Va viure a Beirut fins als vuit anys. Allà, des de dalt d'un edifici, va veure com un autobús ple de refugiats palestins era cosit a trets per les milícies cristianes, al començament de la guerra civil libanesa. Els seus pares se'l van endur a París. Sis anys després van haver d'abandonar França. A Mont-real, ell i la seva família van córrer millor sort. En l'exili, va haver de buscar alguna cosa amb el que recrear l'espai de felicitat perdut durant la infància. Va començar a dirigir, actuar i escriure. Així va crear la quatrilogia La Sang de les Promeses, formada per les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels.
Incendis és la que més èxit i popularitat ha obtingut per la varietat d'interpretacions en les posades en escena. Una obra absolutament contemporània, escrita fa pocs anys i és alhora una gran història tràgica, gairebé una epopeia: la vida de tota una família, d’un grup de gent, d’un poble, d’una civilització cultural que sembla que vingui del fons dels temps, per emocionar als qui la fan i als qui la veuen.
La solitud, la memòria, el retrobament amb el passat, la set de vida i la traïció són els eixos de l'escriptura de l'anomenat Sòfocles modern i tenen molt a veure amb la forma en què Wajdi Mouawad va créixer i amb el seu traumàtic desterrament, que en la seva obra s'ha traduït en la recerca de els orígens per descobrir qui és un mateix.
T'ha sorprès la repercussió internacional d'Incendis?Incendis
Molta gent es veu reflectida en l'obra perquè pot fàcilment assemblar-se amb les experiències que han viscut en guerres i dictadures.
Té a veure amb un procés catàrtic?
L'espectador veu davant dels seus ulls una història que connecta amb la seva situació personal, política, social, cultural; comença a tenir un diàleg directe amb les seves memòries, ancestres, futur, absències, aquest cúmul d'emocions de sobte exploten, fent una experiència col·lectiva com va poder fer-ho la tragèdia grega fa molts anys. No és l'horror el tema de la meva escriptura, ni la maldat. El que m'interessa és la traïció de l'amor. La meva obra parla del moment en què ens adonem que aquest sentiment sobre el qual ens hem construït no és veritable.
Tot el que es dóna per cert no ho és?
La meva teoria és que una de les característiques de la nostra època, és que alguna cosa falta, com si haguéssim estat amputats d'algun braç, però com passa amb els amputats segueix sentint aquest membre com si estigués aquí, però no el tenim. És un sentiment complex, perquè no sabem definir què és el que ens falta avui, però alguna cosa ens falta. Què és el que podem donar per cert? Res. No hi ha res mes que sensacions. Sorgeix el sofriment, es queda, i després se'n va. Llavors la felicitat reemplaça al sofriment -només això. Fora d'això no hi ha res. No obstant això, som persones perdudes corrent i aferrant-nos a les sensacions contínuament. Les sensacions no són reals, només els canvis.
Descobrir la tragèdia va ser revelador?
Sòfocles no deixa de repetir que no cal ser presumptuós, perquè ningú està fora de perill de cometre l'inimaginable. El que m'agrada dels grecs, i especialment de Sòfocles, és el sentiment de la revelació. Possiblement perquè és una qüestió que sovint em plantejo: Què no veig en mi?
Segueixes pensant que vivim en un món ignot?
Aquest món esplèndid, està sense explorar, és desconegut: l'inquilí que hi viu, a la casa que som, experimenta un profund temor davant la idea d'abandonar l'habitació en la qual es guarneix; Som cases habitades per un inquilí del qual no sabem res.
Ets mes escriptor que director d'escena?
S'ha parlat molt de la forma, de la manera com tracto i explico les història, però molt poc de l'escriptura. És una cosa estranya per a mi perquè el que m'interessa més és l'escriptura, la poesia de la llengua.
Què pretens amb cada espectacle?
Retrobar, i gràcies als artistes, una vida alhora sàvia i salvatge.
El teatre és l'únic espai en què la paraula no ha perdut el seu valor?
En un món occidental on regna una creixent irresponsabilitat davant les paraules i els símbols, el teatre pot, com qualsevol altra forma de bellesa, fer-nos un espai on el despertar encara és possible, on encara és permès escapar, junts, espectadors i actors, de la somnolència de la quotidianitat: intentar despertar-nos de la nostra vida adormida.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
