“Las preguntitas” sobre la religió

En els últims dies, hi ha hagut un debat molt intens respecte a la llengua catalana i l’educació. La llengua és una realitat cultural fortament lligada a la vivència familiar i constitueix un element bàsic de la identitat de les persones i de les comunitats: material sensible. A Catalunya hi conviuen centenars d’idiomes i, des del respecte a l’ús i l’aprenentatge de tots ells, hem convingut que és bo per a la cohesió social, cultural i democràtica de Catalunya que totes les persones tinguin capacitat d’ús del català i del castellà, i que per això és convenient implementar les opcions pedagògiques necessàries per garantir-ne l’aprenentatge sense segregar la població escolar per raó de llengua. Hi estic d’acord. Com en el cas de las llengües, en els últims anys, a Catalunya ha augmentat el nombre de professions religioses de la ciutadania. Em pregunto si podríem fer una reflexió paral.lela, que no idèntica, en el cas de l’ensenyament de les religions. És un assumpte també sensible pel que fa a la vivència i la identitat de les persones i les comunitats. Quines són les normatives i quins són els consensos respecte a les religions i els seu ensenyament?

La Constitució Espanyola (art. 16) garanteix el dret a professar qualsevol religió, però això no té cap conseqüència escolar. La mateixa Constitució (art. 27) garanteix també la llibertat de creació de centres docents, però per contra, aquest precepte sí que té efectes en l’educació perquè, a la pràctica, ha generat dos tipus d’escoles, les d’ideari cristià vinculades a l’església catòlica i totes les altres, que no tenen ideari religiós, si exceptuem l’escola de la comunitat jueva a Valldoreix. En canvi, no s’han creat dos grups d’escoles per llibertat d’elecció de llengua, perquè el legislador, a Catalunya, ha intervingut per equilibrar el dret a la no segregació i a la cohesió social amb el dret de creació de centres. Aquí trobem un primer punt de reflexió. Perquè s’ha fet d’una manera en matèria de llengua i d’una altra en matèria de religió? Que hi hagi dos tipus d’escoles en funció de l’ideari religiós, no té relació amb la no segregació o amb la cohesió social?

Els poders públics també han de garantir (CE art 27.3) el “dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”. Aquest dret, de nou, no té correlació amb l’aprenentatge de les llengües, ja que els poders públics no estan obligats a garantir el dret a rebre formació de la llengua elegida per la família. I abordem el segon punt de reflexió: què explica aquesta diferència de tractament? Per què els poders públics han de garantir la formació religiosa i moral que vulguin les famílies, i no han de garantir la formació en la llengua triada?

Aquest article permetria diferents desenvolupaments normatius. Per exemple, els poders públics podrien subvencionar amb alguna quantitat l’ensenyament de les diferents religions, o podria cedir-los locals escolars fora d’hores, i fer-ho durant un any de la vida de la persona, o durant dos anys... Res en la Constitució, aprovada el 6 de desembre de 1978, prefigurava un model determinat de garantir aquest dret constitucional. Quin és el text legal que organitza “la formació religiosa i moral”? Ni la LOECE, ni la LODE, ni la LOGSE... ni la LEC. No és un text emanat del programa electoral o polític dels partits parlamentaris. És un Acord Internacional que signa Marcelino Oreja, el 3 de gener de 1979, en nom de l’estat espanyol, amb el cardenal Villot a la Ciutat del Vaticà. Els Acords amb la Santa Seu, vigents encara en la seva totalitat, renoven i actualitzen els continguts del Concordat que va signar Franco amb Pius XII l’any 1953. Tercera reflexió: Quina legitimitat té un estat estranger per acordar l’organització de qualsevol aspecte de l’educació de Catalunya? Reconeixeríem legitimitat a un acord que modifiqués el currículum i l’agrupació dels alumnes signat amb Aràbia Saudita o el Tibet o Israel?

Però anem al contingut: què estipulen els Acords amb la Santa Seu? Que “l’educació que s’imparteixi en els centres docents públics, serà respectuosa amb els valors de l’ètica cristiana”. Que tots els plans educatius “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els Centres d’Educació en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals”, però que no “tindrà caràcter obligatori per als alumnes”. Que, per a l’alumnat, “el fet de rebre o no rebre l’ensenyança religiosa no suposi cap discriminació en l’activitat escolar”. Que la religió catòlica serà “impartida per les persones que, per a cada any escolar, siguin designades per l’autoritat acadèmica entre aquelles que l’Ordinari diocesà proposi”. Que a la “jerarquia eclesiàstica li correspon assenyalar els continguts de l’ensenyança i formació religiosa catòlica, així com proposar llibres de text i material didàctic”. I que l’estat es farà càrrec del cost de tot plegat.

Ens adonem que aquest acord amb la Santa Seu estableix què han de fer i què han de pagar les administracions educatives amb els fills i filles de famílies que demanin ser formades en religió catòlica. Però, d’una manera sorprenent i abusiva, també diu què ha de fer amb els fills i filles de les famílies que no demanen ser formades en religió catòlica. En primer lloc, totes les escoles públiques han de respectar l’ètica cristiana. En segon lloc, totes les famílies han de manifestar expressament si volen o no fer religió catòlica, malgrat l’article 16.2. de la CE: “Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”. En tercer lloc, què fa l’alumnat que no fa religió, que no discrimini els que sí que fan religió al bell mig de l’horari escolar? Qualsevol cosa que es vulgui que aprengui aquest alumnat que no fa religió suposarà una discriminació de l’alumnat de religió catòlica, que no ho podrà aprendre en les mateixes condicions. És a dir, els acords amb la Santa Seu condemnen el legisladors espanyol a pensar una assignatura escolar alternativa a la religió en la qual no s’aprengui res. De fet, la Conferència Episcopal ha impugnat al menys dos intents de regulació per aquesta causa. No sé si aquesta qüestió necessita gaire reflexió, de tant singular com és.

La normativa que desenvolupa la LOE permet un cert espai de maniobra en aquesta última qüestió, situant la religió catòlica a secundària entre un conjunt de matèries optatives, de manera que no és necessària aquesta peculiar alternativa. La LOMCE torna a posar la religió a l’articulat de l’ordenació, elimina l’assignatura d’educació per a la ciutadania, revifa l’assignatura alternativa, amb un nou plantejament: ètica constitucional. Ètica que no faran els alumnes que cursin religió.

Potser seria el moment de replantejar de veritat aquesta qüestió, quan la redacció de l’avantprojecte de la LOMCE ha colpit de manera tan clara la voluntat d’autogovern del poble català, i quan en aquest aspecte representa, a més dels interessos del Partit Popular, els interessos de l’Estat del Vaticà. Potser seria el moment de pensar quin model d’organització escolar garanteix bé el dret individual a les pròpies creences i conviccions, la pluralitat democràtica, la convivència respectuosa, la cohesió social i la solidaritat, les bases de la societat que volem. Potser seria el moment de pensar en treure partit de la riquesa cultural, religiosa, lingüística de la Catalunya d’avui: les cruïlles en la xarxa social i econòmica del món sempre han estat punts d’inflexió, d’innovació, de progrés. I no hauríem d’oblidar les conclusions dels estudis internacionals sobre les conseqüències negatives de la segregació educativa en termes d’èxit escolar.

Ho podem fer tot menys el ridícul. Quin altre país programa i paga -en el nostre cas com a alternativa a la religió- una assignatura on no s’aprengui res?

Un petit homenatge a Atahualpa Yupanqui: