Els carrers reials

La remoció del bust de Joan Carles I que presidia el Saló de plens de l'Ajuntament de Barcelona ha estat molt útil per polemitzar en una estació escassa de notícies. No obstant això, el més interessant de la qüestió és la idea d'analitzar el nomenclàtor monàrquic de la ciutat per efectuar una operació republicana. I no, no ho escric amb cap tipus d'ironia. A la història em remeto: el 1931 el nou Règim, com fan gairebé tots, va modificar els noms dels carrers al·lusius als Borbó i els va conferir d'altres noms. Al cap de vuit anys els vencedors de la Guerra Civil van repetir el canvi de plaques i van afegir més noms coronats sense oblidar-se d'eliminar qualsevol record catalanista o obrer mitjançant la destrucció d'edificis, El Palau de Belles Arts on es va fundar la CNT, liquidació de monuments, el monument al Doctor Robert de la plaça Universitat que avui contemplem a la plaça Tetuan, o retallades nominals per cancel·lar colors desagradables com va ser el cas del pobre Molí Vermell, sí, El Molino.

Està clar que cada canvi de terç intenta escombrar cap a casa. En un article de fa alguns mesos advocava per un nou turisme per al ciutadà que es fixés en tots els successos històrics esdevinguts a Barcelona sense privilegiar-ne cap com passa des que va esclatar la febre sobiranista. Les meves paraules de llavors serveixen també per al nomenclàtor, que en ser política pura i dura és molt difícil de controlar, però si s'equilibra significa una victòria conjunta des de l'expressió de tots els matisos que concentra la capital catalana.

Per això em sembla absurd liquidar tots els noms monàrquics. Al cap i a la fi si ho féssim hauríem de disseccionar moltes places i carrers amb títols nobiliaris als seus noms i fregaríem el ridícul, sobretot si es considera que en alguns dels jardins de les illes de l'Eixample s'ha optat per noms femenins per equilibrar el predominant masclisme de les plaques, i aquest intent de paritat s'ha generat amb moltes princeses, duquesses i dones relacionades amb monarquies.

Però sí, ho sé, aquí parlem dels Borbó. El passeig Joan de Borbó canviarà el seu nom pel passeig Nacional i aquesta mesura va ser aprovada per l'anterior ple en 2013. El mateix s'hauria de fer a Gràcia amb la plaça de la Vila de Gràcia. Els del barri seguim cridant Rius i Taulet per molt que el nou nom s'aprovés farà cosa de cinc anys en un estrany referèndum.

Seguim amb més carrers reials. L'actual plaça de Joan Carles I sí mereixeria recuperar els seus antics àlies en homenatge a la Barcelona popular, i no importa si es tria el clàssic Cinc d'ors, pels cinc cercles que havia de tenir la plaça segons la seva concepció inicial, o el Llapis per l'obelisc que el 1940 els franquistes van coronar amb una àguila imperial que els barcelonins anomenaven el lloro fins que les autoritats, cansades de tanta burla, van decidir retirar-la. Per una vegada el riure va vèncer el feixisme. El canvi seria un gest de complicitat a la capacitat de la ciutadania per batejar els seus carrers, com ja va succeir amb el Paral·lel, que en realitat va ser durant dècades Avinguda del Marquès de Duero.

Molts dels carrers monàrquiques del nomenclàtor van rebre el seu nom el set d'març de 1939, un mes després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El carrer Princesa era el de Pablo Iglesias. Canviar-ho no és possible perquè el fundador del PSOE té el seu carrer a Nou Barris, però tindria la seva gràcia si pensem en el líder de Podem. Si ens posem seriosos crec que desfer-se de la Princesa seria grotesc perquè el carrer és emblemàtic i la majoria de ciutadans el coneixen bé i el bescanvi només generaria un embolic immens. No passa el mateix amb d'altres carrers decoratius, molts d'ells a la zona alta, parcel·la de poder dels vencedors després de la caiguda de la República. Podríem carregar-nos sense molts problemes el carrer de la Reina Victòria, dona d'Alfons XIII, el carrer de la Infanta Isabel, filla d'Isabel II, el carrer de Maria Victòria, dona d'Amadeu de Savoia i si m'apreteu la de la Reina Cristina, dedicada a la dona de Ferran VII i present amb aquest nom des del 19 d'agost de 1947, de la mateixa manera que el carrer de Reina Amàlia, una altra que no mutaria perquè ja existia el segle XIX i va donar nom a la presó que ocupava l'actual espai de la plaça Folch i Torres i que anteriorment va albergar el convent de Sant Vicenç de Paul. En aquesta mateixa presó hi havia el pati de Corders, on s'executava els condemnats a mort. Com a molt podríem arriscar i rebatejar-la com carrer del Llantiol pel popular teatre que és la referència ciutadana en aquesta zona. L'últim d'aquesta llista abans de centrar-nos en alguns casos molt particulars és l'avinguda Maria Cristina, que fins i tot té estació de metro i molts associen amb el Barça.

En queden dos més. El primer és el de l'avinguda d'Isabel II, prescindible i que el passeig de Colom ocupés tot aquest tram. El carrer que si que podria excloure's seria el d'Alfons XII. Es va dir així durant la Restauració i durant la República va passar a ser el carrer de Bèlgica. Hi va viure i hi va morir Joan Maragall, una figura que no em canso de reivindicar en aquests temps que corren per la seva equidistància i sentit crític. L'avi de l'alcalde i president va ser un exemple. Quan corresponia atacar a Espanya amb la seva Oda de 1898 o durant els anys de Solidaritat Catalana amb el seu cèlebre 'No és un garbuix, senyor Maura, és un alçament, és la terra que s'aixeca'. A l'any següent va escriure el seu poema 'Visca Espanya' i el 1909 va corroborar la seva objectivitat subjectiva amb el seu article 'La ciutat del perdó' que va ser censurat per Prat de la Riba, a qui no li devia agradar el crit racional de l'intel·lectual per reconciliar les sempiternes dues Barcelones després dels fets de la Setmana Tràgica.

A la casa on va morir una placa el recorda, i uns metres més enllà, a la plaça Molina, un bust mostra el rostre d'un home providencial i sempre necessari. Josep Pla el va homenatjar amb un magnífic assaig i ara nosaltres podríem fer-ho donant-li el nom del carrer on va escriure els seus textos i va conviure amb la seva nombrosíssima família. Seria un acte de justícia en l'aposta per una societat equilibrada, capaç de generar veus admonitòries amb uns i altres. Joan Maragall, que té un llarguíssim passeig a la frontera de molts districtes i barris, mereix aquest honor per agermanar el passat amb el present i permetre que aquest miri cap al futur.