Els gossos guardians

En record i homenatge a Salvador Puig Antich, assassinat dues vegades per la dictadura i els seus sicaris: els policies que el van cosir a trets i després els jutges militars que el van condemnar i el van executar.

En els anys 30 Paul Nizan va denunciar als guardians ideològics de l’“ordre establert”. Molt abans Goethe havia declarat “prefereixo l'ordre a la justícia”. Mounier va denunciar l'“ordre” de les nostres societats desiguals i excloents i el va anomenar “desordre establert”. Brecht va exalçar el combat contra aquest fals ordre per construir el “gran ordre”, l'ordre just malgrat que el canvi els conservadors el qualifiquen de desordre. El ministre de l'Interior del govern espanyol, Fernández Díaz, ha de conèixer d'oïda a Goethe i la seva desafortunada frase. Segurament li sona Brecht com un subversiu i poc més. No crec que tingui la més mínima idea de qui eren Nizan i Mounier. No obstant això, mereix ser citat si es tracta de reflexionar sobre l'ordre i el delicte. I per cert sembla que ha emprès un camí que li aproxima a altres personatges molt menys atractius que Nizan, Mounier o Brecht. Com és el cas d'Andrei Vyshinski, autor de la “Teoria judicial de les proves” i fiscal dels processos estalinians de finals dels anys 30. O Maurici Papon, prefecte de policia de París que va dirigir la repressió sagnant contra el FLN i els francesos que es van solidaritzar amb ell . O amb Raymond Marcellin, ministre de l'Interior post 68 “el Fouché que ens feia falta” va dir De Gaulle. Va mantenir durant anys el Quartier Latin ocupat per la gendarmeria, va impulsar la il·legalització de les organitzacions d'esquerra considerades antisistema que van emergir en 1968 i va criminalitzar els joves com pertorbadors de l’“ordre públic”.

El projecte de llei de “Seguretat Ciutadana” perpetrada pel ministre espanyol expressa tota una concepció de l’“ordre públic”. El ministre de l'Interior emergeix avui com un gos guardià del desordre establert. El poder polític a Espanya vol imposar un fals ordre silenciós, que no sigui pertorbat per cap resistència a l'arbitrarietat, cap protesta davant la injustícia, cap mostra d'indignació davant els privilegis, cap escàndol davant la corrupció, cap crit davant la desesperació. L'espai públic, on conviuen i s'expressen les demandes i les aspiracions dels ciutadans, ha de ser un espai mort, regit pel temor i reprimit per les autoritats, “desconflictivitzat” com diu Manuel Delgado, “punitiu i mercantilitzat”, com escriu Jaume Asens en els seus recents textos crítics sobre la “llei mordassa”. Un bon títol per a una pèssima llei, tant des del punt de vista ètic com moral o com a tècnic.

Criminalitzar la protesta

No és objecte d'aquest article analitzar amb detall aquest projecte. N'hi ha prou citar alguns dels seus pressupostos, objectius i exemples. El punt de partida és criminalitzar la protesta. Es considera l’'“espai públic” com a espai monopoli del poder el qual el cedeix per a usos econòmics o funcionals (com el transport o l'oci) però no perquè la col·lectivitat ciutadana s'expressi i en cap cas per confrontar-se amb el poder establert. La protesta ha de ser innòcua, marginal, invisible... o reprimida durament. És a dir s'il·legalitza, encara que sigui obertament anticonstitucional. Per facilitar aquesta repressió s'utilitza una legislació al marge del codi penal per evitar les garanties que ofereix el procés judicial. Es tracta de mesures administratives gestionades per part de la policia a la qual es dota de facto de l'arbitrarietat ja que les normes són genèriques (“ultratges a Espanya”, “atemptar a la unitat espanyola” o “alteració de l'ordre públic” per exemple), d'impunitat (s'eliminen els controls sobre les seves actuacions com gravacions, càmeres a les sales d'interrogatori, etc) i veracitat (el testimoni dels policies es presumeix com a cert sense necessitat d'altres proves i posseeix més valor que el de l'acusat o d'altres testimonis).

