Catalunya dins d'Europa: entre el pes dels tractats i la voluntat popular

Artur Mas, amb la comissària d'Interior de la Comissió Europea, Cecilia Mälmsmtrom, en una de les seves visites a Brussel·les.

“Votaria vostè que sí a la independència si Catalunya sortís de la Unió Europea?”, li pregunta un periodista al president de la Generalitat, Artur Mas, en la seva setena visita a Brussel·les. “És que vostè em planteja una qüestió que jo no vull acceptar d’entrada”, li respon el president. “Quin sentit té que a una població que ja està dins de la Unió Europea, que els seus ciutadans tenen drets adquirits des de fa anys i que compleixen les normes, se’ls hagi de fer fora per voler tenir un estatus polític diferent?, es pregunta Mas.

El president no accepta les declaracions que han fet en els darrers dies alguns comissaris. Segons Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea, una Catalunya independent hauria de sortir de la Unió Europea. El mateix diu el seu company Michel Barnier, comissari de Mercat Interior. Per Artur Mas, aquestes són “visions interessades”.

Oficialment, la Comissió rebutja pronunciar-se sobre el cas concret de Catalunya. La independència –diuen els portaveus quan se’ls pregunta– encara no s’ha plantejat i, per tant, no volen entrar a fer valoracions sobre casos hipotètics.

Ni UE ni eurozona

Qui sí que accepta parlar-ne és Jean-Claude Piris, un jurista nascut a Alguer l'any 1943, que fins al novembre del 2010 va ser el màxim responsable dels Serveis Jurídics del Consell Europeu durant 20 anys. A la institució que reuneix als Caps d’Estat i de Govern a Brussel·les, ell ha estat qui ha guiat la redacció dels últims cinc Tractats. Des del de Maastricht al 1992 fins l’actual, el de Lisboa, que va entrar en vigor el 2009. “Per mi, els Tractats són la Bíblia”, assegura, i segons ell, no deixen cap mena de dubte sobre què hauria de fer una Catalunya independent: marxar de la Unió Europea i tornar a demanar-ne l’ingrés.

Ho explica amb un argument molt simple: “Catalunya no està a la llista de països als qui s’aplica el Tractat. Catalunya no és avui un membre de la Unió Europea; Espanya sí que ho és. Per tant, s’hauria de convertir en un candidat per poder ser membre de la UE”. Es refereix a l’article 49C del Tractat de Lisboa que esmena els 28 Estats membres i les llengües oficials amb les quals es treballa a les institucions europees.

És a dir, que perquè un futur Estat català pogués ser membre de ple dret a la Unió Europea, caldria modificar aquest article i per fer-ho es requereix la unanimitat de tots els països. I és probable que, a part del veto d’Espanya, se n'hi sumés algun altre país.

Les dificultats, però, no acaben aquí. Jean-Claude Piris segueix explicant el que està escrit, “negre sobre blanc”, als Tractats Europeus. Per ser considerat un país candidat a entrar a la UE, cal complir els “criteris de Copenhague” i un d’ells reclama respectar l’Estat de Dret. “S’hauria de veure –diu aquest jurista– de quina forma ha nascut l’Estat català. I només hi ha dues opcions, de forma legal o il·legal”.

A Espanya caldria una negociació entre Barcelona i Madrid per canviar l’article 2 de la Constitució, el que diu que la “Nació espanyola” és la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Caldria que el govern central reconegués les aspiracions del poble català de tenir un Estat propi. Només així, la resta de països europeus podrien reconèixer, segons Piris, aquest nou Estat com a membre de la Comunitat Internacional, que té dret per començar el procés d’adhesió. “Una declaració unilateral d’independència no significa automàticament que siguis independent”, sentencia.

“Aquí radica la principal diferència entre Escòcia i Catalunya”, diu l’exmàxim responsable del Serveis Jurídics del Consell Europeu. “El govern britànic reconeixeria una hipotètic Estat escocès”. En qualsevol cas, queda clar, per Jean-Claude Piris, que al convertir-se en un nou Estat, Catalunya hauria de demanar-ne l’ingrés. Mentrestant, estaria fora de la UE.

Sota aquesta premissa, tampoc formaria part de la zona euro. “Accedir a l’eurozona només és possible pels Estats Membres”, assegura Simon O’Connor, portaveu del Comissari d’economia. Catalunya podria seguir utilitzant l’euro, però no formaria part de l’eurosistema i, per tant, no tindria representació ni al Banc Central Europeu, ni a l’Eurogrup, ni al Fons de Rescat Permanent, entre molts altres organismes. La pèrdua de poder polític seria molt important.

La resposta dels eurodiputats catalans

Aquests són els arguments jurídics que des de Brussel·les els eurodiputats catalans Raül Romeva (del Grup dels Verds) i Ramón Tremosa (Aliança dels Demòcrates i Libreals per Europa, ALDE) volen rebatre políticament. “A Catalunya hi ha una demanda ciutadana que transcendeix en molt els àmbits dels partits”, remarca Romeva. Una transversalitat a la qual el president Mas hi afegeix el seu caràcter “democràtic i pacífic”. “Políticament, les institucions europees han de donar resposta a una demanda ciutadana”, reclama Romeva, tot i que és conscient que “Europa és una Unió d’Estats i, per tant, globalment hi ha més reticències que simpaties”, respecte les aspiracions catalanes.

S’ho pren com un repte. I per afrontar-lo, per ell és imprescindible que Catalunya faci el referèndum. “En aquests moments estem parlant de política ficció. Per molt impactant que siguin la manifestació del 2012 i la Via Catalana del 2013, no tenim en aquests moments una mesura clara, específica i concreta per mesurar què es vol a Catalunya. (...) Una vegada tinguem clara la voluntat, podrem negociar”. Una negociació que “estarà molt condicionada en funció de quin resultat es tregui”.

Tant Romeva com Tremosa no s’atreveixen a dir què passaria en aquesta negociació, “perquè a la Unió Europea no hi ha precedents”. Però el segon afirma que “Europa vol Estats econòmicament viables” i assegura que una Catalunya independent ho seria.

El president Mas argumenta que “quan es produeixen problemes polítics, les solucions sempre són polítiques; les lleis i els Tractats s’acomoden a les circumstàncies polítiques” . Ho diu, a més, convençut de que “una Europa on la gent s’està allunyat de les institucions i la política, faria bastant bé en estudiar el que està passant a Catalunya, perquè no hi ha gaires moviments d’arrel popular” com el que existeix en els darrers anys.

Quan al President se li pregunta quines fórmules jurídiques presentarà el Govern català per acompanyar els seus arguments polítics, respon que “directament no les hem proposades”. El debat sobre si una Catalunya independent sortiria o no de la Unió Europea es viu a Brussel·les entre arguments jurídics i polítics que, a dia d’avui, es contraposen.

Etiquetas
Publicado el
2 de octubre de 2013 - 06:54 h

Descubre nuestras apps

stats