Han passat tres anys de les revoltes socials de ciutadans libis que reivindicaven canvis polítics, més llibertat i millores econòmiques. Aquestes revoltes van obrir la caixa de pandora a reivindicacions de diversos grups que havien estat reprimides pel règim militar de Gadafi. La situació de descontent i protesta va ser aprofitada per Estats Units i la Unió Europea, per donar suport als grups contraris a Gadafi, amb la finalitat d'aconseguir un canvi de règim polític, és a dir propiciar el relleu en la presidència de l'estat per un altre personatge que fos més afí als cànons de governança occidental i més obert als interessos econòmics de les multinacionals.
La caiguda de Gadafi va propiciar que els grups tribals i les seves milícies s’enfrontaren entre ells amb l'objectiu d'obtenir majors quotes de poder polític i accés a les rendes econòmiques derivades de l'extracció i venda de petroli. Cada grup intenta imposar la seva ideologia (gradació més radical islamista a moderada islamista a laica), intenten imposar les seves demandes i promoure al parlament un règim constitucional segons les seves consideracions programàtiques.
Després de la caiguda de Gadafi va haver-hi eleccions al juliol de 2012, els reptes de la Cambra eren generar seguretat, impulsar estructures institucionals d'estat i recuperar la producció de petroli. Cap de les tres coses s'han aconseguit. El parlament sorgit d'aquestes eleccions era molt heterogeni i difícil de gestionar, el primer ministre va ser incapaç de fer propostes aglutinadores a les diverses posicions laiques, islamistes moderades o radicals, les quals s'han enfrontat de manera que el Congrés i el govern han estat incapaços de controlar la seguretat de les ciutats, en mans de milícies, controlar les fronteres, controlar les presons i protegir les instal·lacions d'extracció i ports de sortida de cru. Els principals ports segueixen bloquejats des de fa gairebé un any per milicians fortament armats.
Els enfrontaments polítics dels diversos grups han provocat les dimissions de dos caps d'estat i tres primers ministres. El segon president va donar major influència en el Congrés als islamistes amb l'oposició del primer ministre, discrepància que va provocar que aquest fos segrestat per les pròpies “forces de l'estat”, és a dir un cop d'estat (octubre 2013). Les tensions polítiques han provocat una crisi política quasi permanent fent que el parlament no aconseguís durar més de dos anys. A finals de juny 2014 hi ha hagut noves eleccions generals en un context de violència i inseguretat generalitzada. cal recordar que Estats Units i França han retirat al personal de l'ambaixada.
Al llarg d'aquest any al febrer un exmilitar de l'exercit de Gadafi que es va exiliar a Estats Units i que va retornar per recolzar la caiguda de Gadafi, es va erigir com a cap d'una milícia legalitzada, va anunciar per TV la supressió de poders del govern, el primer ministre ho va desmentir, no va haver-hi represàlies ni dimissions i tres mesos després, va iniciar un atac contra les milícies islamistes de Bengasi i la seu del parlament libi, suspenent d'activitat al propi parlament. El conflicte va aconseguir dimensions internacionals quan els Emirats Àrabs Units van decidir bombardejar, amb el suport d'Egipte, les posicions islamistes de Trípoli, mentre que Qatar va triar armar i finançar a aquests grups.
Tres anys després ens trobem amb un país ingovernable, compta amb dos parlaments funcionant simultàniament, un a Trípoli i un altre en Tobruk, dos presidents de parlament, un govern desplaçat a mil quilòmetres de la capital, en Tobruk, per por de les milícies islamistes que controlen Trípoli i Bengasi i un altre govern que li disputa la legitimitat amb seu a Trípoli.
Un govern que no pot governar, una proliferació de milícies armades, islamistes o no, amb les seves lleialtats tribals i enfrontades entre elles intentant utilitzar el poder que confereixen les armes per imposar les seves demandes. Un estat que no aconsegueix tenir un cos de seguretat, exèrcit únic, cada milícia controla la vida, l'economia i la seguretat d'una zona geogràfica. Un govern que és incapaç d'aglutinar en un projecte comú els diversos interessos polítics i les diverses milícies en un únic projecte militar de país. En definitiva un govern que governa, que no controla la inseguretat i violència imperant, que no aconsegueix incrementar la producció de petroli, reduïda a la desena part, i amb una pobresa cada vegada major, tot plegat fa que el país es trobi a la frontera de la guerra civil o en una guerra civil de baixa intensitat.
La setmana passada el govern libi de Tobruk, demanava armes, tecnologia i formació per la seva milícia, a la qual anomenen exèrcit, per prendre el control de la capital Trípoli. Tots som conscients que la solució no és militar. La situació interna del país és molt crítica, però donada la situació internacional centrada a l'Iraq, Síria i Ucraïna, pot succeir que aquesta guerra no sigui motiu de ser destacada com a notícia i s'allargui molts anys.
