eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Vergonya

Els que defineixen els esdeveniments d'aquests dies com revolta viuen en un món paral\·lel molt marcat per la imminència electoral, com si no existissin problemes molt més greus, com si la crisi hagués passat

- PUBLICIDAD -

Diumenge a la nit vaig anar a veure el futbol amb uns amics per Gràcia. Després de comentar el partit vaig tornar a casa i vaig passar pel Banc Expropiat. Estava tranquil, amb els seus aparadors en repòs i cap presagi del seu imminent desallotjament.

Dilluns una amiga em va enviar un missatge amb la foto dels seus aparadors, transparents i informatius, tapiats per l'acer policial. A la nit me'n vaig anar a dormir i no vaig saber interpretar bé el panorama. Vaig entendre pel famós cotxe vermell, els pilons trencats i els desperfectes del mobiliari que, abans del meu passeig, els disturbis havien estat considerables, sobretot perquè mentre passejava palpava el nerviosisme de les anomenades forces de l'ordre entre l'excés de furgons policials i agents envoltant el perímetre del local per evitar que la ràbia es colés pels carrerons del barri i provoqués una situació incontrolable.

Dimarts vaig sortir de treballar a dos quarts de deu de la nit. L'helicòpter volava molt baix al passeig de Sant Joan, que estava desert. Quan vaig arribar a travessera de Gràcia em vaig trobar amb intents de càrrega i moltes persones corrent atemorides. Encara no havien començat els càrregues. Vaig intentar arribar al banc i els homes del casc m'ho van impedir. En arribar a casa vaig fer un seguiment dels aldarulls i vaig comprovar com els pilons queien per la circulació dels vehicles dels mossos, lliures i tranquils en la seva ruta per la zona.

A aquestes alçades la meva indignació periodística ja havia sobrepassat els límits de l'imaginable. En primer lloc em va indignar veure com molts mitjans destacaven en primera pàgina la notícia del pagament del lloguer per part de l'alcalde Trias com una exclusiva quan aquesta estava a la pàgina del Banc Expropiat des que es va produir. En segon terme em va escandalitzar la previsible parcialitat dels mitjans, que deixaven amb el micròfon a la boca els veïns que sí que defensaven les activitats que es desenvolupaven al local, ja que interessava i interessa demonitzar qualsevol alternativa al que està establert sense ni tan sols preguntar amb garanties als veïns, beneficiats en més d'una ocasió entre el banc d'aliments i les activitats desenvolupades per persones interessades a teixir xarxes de suport mutu.

El groguisme denigrant casa molt bé amb la indiferència de la majoria. A cent metres del Banc hi ha la plaça del Sol. Ha arribat el bon temps i molts, aliens al foc, s'asseuen a terra a l'espera de les cerveses servides pels paquis. El contrast entre punts tan pròxims és esgarrifós, però resumeix molt bé les dues Barcelones. Una implicada en defensar iniciatives que fins ara no havien causat cap queixa. Una altra més preocupada de la xerrameca, del m'han explicat, de la crítica gratuïta des de la desinformació imperant en la suposada època de l'accés universal a la notícia.

Aquest zero absolut creix amb un partidisme descarat mitjançant atacs on és fonamental l'ús del llenguatge. Si ara sembla que Veneçuela sigui la divuitena comunitat autònoma d'Espanya, a Barcelona parlar d'antisistemes i radicals sona a tòpic vulgar, sobretot si es considera, per posar un exemple, que dijous el Banc Expropiat va cancel·lar la manifestació i no es van repetir ni les persecucions ni la destrossa del mobiliari urbà, que d'altra banda, encara que molts voldran refutar aquesta afirmació, és obra dels de sempre, els professionals de ficar-se en protestes i destrossar-les un cop acaben, els mateixos anònims dels que, en massa ocasions, es desconeix la seva autèntica filiació.

Dijous es va llevar amb la investigació per si l'anterior alcalde havia malversat fons per pagar el lloguer del local. Divendres a la televisió pública discutien sobre els esdeveniments de la setmana i entre els tertulians hi havia el nebot de l'anterior màxim responsable del consistori barceloní. El mateix canal ha emès durant aquests dies imatges del que ha passat, una cosa ben normal. Però perdonin, hi ha un matís: seria normal si les imatges fossin només de Gràcia, i no era així perquè van incloure en el muntatge seqüències de Can Vies sense esmentar la seva procedència ni disculpar-se a posteriori.

Aquest matí han absolt els mossos acusats de deixar Ester Quintana sense un ull durant la vaga general de novembre de 2012. Fa poc l'acord per l'assassinat del carrer Aurora ens va deixar estupefactes, sorpresos per tanta impunitat, i això, haurien de saber-ho, genera un descontentament, crec ser suau, que pot derivar en ira col·lectiva. No cal ser molt intel·ligent per arribar a aquesta conclusió. ¿ Qui vigila, i castiga, els vigilants? Ningú.

Qui estigui preocupat pot estar tranquil. No hi haurà cap revolució. La ciutat està dominada per la seva marca i les crítiques a l'alcaldessa són una descàrrega fàcil desproveïda en molts casos de cap base racional. Els que defineixen els esdeveniments d'aquests dies com revolta viuen en un món paral·lel molt marcat per la imminència electoral, com si no existissin problemes molt més greus, com si la crisi hagués passat. La Setmana Tràgica, aquesta és l'única coincidència, va arribar per un afartament d'un sector importantíssim cansat que li prenguessin el pèl i el fessin servir com a carn de canó. Per la resta llavors hi havia una base molt més sòlida que tampoc volia fer cap revolució, només expiar salvatgement el desdeny i la burla de les autoritats. No es van ocupar centres de comunicació ni fàbriques. Tampoc van anar a per bancs ni establiments essencials. El  1909 va ser un alleujament amb aires més propis del segle anterior. El d'avui, en comparació, és un sospir amb aires d'indici d'un malestar que irromp de tant en tant per després desaparèixer, contenir-se i esclatar amb brevetat, fidel a la velocitat de la nostra època.

Gràcia ha estat sempre un barri amb ADN reivindicatiu. El 1929 van voler baixar la mítica campana, símbol de la revolta de les quintes de 1870, de la seva plaça central per fondre-la i al final no ho van aconseguir per les queixes dels seus veïns, els mateixos que ara expressen el seu enuig per un futur hotel a la plaça del Sol, els mateixos que no han de suportar l'infern del setge policial ni les destrosses sense sentit als seus carrers. El més trist és que ningú ha contemplat la possibilitat de parlar, potser perquè l'únic soroll del nostre temps no contempla l'existència de l'objectivitat. I sento vergonya

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha