eldiario.es

Menú

Aterrassissats

- PUBLICIDAD -

El maig de 1991 una coalició entre el Partit Popular i Unió Valenciana va fer alcaldessa de la ciutat Rita Barberà. 25 anys després, l’evolució de la nostra vida urbana no es pot entendre sense atendre a les prioritats polítiques i econòmiques, i a la cosmovisió social, dels que han estat els dirigents per antonomàsia de la València democràtica. Durant aquests anys, els valencians vàrem superar el trauma de veure passar les inversions del 92 en direcció a Barcelona, Sevilla o Madrid; hem vadejat les crisis de principis dels anys noranta i de la dècada passada; hem assistit a la conversió de la nostra ciutat en receptora de turistes, ja siguen de Fòrmula 1 i de Copa Amèrica, ja de vol low-cost ; i fins i tot hem acabat per veure, fa ja més d’un any, com canviava el govern municipal.

Un any resulta temps suficient per exigir al nou govern municipal, fins i tot en el cas que no hi haguera un plantejament desenvolupat des de l’oposició i abans d’arribar al govern, algún tipus de pla, o de “planet” ( o “pamet”, que deia Josep Sorribes per ací), per senzill que siga, sobre això que se sol anomenar el “model de ciutat” cap al que volem anar. I en què se diferencia del que va deixar establert el Partit Popular. Hi ha una voluntat real d’inversió als barris i en la qualitat de vida dels ciutadans front la conversió de València en una ciutat cada vegada més orientada a la terciarització que aposta per atraure turisme a partir dels mecanismes tradicionals ja posats en marxa durant la passada dècada? Més enllà d’hostaleria i serveis associats. Hi ha res semblant a un projecte per buscar activitats de més valor afegit? Algú s’ha plantejat si la qualitat de vida urbana hi té a veure, per atreure determinades activitats i el foment de la innovació i el desenvolupament d’iniciatives educatives i creatives?

Sincerament, i vist el que hem vist de moment, no sembla que siga el cas. Un exemple paradigmàtic és la consolidació de la tendència recent que ha convertit València en un parc temàtic de l’hostaleria de rapinya. De manera coherent amb la cosmovisió econòmica i social de la vida urbana i la economia dels que han manat a la ciutat durant més de dos dècades s’ha consentit que s’hagen inundat de terrasses tots els carrers de la ciutat i, molt especialment, els espais “ premium”: places cèntriques, zones per a vianants, voreres recentment eixemplades... I tot això a un cost sorprenentment baix per als hostalers beneficiats amb aquesta “pedrea” que toca només a determinats col·lectius. Per més o menys un euro al dia es té dret a ocupar amb una mesa i les seues corresponents cadires la via pública (ço és, l’espai de tots els veïns). A partir d’ahí, via lliure per rendabilitzar-lo en benefici particular amb escreix. Un euret al dia per la ciutat... a qui es carrega en bescanvi la factura de la incomoditat de la resta de ciutadans, que perdem eixos espais i quedem moltes vegades totalment confinats a poc més que fer equilibris pel rastrell i poca cosa més, quan no hem de suportar els fums, els sorolls i els residus d’aquestes activitats predatòries, que de mica en mica van creixent i agigantant-se. Un dia amb envelats cada vegada menys provisionals, un altre amb estufes i tot tipus de mobiliari quasi permanent que de setmana en setmana sembla prendre possessió de més terrenys amb tots els parabéns municipals. Ja fa temps, vaja, que teníem tots clar que per els nostres governants de fa uns mesos el carrer, de facto , havia passat a ser, a tots els efectes, un bé a disposició només d’alguns. Les proves ens les topetàvem a diari i no ens deixaven ni caminar tranquils ni, de vegades, dormir. El que passa es que, pel que sembla, al menys de moment, el nou govern municipal no té cap intenció de revertir aquesta dinàmica. I si és per compartir cosmovisions, doncs mira, ens aguantem tots... o no. Però si és perquè es preferiex mirar cap un altre costat, doncs tenim tots un problema.

Particularment aterrassissats viuen els valencians que tenen la sort, convertida en desgràcia, de viure a determinats espais que fa pocs anys permetien gaudir de gran qualitat de vida i de l’innegable encant de l’autenticitat. Ciutat Vella, Russsafa, Benimaclet, les zones universitàries (i molt probablement el Cabanyal d’ací a pocs anys) en són els millors exemples. Però no els únics. Cada vegada més barris de la ciutat pateixen el mateix problema. Sorolls i descontrol propiciats per un model econòmic que s’ha impulsat des de l’ajuntament, que concentra els guanys en molts pocs i que condemna la resta de veïns a tot tipus d’incomoditats. Ni tan sols, a canvi, hi ha generació de riquesa per als ciutadans, sinó llocs de treball de molt poca qualificació i nul·la estabilitat. Els valencians ho paguem en forma molèsties constants absolutament inconcebibles en qualsevol ciutat europea de les que voldríem aspirar a ser. Es tracta d’un soroll i un descontrol que no només són responsabilitat d’eixe model econòmic sinó també de la dessídia d’una administració municipal que ha renunciat a vigilar i sancionar els excessos i ha optat, des de fa ja molts anys, per la descarada connivència amb el sector i per donar l’esquema a les persones que en pateixen les conseqüències.

