eldiario.es

Menú

La guniganopéresis

- PUBLICIDAD -

La guniganopéresis és la teoria que planteja la viabilitat de buscar en l’aigua dels fons oceànics el combustible renovable per substituir les fonts d’energia d’origen fòssil que se’ns esgoten.

Excepte Rajoy que, via cosí de Sevilla, encara no s’ha assabentat ni tan sols del canvi climàtic, tots els dirigents polítics saben que l’actual model econòmic ja no dóna per a més, que cal modificar-lo de dalt a baix, però ningú ho diu obertament. Siga per la seua dependència de les grans empreses energètiques o per irresponsable càlcul electoral, ho amaguen. El seu és un silenci criminal. Ara que s’acosten eleccions es nota especialment.

Aquests dies que la gent, suposadament, està més receptiva, seria el moment d’oferir alternatives, plantejar-les per poder discutir-les, però, lluny d’això, ara, més que mai, es camufla la realitat. Els polítics pensen que l’esgotament de l’actual model econòmic és una mala notícia i, en campanya, suposen que donar males notícies els restarà vots.

Jo pense que l’esmentat esgotament del model que ens ha portat fins ací, més que una mala notícia, és una gran oportunitat.

Començàrem parlant de crisi econòmica. Després hi afegirem crisi social, política, institucional, de valors, ecològica... Tanta crisi junta, ha portat a acceptar que, de fet, estem en una crisi sistèmica. El pas d’una generació a altra sempre s’havia caracteritzat per una millora en les condicions de vida dels fills respecte dels pares. Això s’ha acabat. Hi ha un consens molt generalitzat en el fet que això mai més serà així. Per tant, es pot parlar de crisi de civilització. Si donem per bo que anem cap arrere, estem acceptant que la nostra civilització, entesa com l’entenem, és insostenible.

Acceptat que retrocedim, és evident que anem cap a èpoques d’escassesa, dies en els quals hi haurà menys de tot i, així les coses, no podem esperar que els poderosos impulsen un repartiment en moments de dificultat si, quan tot anava bé, tampoc volien repartir.

La conclusió que vull compartir és que el decreixement és obligatori, li podem posar el nom que considerem però, no és que haja de vindre, no, ja el tenim damunt. Per tant, o l’organitzem d’una manera equilibrada, el menys desigual possible, o serà salvatge.

Decreixement és viure amb menys, viure més local, viure més lent, un viure més en femení. La filosofia del «viure cada dia millor», cal substituir-la per la de procurar «viure sempre bé». Amb l’afegit que, en el primer cas, els que aconseguien «viure cada dia millor» eren uns privilegiats a costa de molts empobrits i que, en el segon, les bones condicions de vida poden ser més modestes però han de ser universals. I no només en present, sinó en futur. En el món finit, els excessos d’ara els pagaran les pròximes generacions. Els hi deixarem un planeta, això segur, el problema serà que igual és impossible viure en ell.

Podem esperar que el nou model econòmic, que, clar i ras, passa per la superació del capitalisme, arribe des de la revolta dels carrers, de la insurgència ciutadana. Podem esperar-ho, però estarem perdent el temps. És responsabilitat dels polítics honrats, dels decents, començar a estendre decididament aquest discurs d’un nou model de civilització. I sí, haurà de ser l’esquerra, els progressistes, els que porten aquestes veus i les noves polítiques a les institucions i, des d’elles, confluir de veritat amb les demandes ciutadanes que ja estan arrelant. Qui ho faça, demostrarà que, certament, pensa en les futures generacions i no en les pròximes eleccions. Qui ho faça, a més, acabarà també, a mitjà termini, tenint èxit en les urnes, ja que l’únic discurs realment alternatiu al desficaci actual és, poseu-li el nom que considereu, el decreixement.

Òbviament la guniganopéresis no existeix però m’he permés la llicència d’inventar-me-la perquè si els grans dirigents mundials viuen en la superstició que en direcció al col·lapse podem trobar el paradís, jo també tinc tot el dret a la invenció i a la fantasia. Pobres els que es creguen l’existència de la guniganospéresis, i molt més pobres encara els que es creguen als nostres grans dirigents.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha