La dignitat perduda al Parlament o l’elegància d’una sandàlia

Contràriament al que ens voldrien fer creure, la dignitat perduda al Parlament de Catalunya no és la de la sandàlia ni de les paraules del diputat David Fernández (CUP), sinó la dels elegants directius de diferents bancs que han tingut el desvergonyiment de presentar-se davant la comissió parlamentària que indaga sobre la fallida de determinades caixes d’estalvis catalanes i el seu rescat amb diners públics per afirmar de forma unànime que ells no hi han tingut cap responsabilitat, tot escudant-se en les autoritats reguladores superiors o simplement en la situació general. Comparèixer en seu parlamentària per oferir aquesta formidable explicació, sense el més mínim reconeixement d’incumbència directa, equival a tractar de babaus –per dir-ho amb molta suavitat—els representats de la societat democràtica i saltar-se a la torera la funció pràctica d’una comissió parlamentària d’investigació. Equival a perdre-li el respecte a allò que representa un Parlament, a negar-li la seva dignitat operativa. Els directius bancaris implicats actuaran de la mateixa manera davant les imputacions efectuades per la justícia, quan els toqui comparèixer davant del tribunal, tot escarnint igualment un altre dels pilars bàsics de la societat democràtica, la qual ha encaixat fins ara amb infinita paciència els estralls causats per l’economia financera i la corrupció.

En aquestes condicions, la sandàlia del diputat David Fernández és un símbol minúscul i moderat del repudi que mereix l’actitud dels directius convocats per la comissió parlamentària i encausats per la justícia. L’escarni prové de les explicacions que s’han permès oferir o deixar d’oferir. Ocupar un lloc directiu i cobrar grassament en conseqüència implica una responsabilitat augmentada en la missió de lideratge, la qual hauria de començar per una conducta socialment exemplar. Per això són dirigents, no per acumular beneficis de casta i espolsar-se el pes de les desviacions. El lideratge no és l’art de passar la responsabilitat als altres, d’embolicar-se amb tecnicismes o d’apel.lar a la presumpció d’innocència com a principal argument. Calen demostracions pràctiques i resultats.

Altrament aquests responsables ens aboquen a tots a l’espiral del descrèdit, als contravalors de la corrupció i els seus efectes devastadors en el teixit social, mentre s’instal.la la convicció que la crisi econòmica ha estat gestionada en favor dels qui l’han provocada i no dels qui l’hem patida. Algú ha demanat perdó de res? Quan es compareix per motius concrets davant d’una comissió parlamentària, s’està jugant amb la credibilitat, amb l’eficàcia comprovable del sistema democràtic. La sandàlia i les paraules del diputat David Fernández és l’element que m’escandalitza menys de tots.