eldiario.es

Menú

Coses vistes

Al passeig Maragall m'ha fet un bon ensurt un cartell amb la cara de Carme Forcadell en ple trànsit. Tota aquesta història del Procés és bàsicament una qüestió de llenguatge visual i verbal entre consignes, màrqueting

- PUBLICIDAD -
Diada / ENRIC CATALÀ

Diada / ENRIC CATALÀ

Per no emprenyar com en anteriors edicions de la manifestació anual opto per encendre la televisió només dos minuts. Ho faig quan arribo de Barcelona. La Guàrdia Urbana xifra la participació de la marxa per la Meridiana en un milió quatre-centes mil persones i els comentaristes diuen que les xifres no són importants. Somric. Apago la caixa tonta.

Més enllà de si és un acte electoralista -en tuit un filòsof català ho considerava així amb admirable prepotencia- o no, les meves sensacions de la jornada han estat des del carrer i el tren. M'he despertat tard i he sortit al carrer a això de les cinc per agafar el tren. Mentre baixava el meu carrer anava trobant algun que altre adult amb una bandera com a capa de súper heroi. Una imatge entranyable repetida en infinitud d'ocasions al llarg del meu recorregut.

Al passeig Maragall, buit, m'ha fet un ensurt d'impressió un cartell amb la cara de Carme Forcadell en ple trànsit, gairebé com en l'èxtasi de Santa Teresa. No m'he resistit a fer-li una foto i he pensat que tota aquesta història del Procés és bàsicament una qüestió de llenguatge visual i verbal entre consignes, màrqueting i la necessitat per a la candidatura de Junts pel Sí de formular una espècie d'imaginari mític on els seus candidats traspuen un halo de santedat bastant surrealista.

Al carrer de Rogent la cosa s'ha animat més. Moltes famílies pujaven després d'haver deixat la concentració. Eren feliços i comentaven la jugada sense saber que totes juntes generaven una curiosa estampa. En un bar un senyor anava amb una gorra partidària de la independència i a la jaqueta lluïa moltes xapes. Uns metres més enllà he desistit de comprar aigua perquè la botiga dels pakistanesos estava plena.

Al cap d'uns minuts he començat a detectar una important presència policial. M'acostava a la Meridiana per agafar el tren i durant alguns instants he tignut por davant la gran magnitud del meu repte: creuar l'avinguda per arribar a l'estació de Clot. Ha estat difícil. La gent estava entre entusiasmada i reconcentrada i no s'adonaven de la meva presència. Tots excepte una persona que m'ha preguntat pels motius del meu viatge. Què fots amb la maleta? No hauries d'anar amb nosaltres? Senyora, tinc feina. Ha somrigut, jo he sortejat una paradeta amb pins de l'estelada i he accedit a l'andana, abarrotat de manifestants que comentaven la seva participació a l'acte sense cap tipus d'excitació, els notava tranquils i només les queixes d'algunes dones per la poca previsió de seus marits -"ja et deia jo que molts pensarien com tu i agafarien el tren abans"- donaven una mica de color al conjunt.

En arribar la locomotora els agents ens han ordenat anar al fons i tots han seguit el mandat, una mica com el que deia un home, que "diu el Cuní que la manifestació demostra un poble junt i disciplinat". En Mas deu salivar. Rialles. Era tot estrany.

Ja al vagó no m'ha costat trobar seient. He obert el Quadern Gris i durant uns instants ningú s'ha molestat la meva lectura, però clar, aquesta pau idíl·lica no podia durar i m'ha recordat el dia de juliol de 2010 en què vaig baixar a Barcelona just quan molts anaven a la capital per assistir a la mani contra les retallades de l'Estatut. Aquell dissabte em vaig arraulir en un seient i era el rar del compartiment per estar amb un llibre i no portar ni banderes ni distintius, només la meva persona.

En aquestes s'han assegut dos senyors al meu costat. Un vivia abans al costat de casa meva i no m'ha reconegut. L'altre portava la samarreta oficial de la Via Lliure amb un adhesiu de la República Catalana. Parlaven de la situació política i deien que a Espanya no la vol ningú, que la troben a tot arreu, un comentari hilarant, ja que si penséssim en la Història de la Humanitat veuríem que entre la descolonització i les Guerres d'Independència la majoria de països han patit la mateixa sort, potser se salva Anglaterra per la Commonwealth. Després el meu antic veí ha narrat la seva frustració en acceptar, en el ja llunyà 1979, un càrrec de director en una institució granadina. Va durar una setmana perquè no suportava l'ambient, tots anaven al bar i clar, després a la Península se sorprenen de la laboriositat catalana.

A Montmeló m'he canviat discretament de seient, instal·lant-me en un altre al fons del passadís. La parella que tenia davant parlava de les seves coses i formava part de la dissidència. Els que no anàvem amb insígnies érem l'anomalia. En arribar al meu destí les coses han tornat al seu curs. Crec que la meva travessia s'ha nodrit de la normalitat més absoluta, i no sé si això és preocupant donades les xerrades escoltades i la preocupant proliferació d'emblemes.

Quan he baixat de l'autobús que em porta al poble he caminat pels seus carrers. La gent prenia canyes a les terrasses, ignorant els cartells electorals. Crec que sóc l'únic que s'hi ha fixat. En ser la meva localitat del Vallès Oriental la majoria dels seus habitants voten independentista, el que provoca poca diversitat en les pancartes. Totes eren la de la CUP i Junts pel Sí. Romeva llueix angelical.  Al costat de casa meva hi ha Muriel Casals, il·luminada com Forcadell, santificada en la terra. El més preocupant, -reitero que el Procés és una qüestió de llenguatge- era el lema de la cantonada inferior dreta: el vot de la teva vida.

La meva és complicada com la de tot el món i la meva papereta es diposita a l'urna diàriament. No crec en èpiques, només la quotidianitat m'ho sembla, no els discursos col·lectius des de postulats anacrònics. Respecte el sentiment, em desespera la irracionalitat del mateix. En arribar a casa he deixat la maleta i després d'encendre durant dos minuts, més que suficients, la televisió he pujat al despatx per escriure aquest article. Crec que durant aquestes setmanes la clau per tenir una bona salut mental serà no abusar de les xarxes socials ni sintonitzar determinats canals públics.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha