"Després de l'exculpació pel cas Banca Catalana, es va crear un clima d'impunitat al voltant de Jordi Pujol"

Carlos Jiménez Villarejo: "CDC està deslegitimada per dirigir qualsevol procés,  inclòs el sobiranista "

Els fiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo van elaborar la querella que es va presentar, el maig de 1984, contra el consell d’Administració de Banca Catalana, inclòs el seu vicepresident executiu, Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat. El novembre del 1986, el ple de l’Audiència de Barcelona va desestimar la querella, on s’acusava Pujol i la resta de consellers del banc de delictes de “apropiació indeguda, falsedat en document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses”. Trenta tres magistrats van votar en contra de processar Jordi Pujol mentre vuit van fer-ho a favor. La confessió de l’ex-president de la Generalitat del passat 25 de juliol dóna una altra perspectiva a aquell procés. Carlos Jiménez Villarejo entén que 30 anys més tard, el temps ha donat la raó i sentit a la querella que va presentar juntament amb José María Mena. Ens ho explica.

Què l’ha sorprès més? Ser elegit eurodiputat en representació de “Podemos” o la confessió de Jordi Pujol que durant 34 anys ha tingut diners amagats fora d’Espanya?

M’ha sorprès més sortir eurodiputat de “Podemos”. Primer, perquè la previsió de vots que teníem no era la que finalment va ser. Va ser molt més alta de la que esperàvem. I en segon lloc perquè tot allò que prové de Jordi Pujol com a personatge tèrbol, que sempre ho ha estat i continuarà sent-ho, no em sorprèn.

Aquesta declaració que ha fet, que sembla la d’un pecador que es penedeix davant d’un capellà, em fa pena. És indignant i inútil. És la continuïtat i la culminació de tot un procés delictiu al qual ha dedicat gran part de la seva vida. I com que part d’aquest procés ja el vaig comprovar molt directament a través del cas Banca Catalana, no m’ha sorprès.

O els periodistes, els fiscals i els jutges ho van fer molt malament quan investigaven aquest cas, o l’explicació dels diners evadits amb l’herència és més una excusa que una realitat.

No tinc perquè saber res de les herències de Pujol o de qualsevol altre polític. Però tinc dubtes seriosos que el que ha dit sigui veritat. L’origen d’aquests diners importa poc. Flueix de moltes parts. De la vida política, empresarial i econòmica de Jordi Pujol i els seus fills. Això de l’herència és un forma de confondre la gent. Cal saber en què consisteix aquesta fortuna, on està i l’origen concret, real i precís d’aquests cabals que té dipositats, segons sembla, en diversos paradisos fiscals.

Poden ser diners que sortissin de Banca Catalana en el seu moment?

.Això exigiria una investigació judicial rigorosa i seriosa que, per ara, no veig amb claredat en l’horitzó immediat. Els membres del consell d’administració de Banca Catalana –tots o la immensa majoria- van sortir-ne beneficiats perquè abans que es produís el seu enfonsament, la fallida, van salvaguardar els seus interessos, les seves accions i valors associats a l’activitat bancària.

Això, en perjudici dels milers d’accionistes que van sortir totalment perjudicats, i que, confosos pel plantejament fals de la fallida que va fer Jordi Pujol, ni tant sols es van atrevir a personar-se a la causa i reclamar allò que havien perdut. Quan alguns van ser cridats a declarar, tampoc no hi van anar perquè estaven enganyats i suggestionats ja que Banca Catalana es presentava com un instrument a favor de Catalunya.

A la llum de la confessió actual de Jordi Pujol costa més d’entendre la negativa de l’Audiència a investigar la querella del cas Banca Catalana.

Sempre va ser difícil d’entendre. Hi ha una dada que pot semblar anecdòtica però que no ho és. Quan va concloure la investigació judicial i s’inicia la fase oral, el jutge instructor va preparar tota la documentació del procés –declaracions, documents bancaris d’Inspecció d’Hisenda- i la va posar a disposició dels magistrats perquè la consultessin i s’informessin adequadament de les raons per les quals la Fiscalia demanava el processament de Jordi Pujol i la majoria de consellers de Banca Catalana. Molts dels magistrats que havien de pronunciar-se ni tan sols van anar a l’Audiència per recollir les fotocòpies preparades per cada un d’ells, amb noms i cognoms. Ho tenien ben a prop ja que treballaven allí. Tenien predeterminat que votarien en contra i alguns d’ells, fins i tot, se’n vantaven, en determinats cercles. Tenien una presa de posició prèvia a favor de Jordi Pujol.

Això demostra el nivell de connivència política, ideològica, que hi havia. També de covardia de magistrats que van concloure que no hi havia motiu per processar Jordi Pujol. Només vuit magistrats, encapçalats per Antonio Doñate i Margarita Robles van demanar-ne el processament.

La querella es va presentar en un moment clau de la consolidació democràtica...

Estàvem en una situació clau en la història de Catalunya, ja que s’iniciava el procés autonòmic. Pujol havia estat elegit president de la Generalitat i s’havia convertit en el símbol d’una nova etapa a Catalunya i tot i que era evident la seva responsabilitat penal en els delictes que l’imputaven, el Tribunal, a consciència, va evitar que el procés continués, que fos jutjat i eventualment condemnat –que hauria estat just- i a partir d’aquí es va crear un clima d’impunitat.

