern contra els quals ERC no podrà lluitar. Doble o res: o aconsegueixen la investidura a canvi de res, o van a eleccions anticipades.

Tot està per fer, i tot és possible.- Tot plegat no va (gaire) de procés, va de poder, de no perdre’n, de mantenir-lo, i de fer-ho a qualsevol preu. És per això que a dia d’avui tots els escenaris són possibles –desitjats o no-, des de l’acord d’investidura, a un canvi de timó en funció dels resultats del 20D a unes eleccions anticipades al març de 2016.

La propaganda convergent parla de les enormes cessions que ha fet CDC i JxSí a la CUP, que no n’hauria fet cap. La realitat és ben contrària. De moment només hi ha una declaració d’inici del procés, que estava al programa de JxSí, amb un annex que recull algunes de les propostes de la CUP. Declaració que el propi aparell convergent titlla de paper mullat si no hi ha investidura. Res més. L’estirabot de Mas-Colell contra les propostes de la CUP no eren per manca de pressupost sinó per ideologia (legítim, però no ho camuflem).

I la resta? Aquí rau la clau de volta: quines garanties ofereix CDC i Mas de seguir algun full de ruta acordat? La cançó deia que els tractats amb rostres pàl·lids són paper mullat, les amenaces al respecte de CDC ho confirmen, i els antecedents dels incompliments de l’acord amb ERC de l’anterior legislatura ho certifiquen. I és per això que la Declaració de Ruptura es va votar abans del debat d’investidura: era la única garantia d’aprovar-la i, per tant, dotar el procés d’un full de ruta clar amb l’aval d’una majoria democràtica inqüestionable.

Probablement rere el debat entorn la investidura i Artur Mas s’hi amaga quelcom més important, i és si aquí tothom juga a la mateixa partida. Si el què hi ha sobre la taula és la confrontació amb el poder de l’estat per assolir la ruptura democràtica que suposa la independència, o si el què estem és en un joc d’escacs sobre les relacions de poder a Catalunya. Segurament tothom juga a totes dues coses. El dubte és si tothom té clar que la ruptura amb l’estat és necessària, o si hi ha qui està disposat a desactivar el procés si així garanteix la continuïtat al poder, si cal (neo)autonòmic.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha