Multitud, de Tamara Cubas, és un dels espectacles estrella d’aquesta edició del Sâlmon amb cent ballarins i una coreografia que explorarà com és possible conservar l’heterogeneïtat dins un col·lectiu i com es pot treballar les relacions interpersonals a partit del desig i la negociació. Destaquen també les actuacions de El Conde de Torrefiel, dues reinteretacions d’espectacles de Sonia Gómez o el nou muntatge de dansa de Roser López Espinosa. La majoria de propostes del Sâlmon provenen del sud d’Europa o de l’Amèrica Llatina amb com Apnea del xilè Rodrigo Sobarzo; la catalana Raquel Tomàs i la mexicana Olga Gutiérrez, el multidisciplinar Diente de oro, i la xilena Bárbara Pinto, amb una exposició de fotos i vídeos. El Sâlmon trenca les barreres de la dansa com a disciplina i com a espai clàssic de representació. Aquest és un festival d’autor que senzillament descriuen com a “moviment i més”. En parlem amb una de les seves comissàries, Cristina Alonso.
De quina manera el present de la dansa està condicionat pel seu futur?
El Sâlmon s’ha caracteritzat per establir un diàleg continuat amb l’artista. És el que ens pertoca com a institució d’acompanyament. En aquest diàleg plantegem preguntes i hipòtesis. De com els artistes ens avancem en aquest imaginari futurible encara que sigui molt immediat. L’eslògan del festival 'Que el futur es faci present' respon a aquest futur i al mateix procés de creació. Pensant en l’aquí i l’ara, com l’ara s’ha de fer present compartit amb el públic de la manera més honesta. Les preguntes que ens fem que es converteixin en peces escèniques.
Com observa la dansa contemporània a la societat?
En aquest moment és més important el 'com' que el 'què'. Per exemple, la proposta de Tamara Cubas amb Multitud incideix en el concepte de massificació, la nostra opinió com a ciutadans, el paper de l’ens polític. La dimensió, una coreografia amb cent ballarins, que es podrà veure a la Sala Oval del Museu Nacional, planteja quin rol adoptem dins un col·lectiu i com ens relacionem.
Quin paper desenvolupa El Graner en la gestació dels muntatges que acaben definint la programació del Sâlmon?
No volíem fer el festival sols. Per això hem obert les portes i hem teixit una xarxa. Hi ha una frase que m’agrada molt que diu; 'Com ens deixem afectar i com som afectats'. Tenim molta relació amb entitats de Barcelona i de fora. Aquest és un festival que busca la interrelació, construim espais específics on el públic pot fer-se les mateixes preguntes que els creadors s’han fet durant un any i que han acabat concretant el festival.
Per què heu volgut mirar amb una atenció molt especial a Amèrica Llatina?
Europa, hegemònica durant molts anys, ha après a no mirar-se el melic. La crisis ens ha ajudat a tots. Amèrica Llatina va deixar d’emmirallar-se en un moment determinat amb el que feia la resta del món. Les maneres de treballar són semblants arreu. Les dependències extremes no faciliten les relacions. És un bon moment per retrobar-nos i detectar quines són les necessitats en cada situació. Ens hem acostat molt a Amèrica Llatina gràcies a programes com el de Iberecena que ha facilitat aquest flux d’artistes. No és un tema econòmic sinó per cercar una manera diferent de fer les coses. Europa ha treballat molt bé aspectes operatius i executius però ha oblidat les maneres de fer comunitàries. Amèrica Llatina té un coneixement i una teoria molt interessant.
De quina manera com a espectadors som còmplices d’allò que proposen els artistes?
Cada llenguatge busca trobar el seu significat. El més important és com el món de l’art genera preguntes que no som capaços de plantejar. Això exactament és el que demano al Sâlmon. Que d’alguna manera plantegi preguntes que no som capaços de fer-nos.
Com afectarà la fuga de talent al món de la dansa?
És cert que en aquests moments ens fan més cas a fora que aquí. Encara necessitem ser reconeguts a l’estranger perquè ens facin cas. Aquest és un element que costa i té a veure amb la nostra tradició i història. Ara bé, el nostre teixit artístic té un nivell espectacular. El Sâlmon finalitza amb una trobada de programadors internacionals i el nivell de resposta i de sol·licituds és molt alt. Comptar amb trenta programadors internacionals ens diu moltes coses. No cal que a l’estranger ens diguin que tenim talent.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
