Francesc Viadel: “La majoria dels valencians veu el procés sobiranista amb els ulls d’Espanya”
Francesc Viadel (Algemesí, 1968) és periodista, sociòleg, poeta i prolífic escriptor. Al seu últim llibre La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol, analitza amb passió el discurs anticatalanista espanyol i les nefastes conseqüències que aquest ha tingut per al País Valencià sobretot. Amb la seva esmolada ploma, Viadel dissecciona la resistència dels governs de Madrid a liquidar la visió centralista heretada del franquisme i en critica la incapacitat manifesta d’assumir la plurinacionalitat de l’Estat. Com a intel·lectual amb una llarga trajectòria d’agitador cultural, veu la caiguda en desgràcia del PP i l’ascens de partits com Podemos amb un cert escepticisme.
El subtítol del seu llibre parla de marxistes, nazis, jueus i traïdors com a adjectius més comuns per referir-se als catalanistes valencians. En què quedem? Un no pot ser nazi i jueu alhora.
És una constant i no és fruit de la ignorància sinó que demostra la seva mala intenció. Aquestes adjectivacions el que busquen és l’estigmatització de l’adversari i no s’han utilitzat mai de manera casual. Són comparacions aberrants que compleixen el seu paper en funció de cada context i que tenen un gran efecte sobre gent poc informada i amb por als canvis. Un exemple. En l’etapa de la Transició valenciana, Joan Fuster era l’intel·lectual més important a demonitzar i se l’atacava des de l’extrema dreta dient-li marxista i jueu. En el subtítol m’ha faltat afegir-hi gihadistes.
Per què aquesta ràbia del blaverisme envers tot allò que sigui català ?
La resposta és complexa perquè hi ha molts factors que ajuden, com per exemple la manipulació emocional d’una societat poc llegida. Durant la Transició, el País Valencià va experimentar un retrobament cultural i la por de l’Estat que es recuperés la idea dels Països Catalans i es desequilibrés territorialment Espanya era molt gran. En la mesura que el valencianisme va ser assumit per l’esquerra com una ideologia de recanvi i de transformació, el sector més ultraconservador va percebre la cultura com una amenaça i el valencià va passar de ser una llengua culta a ser la corretja de transmissió del marxisme i de la destrucció d’Espanya. Aquesta teoria de la conspiració resumida en “mos volen robar la paella” es va recolzar des dels aparells de l’Estat i es va alimentar des del diari Las Provincias.
Sorprèn la violència amb què ha actuat sempre el blaverisme.
La violència política a què va arribar el blaverisme es va produir per la inhibició de les forces de l’ordre públic, que encara eren franquistes i no se sabia fins a quin punt col·laboraven, per la complicitat de les clavegueres de l’Estat i per la paràlisi de les forces democràtiques. Tot això entremig del foc creuat de la política estatal. Per això dic que Franco va morir el passat 24 de maig perquè la Transició valenciana no s’havia acabat de tancar del tot. De totes formes, amb la crisi econòmica el debat identitari al País Valencià ha passat a un segon terme.
Vostè sosté que la persecució del catalanisme no és només patrimoni de la dreta espanyola. Creu que l’aparició de partits nous acabarà amb aquesta mentalitat o no hi ha res a fer com s’apunta des de l’independentisme català?
Unes eleccions no són suficients per sí mateixes per modificar una mentalitat, uns tòpics i uns prejudicis profundament arrelats en la societat espanyola. Hi ha un gran desconeixement de la perifèria i de la riquesa que suposa el plurilingüisme per a una societat moderna. Lamentablement hi ha una incapacitat manifesta per admetre que aquesta diferència és un gran avantatge i per modificar aquesta visió d’Espanya que s’arrela al segle XIX i que està molt inculcada en la gent. Com se cura el prejudici? Es pot curar, però el tema és que no es vol curar. La clau està a voler canviar aquesta concepció d’una Espanya centralista, monolingüe castellanoparlant, que no reconeix les perifèries.
Com creu que afronta Podemos aquesta concepció d’Espanya?
No acabo de tenir clar el seu model. Fa uns dies van preguntar a Pablo Iglesias en un programa de ràdio si pensava que català i valencià eren el mateix i va respondre que no ho tenia clar. La seva resposta, a banda de demostrar indiferència i menyspreu, constata que no té cap intenció de ficar-se en aquest jardí. Segurament, si li haguessin preguntat si el castellà de Bolívia i Perú és el mateix que el que es parla a Valladolid, hauria respost ràpidament. A mi m’agradaria que fos normal poder estudiar euskera, àrab, portuguès o gallec a l’escola d’Algemesí. L’Estat espanyol ha demostrat sempre una incapacitat congènita per entendre la diversitat i la diferència interna, per això no pot entendre tampoc l’externa. La singularitat del plurilingüisme a Espanya no es produeix a cap altre lloc d’Europa i és desolador veure com es menysprea i s’atia la catalanofòbia.
El federalisme pot ser la solució?
Tampoc anirem molt lluny si al final el federalisme ha d’acabar sent un estat autonòmic perfeccionat. Aquí la qüestió és si hi ha voluntat política, tant de l’esquerra com de la dreta, de convertir en normal el que ara és invisible i això, en aquest moment, no existeix.
Molts dels personatges que vostè esmenta en el seu llibre o estan imputats en casos de corrupció o les eleccions municipals els han destronat. Com valora els resultats del 24M?
Me resulta graciós que en el cas dels salvadors de la pàtria valenciana contra l’enemic català que ens ho volia robar tot, al final s’hagi demostrat que tot el seu anticatalanisme era una cortina de fum per robar. Ara es veu que el seu patriotisme era un escut, una bandera per robar i aprofitar-se’n d’una posició de superioritat moral. És molt cert i així s’ha vist que determinats polítics o partits poden tenir la temptació d’amagar-se darrere del patriotisme i explotar els components emocionals de la societat per aprofitar-se’n i enganyar.
La marxa de Rita Barberá de l’Ajuntament de València i l’arribada d’un nou alcalde d’origen català és un acte de justícia poètica?
El resultat realment espectacular és el de la ciutat de València perquè guanya una formació com Compromís a qui teòricament se li podia penjar el Sant Benet de catalanista i resulta que, tot i així, bona part de l’electorat, sobretot els joves i els barris més populars, ha passat de tot i ha apostat per ells. El més important és que el discurs de la por del PP no ha quallat com altres vegades. Això no vol dir que l’anticatalanisme hagi desaparegut de València, vol dir que ara no ha penalitzat. També té gràcia que certs mitjans de comunicació retreguin al nou alcalde de València els seus orígens catalans quan no van dir res de l’avi de Rita Barberá, originari de Reus.
Què pensa de Joan Ribó?
L’arribada de Joan Ribó a l’Ajuntament de València suposa un trencament espectacular amb l’status quo del franquisme perquè amb ell retorna la València moderna i il·lustrada de la República. Quan Rita Barberá arriba a l’Ajuntament de València l’any 1991 el que fa és continuar els grans projectes de ciutat heretats de Ricard Pérez Casado i prorrogar el franquisme. Ribó és una persona dialogant i honesta, i té al darrere un equip de gent jove i molt preparada. Hi ha moltes ganes que això surti bé i crec que farà uns canvis molt importants però molt tranquils. A València hi ha hagut un règim i ara del que es tracta no és d’implantar-ne un altre, sinó de democratitzar les institucions. Per als valencians aquest és un moment decisiu i no en veurem la transcendència fins que passin uns anys. El que passi a València també pot ajudar a modificar una mica la mentalitat espanyola.
Per què la societat valenciana no ha fet res per deslliurar-se de tants anys de domini popular?
Perquè la dreta va apel·lar a les emocions i l’esquerra no va saber reaccionar. També és cert que la societat valenciana ha estat una societat molt pre-política i molt poc llegida en general. El valencià és molt individualista i molt pragmàtic.
Vostè remarca que València té una gran potencialitat. Creu que a Barcelona l’interessa tenir tan a prop una ciutat forta que li faci competència?
València i Barcelona són dues ciutats molts importants i tenen rivalitats evidents i sanes, això és indiscutible. Ara bé, l’eix Barcelona-València pot representar un munt de possibilitats per a les dues ciutats, començant per una complementarietat des del punt de vista dels interessos econòmics. A Catalunya li convé i no li convé una València desenvolupada i al revés també, però crec que més enllà d’això al final en aquestes relacions sempre hi ha més avantatges que inconvenients.
Vista la hostilitat amb què es percep Catalunya a la resta de l’estat, encara és factible dir que el País Valencià és l’abanderat de l’anticatalanisme?
No ha estat mai exclusiu, però al País Valencià ha tingut fins ara una visualització molt clara. Rita Barberá deia fa uns dies que l’independentisme català ja arriba fins a Múrcia. L’increment de l’anticatalanisme a l’Estat anirà en paral·lel al tema del procés sobiranista a Catalunya i això serà inevitable. Caldrà veure fins a quin punt això té una concreció a nivell polític i social, i no crec que una suposada victòria de Podemos a nivell estatal canviï gaire les coses.
Com es veu el procés sobiranista català al País Valencià?
Sincerament, crec que no es veu. En alguns cercles intel·lectuals hi ha la teoria que el procés català despertarà el sentiment valencianista, però jo no ho crec. La majoria dels valencians veuen el procés sobiranista català amb els ulls d’Espanya. El problema prioritari dels valencians ara és la crisi econòmica. Si en el cas d’Espanya ha estat dura, en el cas valencià ha estat brutal perquè ha estat el paradigma del model econòmic desarrollista del PP iniciat en l’època Zaplana. La política dels grans esdeveniments juntament amb l’especulació urbanística, la corrupció, la crisi de l’agricultura i la destrucció mediambiental ens han arruïnat totalment.
Es planteja tornar a València?
No. Jo em quedo a l’exili.
