Paco Candel defensava la integració com l'única sortida possible per superar la marginació social i econòmica en què es trobaven els immigrants, llavors denominats xarnegos. Una paraula despectiva amb un significat que ha anat variant al llarg del temps. Als anys 50 i 60 del segle XX, amb una forta immigració castellanoparlant, es va generalitzar el seu ús. Paco Candel descrivia la situació a Els altres catalans (1964).
Coincidint amb els 50 anys de la publicació, l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet de Llobregat va encarregar una obra de teatre al dramaturg Marc González de la Varga. Així va escriure Xarnegos, una obra que indaga en les relacions personals, però també parla de la identitat nacional a partir de les onades migratòries de l’últim mig segle -dels andalusos i extremenys als marroquins i llatinoamericans, fins als joves catalans de la generació perduda que marxen fora a buscar un futur millor.
La companyia Pentateatre es recolza amb la comèdia per treure suc a qüestions serioses com la identitat, la nació, la immigració i la família. El Manolo és un home jubilat, procedent d'Extremadura, que fa 40 anys que viu a L’Hospitalet de Llobregat. La Marisa, la seva filla, està preocupada per ell. Diu que últimament fa coses molt estranyes i creu que s'està tornant boig. Degut a això, la Marisa assisteix amb el seu pare a unes sessions de psicodrama perquè el tractin. Segons ella, s'està tornant boig perquè diu que és català.
Allà coincidiran amb un terapeuta argentí que no acaba de sortir-se’n, una jove independentista amb un greu problema personal i una iaia que s’ha colat a la sessió per error. Però també coincidiran amb una desena d’espectadors que, aleatòriament, seran convidats a participar en aquesta reunió, en la qual els pacients comparteixen i escenifiquen les seves angoixes. En aquesta sessió de teatre dins el teatre, Roser Batalla encapçala el repartiment com a filla esparverada per la tossuderia del pare (Pedro Cánovas), Alícia Puertas és la noia hiperpreparada que no té perspectives de feina ni d’abandonar la casa dels pares, Alzira Gómez la senyora despistada i Albert Eguiazábal el terapeuta.
Xarnegos va al moll de l’os de la qüestió política catalana. González de la Varga situa aquesta comèdia a l’actualitat. Alguns dels protagonistes podríen ser perfectament del grup de castellanoparlants de Cataluña (amb ñ) que han adquirit els valors democràtics del dret a decidir i els beneficis d’un estat propi. “Són fills i néts dels que van venir de fora -argumenta González-. Ara passa molt que els de fora ens diuen com som, hi ha els que volen ser i els que no volen ni una cosa ni l’altra”, afegeix. En el fons, però, l’obra adopta un caràcter molt més universal. Xarnegos reflecteix una realitat i una certesa. Com diu l’autor “tots som xarnegos perquè tots venim de fora i tots busquem el nostre lloc al món”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