Clima d’impunitat que li va anar perfecte per seguir operant en la seva política, social i econòmica de forma arbitrària i fora del perill de qualsevol persecució judicial, que sabia que no existiria perquè ell controlava perfectament la part del poder judicial que l’interessava.

Haurem de confiar que un dia, alguns d’aquests magistrats expliquin a les seves Memòries raons pel vot contra el processament de Jordi Pujol que fins ara no han explicat?

No crec que s’atreveixin a explicar res que pugui constituir prevaricació, tot i que hagi prescrit. Aquella decisió va perjudicar la imatge i la resposta justa que un jutge havia de donar a una situació on hi havia indicis molt clars de la responsabilitat d’aquell consell d’administració i de Jordi Pujol

Si el cas Banca Catalana es produís avui es resoldria igual?

No. Avui no es resoldria igual. Han passat molts anys. Han tardat molt a arribar uns jutges, uns fiscals, uns tribunals capaços d’acarar la delinqüència empresarial, “de coll blanc”. Ja no estem als anys 1984-1986, els anys del procés de Banca Catalana. Estem davant una situació diferent. Anys després van començar a caure mites de les elits socials i econòmiques, en el seu dia. El primer símbol d’això va ser la caiguda de Mario Conde, condemnat a 20 anys de presó.

Es poden comparar les actuacions de Jordi Pujol i Mario Conde?

La situació de Pujol a Banca Catalana va ser similar a la Mario Conde a Banesto. Hi havia similituds, no totes, però algunes sí. Avui hi ha oberts un conjunt de processos molt importants contra tots els responsables de les caixes d’estalvis que han ensorrat aquestes entitats a través de l’emissió de productes fraudulents i que, a més de defraudar els inversors i estalviadors, s’han enriquit.

Ja veurem quin és el resultat d’aquests processos en marxa, però molts directius han declarat com a imputats i alguns, com els responsables de Caixa Penedès, ja estan condemnats, cert que a unes penes inferiors a les que caldria, i el procés està tancat. Ha canviat la perspectiva de l’enfoc de la delinqüència de “coll blanc”, dels poderosos, en l’àmbit econòmic.

Avui la resposta judicial al cas Banca Catalana no seria la mateixa.

Com seria Catalunya avui si el procés judicial pel cas Banca Catalana hagués apartat Jordi Pujol de la política?

Possiblement, Catalunya estaria més centrada en ser un país, no tant envoltat en banderes, mites i futurs imaginaris, sinó en tenir més justícia, més igualtat, millor repartiment de la riquesa, millor prestació dels serveis públics universals de sanitat, educació, serveis socials...

Seria un país diferent que hauria acabat amb la mitologia que va rodejar Jordi Pujol durant 23 anys i que després va continuar Artur Mas, després del període curt del tripartit, que va recollir les banderes de Pujol per arribar on som ara. No cal oblidar que Mas va ser conseller d’Economia en el darrer govern de Jordi Pujol. Això ha condicionat molt la vida política de Catalunya.

Els governs de Jordi Pujol han sofert força acusacions de corrupció però hi ha hagut poques sentències fermes contra els seus membres.

Una cinquena part dels consellers de Jordi Pujol han estat imputats per algun delicte. La Fiscalia de Barcelona va obrir diligències d’investigació de consellers com Macià Alavedra i molts d’altres. Va haver moments en què es va plantejar al Fiscal General de l’Estat la presentació de querelles contra consellers de Jordi Pujol per delictes de “apropiació indeguda”, “falsedat”, “malversació de diners públics”,... Els fiscals generals de l’Estat, en aquella etapa nomenats pel PSOE, em van prohibir que iniciés cap investigació i van paralitzar sempre qualsevol investigació que pogués perjudicar a Convergència Democràtica i, particularment a Jordi Pujol a través dels seus consellers.

Va ser una etapa d’una profunda i àmplia corrupció al sí dels governs de Jordi Pujol, que representava la continuïtat d’allò que havia començat a Banca Catalana. Tanmateix hi va haver un tancament absolut dels respectius fiscals generals, tots al servei de Jordi Pujol. Ara, quan es planteja el tema de la relació Catalunya-Espanya, cal recordar que en aquells moments els governs de Felipe González –també els del PP, però menys- van protegir Pujol i els governs de CiU de totes les actuacions penals que els poguessin perjudicar. Em resulta indignant que ara parlin de l’Estat espanyol com si fos el gran enemic quan han estat durant molts anys fent actuacions il·lícites, fraudulentes i delictives, protegits per aquest Estat que ara sembla que detesten tant.

Quina raó tenia el Govern de Felipe González per protegir Jordi Pujol?

Entre d’altres raons, perquè en algun d’aquests períodes, Jordi Pujol va donar suport al Govern de Felipe González, quan va perdre la majoria absoluta. I també perquè a partir de la querella de Banca Catalana i la negativa de l’Audiència Territorial de Barcelona a processar-lo, Pujol es va convertir en un personatge invulnerable davant la justícia. Hi havia un pacte més exprés que tàcit entre el Govern del PSOE i després el del PP que Pujol era intocable.