Vora any i mig després de l’arribada de Compromís, PSPV i València en Comú, amb Joan Ribó al capdavant, res sembla haver canviat respecte d’aquesta qüestió estructural. Les coses, de fet, han anat a pitjor en molts barris, perquè el cicle econòmic, moderadament menys depressiu, impulsa la tendència. A més, les tímides peatonalitzacions o ampliacions de voreres dels últims mesos han vingut acompanyades, com ja és costum, de noves i cada vegada més agressives operacions de “ terrassificació ”. La pregunta és, llavors, més pertinent que mai: hi ha en marxa alguna reflexió sobre el model o senzillament se vol deixar la cosa al seu aire i que evolucione com la va deixar programada el Partit Popular de València, que tenia clar que la ciutat havia de ser un espai de baixa qualitat urbana totalment “ terrassificat ” amb les úinques excepcions de les àrees residencials de més luxe on habiten les persones amb més capacitat econòmica (que, elles sí, no està ben vist a València que siguen emprenyades per terrases i bars)?

Com és evident, a una ciutat no només s’ha de tindre tranquilitat. També cal activitat, diversió i que hi haja possibilitats, les més atractives que es puguen aconseguir, perquè la gent es puga guanyar la vida. És clar que el model “ terrasificador ” pot ajudar a proporcionar ocupació (de baixa qualitat, això sí) a curt termini i que, a més, plantejar-hi límits sempre és difícil i té costos. Però convé començar a denunciar des de ja, també respecte de la política municipal del Govern de la Nau, l’apropiació de l’espai públic en curs i la seua privatització, que permet a molts pocs guanyar molts diners a costa del que és un bé de tots i, a més, a partir de la causació de molèsties cada dia més insuportables a la resta de valencians. Resultaria imprescindible, per qualitat de vida urbana i per incentivar d’una vegada altres activitats, taxar i limitar les terrasses com és debut, així com no consentir determinats comportaments. Només en espais molt amplis i que deixen sempre un percentatge molt majoritari dels vials als vianants s’haurien de poder autoritzar terrasses, i sempre sense envelats ni construccions o cadafals addicionals, així com cobrant, per descomptat, un preu proporcional a l’espectacular guany econòmic que generen. A més, fóra assenyat limitar que un negoci tinga més metres de taules i cadires a l’exterior que no pas a l’interior (la qual cosa obliga a invertir a l’empresari en metres quadrats edificats i evita que la inversió en espai li l’haguem de fer entre tots). I, per últim, no s’haurien de poder autoritzar terrasses en horari nocturn en espais que, per les seues característiques (amplària reduïda, reverberació...), acaben generant inevitablement nivells de soroll incompatibles amb una convivència civilitzada de tipus europeu.

Cal que l’Ajuntament del Canvi adopte mesures perquè els ciutadans pugam deixar de viure absolutament aterrassissats , fins el punt que València és ja una ciutat on molta gent preferiex majoritàriament que no li lleven la circulació d’automòbils del seu carrer per por a què un espai només per vianants s’acabe convertint en extensió dels restaurants del voltants i font de molèsties insuportables. Així estan les coses. N’hi ha prou amb revisar les peticiona veïnals als processos participatius oberts, totes en la mateixa línia. Per alguna raó serà. El govern municipal hi hauria d’actuar no només amb decisió sinó tenint clar que, al capdavall, en fer-ho estarà també donant passes cap a un altre model econòmic i social molt més avançat que la mediocrie cosmovisió de la ciutat com espai privilegiat per al turisme “ basura ” de tota Europa en què ha acabat degenerant la visió del Partit Popular de Rita Barberà per la ciutat. Algún dia haurem, senzillament, d’assumir-ho i, encara que coste, canviar el xip . Si no ho fem ràpid i deixem que la degradació continue les coses només poden anar a pitjor. A molt pitjor. El govern del canvi hauria de ser-ne conscient.

*Andrés Boix Palop és professor de Dret Administratiu a la Universitat de València - Estudi General. Part de la seua recerca ha tractat de problemes de mobilitat i sostenibilitat a l’espai urbà, així com l’organització i funcions de les estructures de govern local.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha