Com que disposem de tanta informació vivim immersos en una desinformació constant, quelcom sens dubte reforçat pel privilegi que determinats mitjans donen a columnistes que adornen molt les seves paraules sense dir res.
Això es transmet també a la selecció de notícies i a la seva importància. A Catalunya el Procés es menja tot, deixant certes parcel·les sense cobertura, i segurament el mateix pensen els gestors arran de les meves darreres investigacions.
A mitjans de maig la Comissió d’Ecologia i Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona aprovà una proposta de Ciutadans per a començar immediatament els treballs de demolició per a generar la Rambla de Vallcarca, que previsiblement anirà de la casa Comas d’Argemir fins el límit marcat per l’antiga casita blanca. El pla va rebre els vots a favor de l’antiga CiU, PP i ERC a més de les abstencions de Barcelona en Comú i el PSC.
Sembla que la mesura s’aplicarà sense gaire dilació, quelcom que afectarà a gairebé tot el carrer Bolívar i a paratges de l’Avinguda de Vallcarca, poc coneguts però amb un patrimoni molt interessant on figura la bodega la Riera, la casa de 1790 del número 14 del carrer ja mencionat i la del número 36, una finca amb una façana molt curiosa de la que no puc saber si és protegida perquè la pàgina web de Patrimoni de l’Ajuntament no funciona. Si vaig al Cadastre se m’informa que no hi ha dades disponibles de l’immoble, el que ensuma a inevitable sentència de mort.
Vallcarca, una zona preciosa, ha sigut oblidada des de la nit dels temps, el que ha suposat la pèrdua d’una part molt important del seu patrimoni, el que acostumo a denominar com modernisme de barri, i la compra de molts del seus solars per part de l’incombustible Núnez y Navarro. En aquest sentit és al·lucinant la deixadesa increïble a la que ha sigut sotmesa la casa del número 14 del carrer Bolívar, sens dubte un preludi claríssim del triomf de la piqueta.
No deixa de ser una paradoxa que a l’època de l’Ajuntament més progressista en anys, procliu a massa accions simbòliques, assistim a un probable ressorgir del moviment veïnal, el mateix que en cert sentit és el pare del projecte municipal dels Comuns.
En un punt no molt allunyat de la zona s’ha reactivat el pla d’expropiació d’algunes vivendes del Turó de la Rovira, aprovat l’any 2009 pel consistori de Jordi Hereu. Només TV3, que acostuma als seus informatius a denigrar la gestió d’Ada Colau, es va fer ressò de la noticia. D’aquesta manera un pla congelat durant vuit anys s’activarà a un racó que ara ha sucumbit al turisme perquè té les millors vistes de la ciutat. Els guiris, i no només, hi van a fer-se fotos. Els veïns, quelcom que no ha repercutit als mitjans, es manifestaren fa ben poc, queixant-se de la invasió que ha trencat la seva pau.
Ja veurem fins a quin punt s’apliquen les expropiacions, però al malestar al Carmel i els seus voltants no és res de bo. En primer lloc perquè aquests barris tenen un patrimoni modest però molt característic, de valor incalculable que si s’esmicola trenca una forma de vida per a privilegiar altres paràmetres. Es vol apuntalar el parc dels tres turons i la problemàtica és semblant a la de la futura Rambla de Vallcarca. No es pot viure a un parc o a una rambla? Potser s’haurien de mantenir els edificis a ambdós espais i construir sense atemptar contra residents i patrimonis.
Per desgràcia dóna la sensació d’una certa incoherència planificadora unida a una deixadesa d’aspecte gairebé surrealista, sensació encara més propulsada com a conseqüència de la ignorància a la que es veuen sotmesos els ciutadans, o potser sóc jo l’únic que s’indigna perquè a ningú més interessen aquests temes. Pregunto a coneguts, amics i alumnes amb resultats desoladors, doncs ningú sap d’aquests canvis i fins i tot alguns desconeixen la ubicació de les futures transformacions.
Un exemple concret és el Palau Moxó, edifici de 1770 que fins fa poc era a mans de la família que ordenà la seva construcció. Cansats per mil motius, entre els que suposo es troba la dificultat de conservació de tants tresors, decidiren vendre’l, oferint-lo dues vegades a la Casa Gran. Finalment altres l’han adquirit i es desconeix si serà un hotel, un restaurant o si tindrà altres funcions. Ara mateix, abans qui volgués visitar-lo podia fer-ho mitjançant Cases singulars, no s’hi pot accedir i em sembla que trigarem uns mesos a saber el seu destí, però amb el superàvit municipal jutjo absurd que no es fes l’esforç d’invertir set milions a un bé tan preuat.
Els mobles són a Sevilla i no és difícil imaginar una resposta demagògica. No comprem el Palau Moxó, destacable pel seu emplaçament i recognoscible pels esgrafiats de la seva façana a la plaça de Sant Just i Pastor, perquè vam invertir a l’immoble del carrer Leiva 37 per a evitar que els okupes acabessin al carrer, evitant d’aquesta manera un nou Banc Expropiat de Gràcia mentre imitem amb diferents formes les maniobres de Trias en aquell episodi. Ep, estimat comentarista, no només hi ha okupes. L’acció del carrer Leyva és bona, però tergiversar-la com hem dit és molt fàcil. Aquests són els riscs.
Tot té un profund aire a descoordinació que també es dota d’una tràgica incomprensió de la ciutat. És necessari defensar als seus veïns, evitar la seva expulsió i protegir la seva identitat patrimonial als barris i al centre perquè ambdós elements configuren i consoliden el nostre teixit social. Perdre’l és un derrota ben possible que ressuscitaria el fantasma que mai se n'anà: el parc temàtic.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