Molta gent diu que se li ha caigut la bena pujolista dels ulls després de tants anys. Tem que el procés independentista es converteixi en una bena similar?

N’estic convençut. No sé perquè el poble de Catalunya ha d’estar entossudit en buscar un instrument per tapar-se els ulls i no veure la realitat que l’envolta. La realitat és que vivim en una societat cada cop més desigual, amb més pobres, més famílies desemparades, febles econòmicament i quasi sense assistència, amb una crisi profunda de totes les institucions i serveis públics, com l’educació i la sanitat.

Fa uns dies vaig visitar els pacients de l’hospital de Bellvitge que es negaven a ser traslladats de planta perquè el departament de Salut ho volia fer per tancar plantes. Hi havia un clima d’indignació profunda, de protesta perquè ho entenien com un instrument per aixafar les classes socials més febles i reduir els recursos públic. “Si perdem això ho perdem tot”, em deien pacients que feia dos o tres mesos que estaven ingressats a l’hospital amb malalties greus.

La causa independentista desdibuixa aquestes lluites?

En una societat on passa això, parlar de mites i banderes estelades em sembla un engany més. Com el que va plantejar Jordi Pujol l’any 1984, quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat i va dir que el govern central havia fet una jugada indigna i volia robar l’honorabilitat a Catalunya. Feia falta un nivell altíssim de cinisme quan era perfectament conscient que la crisi de Banca Catalana era el resultat de la seva pèssima gestió i de l’abús de poder econòmic que es va fer servir per beneficiar determinades persones i iniciatives.

Crec que els diners que es van buidar de Banca Catalana van poder anar a butxaques particulars dels consellers però també a Convergència Democràtica de Catalunya, que estava començant a funcionar. Quan has viscut experiències com la de Bellvitge, de les moltes que es poden viure avui a Catalunya, és indignant que una part de la societat no se n’adoni que estem davant una de les realitats més injustes de l’Estat espanyol. Aquesta situació s’ha anat gestant al llarg de molts anys però l’ha agreujat el govern d’Artur Mas en posar al front del departament de Salut els dirigents de la patronal privada de la Unió Catalana d’Hospitals, amb el conseller Boi Ruiz al capdavant.

La confessió de Jordi Pujol suposarà la fi o el començament de la fi de Convergència Democràtica?

No goso fer pronòstics d’aquest tipus, perquè no és la meva especialitat. La dada objectiva és que tenim una persona que ha confessat que té diners ocults en paradisos fiscals, que ha defraudat a l’Estat espanyol i a Catalunya i que ha presidit el govern d’ aquest país durant 23 anys. Hem de concloure que hi ha hagut un delinqüent governant Catalunya durant 23 anys.

Pujol, com a fundador de CDC, deslegitima amb la seva actuació el partit que avui presideix Artur Mas?

Als governs d’aquells anys hi manava el partit de Pujol, CDC. Resulta difícil creure que cap dels membres d’aquells governs, sobretot els més vinculats a l’àrea econòmica, com Macià Alavedra o Lluís Prenafeta, no sabessin res del patrimoni ocult de Pujol en paradisos fiscals. I em resulta difícil creure que l’equip dirigent de Convergència Democràtica ignorés aquesta realitat.

CDC ha perdut la legitimitat democràtica que li donaven els vots perquè ha defraudat els seus votants i els ciutadans de Catalunya i ha utilitzat el poder perquè molts dels seus consellers s’enriquissin, inclòs el seu president. Si hagués passat només un parell d’anys, podríem pensar que era un cas puntual, però ha estat un pla predeterminat de prendre a Catalunya gran part dels seus béns i serveis per dur-la a les conseqüències que hem arribat. No es poden estar 34 anys ocultant un patrimoni en un paradís fiscal sense que les persones més properes a Pujol i al partit estiguessin al cas del que passava. Hi ha hagut silencis calculats, complicitats i un pla premeditat per permetre que CDC fos un instrument d’enriquiment dels seus dirigents i el seu president en particular.

Això és inacceptable i deslegitima CDC per dirigir qualsevol procés, no només el sobiranista.

En conèixer la confessió de Jordi Pujol, quina sensació ha tingut? Com se sent ara? Ressentit? Justificat? Frustrat? Entristit?

És profundament injust que s’utilitzi el poder polític per confondre i defraudar els ciutadans. Això sí que és una jugada indigna. La que han fet Jordi Pujol i el seu partit al llarg de tants anys, des del 1980 fins ara mateix. Una jugada indigna de polítics que han sacrificat els interessos de la societat catalana als seus interessos particulars. Una jugada indigna i antidemocràtica que fa que CDC no mereixi, a hores d’ara, cap confiança. I em sorprèn que hi hagi partits d’esquerra que, en aquests moments, estiguin pactant amb CDC acords relacionats amb el procés sobiranista. Em produeix una enorme tristesa, perquè no és allò que correspondria a l’esquerra catalana.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats