L’Estat espanyol està disposat a activar l’article 155 de la Constitució Espanyola. A dia d’avui, sembla irreversible. Un fet inaudit i sense precedents, que deixa enrere definitivament el consens polític que va donar lloc al sistema del 78. El règim de la Transició dibuixava un sistema on el 155 era el botó nuclear del disseny territorial de l’Estat; una “coacció federal” que imita, quasi lletra per lletra, el contingut de l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn. Aquest botó nuclear estava dissenyat per complir la funció de línia vermella del mapa autonòmic; una protecció addicional per a l’Estat central que s’afegeix a les eines ja previstes en l’article 153 (Tribunal Constitucional, Govern, contenciós administratiu i Tribunal de Comptes).
Davant de l’omissió de responsabilitats de Sánchez i el discurs encès de Guerra al PSOE queden poques esperances d’un escenari alternatiu. En canvi, al PP ja preparen el terreny per activar el mecanisme a través del Senat i Ciudadanos demana, directament, “la suspensió de l’autonomia”. Cal recordar que el 155 no explicita de quina manera l’Estat pot actuar per garantir el compliment forçós de les obligacions de les institucions autonòmiques. Vaja, que no és una suspensió de l’autonomia com a tal.
Aquest fet planteja un debat legal molt interessant. La previsió constitucional és certament insuficient, ja que és poc concreta i genèrica. La manca de precedents és un element addicional que dificulta la seva posada en marxa. Dit en llenguatge de procés, l’aplicació del 155 no disposa d’un “full de ruta” previst i explícit dins el marc jurídic espanyol. En canvi, sí pot generar inseguretat jurídica i indefensió a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
Rajoy no ha fet servir fins ara aquesta atribució constitucional –malgrat tenir majoria absoluta al Senat- perquè, a més d’atorgar poders a l’Estat central, la proposta d’activació de l’article no pot deixar buits legals. Per tant, allò que aprovi el Senat també limitarà l’acció de l’Estat a Catalunya. A hores d’ara es desconeix quin serà calendari, quin marc legal aplicarà o quin rol tindran les institucions d’autogovern catalanes. Pot aquesta previsió constitucional no desenvolupada deixar sense efecte real tot allò previst en una Llei Orgànica com l’Estatut –només després d’una votació al Senat-? El debat jurídic és ampli i de difícil solució.
Ara bé, l’article 155 no té només un problema de legalitat (o d’aplicació d’acord amb la llei). Hi ha una qüestió molt transcendent a hores d’ara, mentre els polítics d’ambdós bàndols fan crides al diàleg i a l’entesa. La legitimitat. Què vol el poble de Catalunya? Davant de la manca d’un referèndum on es pugui –clarament- conèixer la voluntat ciutadana, hem d’observar les dades que tenim disponibles. Per una banda, tenim més d’un 48% de ciutadans que van votar forces independentistes, amb una declaració d’independència al programa electoral. Un suport limitat que ha donat vida a la celebració del referèndum de l’1-O. D’una altra banda, segons dades del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de juny de 2017, només un 4,1% dels catalans considera que Catalunya disposi de “massa autonomia” (un 26,4% considera el nivell d’autonomia com a suficient, mentre que un 62% en voldria més).
A Catalunya l’aplicació del 155 (en qualsevol de les seves versions) comptarà amb l’aversió ciutadana, també en el cas que la intervenció estatal sigui considerada “suau”. Al conjunt d’Espanya, però, tampoc és una qüestió que obtingui un suport de la major part de la població. Almenys així ho mostra l’enquesta que Sigma Dos va fer pel diari El Mundo el passat 11 de setembre. Un 48,2% justificava l’activació d’aquest mecanisme contra el referèndum. Un percentatge significatiu però que no arriba al volum de suports que tenen PP, PSOE i C’s en el conjunt d’Espanya.
En conclusió, la posada en marxa de l’article 155 de la Constitució té greus problemes de legalitat i legitimitat. Podríem dir que aquesta mesura és, doncs, arriscada, qüestionable i desproporcionada, sobretot davant les reiterades manifestacions pacífiques del poble català. Una eventual suspensió de l’autonomia catalana podria generar més incertesa i rebuig popular que una Declaració Unilateral d’Independència –que en el fons només cerca una mediació internacional necessària-. Les institucions de l’Estat tenen l’última paraula, però és certament preocupant que s’estiguin apropant amb tanta determinació a un terreny desconegut certament molt perillós.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
