Bloqueig electoral

El bloqueig electoral del periodisme en els mitjans audiovisuals públics és una anomalia enquistada en el sistema que sembla molt difícil de revertir. Durant els quinze dies que dura la campanya i la torna dels dos dies de reflexió i de votació, el periodisme polític queda en suspens a les emissores de ràdio i de televisió dependents de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ajuntaments. Ara és per les eleccions municipals, també autonòmiques a gran part d’Espanya, després serà per les catalanes i per les generals. Aquest any ració triple.

Són els partits que dirigeixen l’activitat informativa, d’acord amb una normativa de la Junta Electoral que no té paral·lel en les democràcies de referència. Es reparteixen el temps que els correspon en els informatius d’acord amb els últims resultats electorals i, en molts casos, acaben triant les frases i imatges que volen que surtin en els anomenats blocs electorals. Són les seves notícies, no les que reclama l’interès públic. I condicionen la celebració de debats, en els que han d’estar-hi tots representats i en els que pacten prèviament les normes de funcionament. Són els seus debats, no els que reclama l’interès públic.

Amb els mitjans públics condemnats a fer de comparsa, els mateixos partits miren d’obtenir bilateralment el màxim benefici de la seva relació privilegiada amb els mitjans privats, aquells que la tenen. Diaris, ràdios i televisions privades són l’espai d’una informació més lliure i plural. Del tot?

Amb tants d’anys d’intervencionisme partidista i de complicitats editorials poc dissimulades, la informació política habitual no deixa d’estar força compartimentada tot l’any. Tot i això, els mitjans privats mantenen un marge de maniobra, que actua en clar detriment de la credibilitat dels mitjans públics. Fins i tot els partits que diuen creure en la seva funció els fan un mal favor, un cop i un altre.