L'objectiu és protegir les autoritats polítiques i els partits governants i als de les empreses, especialment financeres, que són més susceptibles de rebuig social. Es reprimeixen durament, mitjançant multes exorbitants (de desenes de milers d'euros en molts casos, qualsevol forma de protesta o denúncia públiques que afectin les oligarquies del poder. Fins i tot el SUP (principal sindicat de policies) va considerar que es pretén “protegir la casta política”. No només es tracta de manifestacions o concentracions, també de donar suport o divulgar aquestes accions, mitjançant textos escrits, ús de les xarxes socials, instal·lar infraestructures en l'espai públic, no lliurar el DNI (encara que es mostri), escriure grafits, estar presents a “zones de seguretat” o fora de l'àmbit que la policia ha permès estar, etc. Es tracta de mesures dissuasòries per silenciar la ciutadania o provocar als sectors més crítics perquè es radicalitzin i facilitar així una major repressió. Davant d'un malestar creixent aquesta llei és una provocació pròpia de piròmans

Llei antidemocràtica

Però per què ara es proposa una llei mordassa que necessàriament ha de generar més conflictivitat? És una llei radicalment antidemocràtica ja que el marc democràtic pretén regular els conflictes i facilitar la seva resolució pacífica tenint en compte les demandes ciutadanes. Per contra, la llei mordassa estimula els conflictes i pretén reprimir i radicalitzar-los en comptes de resoldre'ls . Es tracta d'un projecte de llei que forma part de la política que podem qualificar de “repressió preventiva” com ja van fer abans a un nivell més modest les “normes del civisme” en l'àmbit local. En aquest cas es reprimeix per jugular el creixent però molt pacífic malestar social i la indignació ciutadana davant les polítiques públiques i els privilegis i la impunitat de les entitats financeres i les grans empreses de serveis. Es reprimeix “preventivament” com les guerres de Bush que atacava les zones on l'imperialisme era més brutal i s'expressaven resistències desesperades. I, conscients de la responsabilitat col·lectiva i personal, de consells d'administració i cúpules polítiques governants, es pretén blindar edificis públics i residències privades perquè els culpables no es vegin assetjats per les reaccions populars. Per a això pretenen crear un clima de por a uns suposats bàrbars o violents anomenats “antisistema”, “violents”, o similars manifesten una voluntat repressiva per actuar agressivament contra els rebels amb causa i tendeixen a accelerar la deriva autoritària que cada dia es sembla més a un procés de facistització.

Reacció social forta però soterrada

Davant aquesta ofensiva la resistència per ara és feble en l'àmbit institucional a causa de la majoria del PP, que compta a més amb el suport dels grans poders econòmics, inclosos els mediàtics, i la sinistra Conferència Episcopal i les seves xarxes (Opus, legionaris, kikos, etc) així com gran part de la cúpula de la Judicatura. I com el Partit Socialista, la teòrica força de l'alternança electoral, és el que és, còmplice de la dreta reaccionària en les polítiques econòmiques i el model d'Estat, no sembla que l'actual marc institucional sigui per ara susceptible de ser l'escenari de canvis positius que frenin la degradació de la feble democràcia formal i cada dia vulnerada. No obstant això la reacció social, tot i ser diversa, fragmentada, discontínua, és molt més forta del que sembla, de vegades soterrada, altres obertament. La deriva autoritària que ha emprès explícitament el ministeri de l'Interior pot convertir-se en una sèrie d'espurnes que acabin provocant un incendi. Davant el desordre establert aquesta reacció social denuncia el marc econòmic i polític-jurídic i pugnarà per establir l'ordre democràtic, en l’àmbit polític i social. La violència repressiva, institucional però il·legítima, pot provocar justificades reaccions violentes. Les mobilitzacions socials han donat mostra d'un autocontrol i d'una vocació pacífica excepcionals, no només per part d'organitzacions polítiques i sindicals, també per moviments de base més espontanis o desesperats com els de les víctimes de l'atur o de les famílies sense ingressos o els desnonats, els estafats pels bancs o els no atesos per la sanitat pública. Però saben molt bé que els seus mals no procedeixen d'una plaga bíblica o d'uns mercats anònims.

Existeixen els responsables, amb noms i cognoms, en les institucions públiques i en els consells d'administració. O en càrrecs directius que executen el que els altres han decidit. Molts d'ells mereixen el nom de “criminals”. Si els assassins no només no són castigats sinó que a més són els beneficiaris de les polítiques governamentals no ha de sorprendre que el que ara són manifestacions polítiques derivin en violència o donin suport a col·lectius organitzats que facin d'ella la seva forma de resistència política. Els piròmans del govern espanyol com Wert, Montoro, Fernández Díaz, Gallardón i altres són només la punta provocadora, són els gossos guardians més visibles. Els responsables són molts més, no sempre visibles, els que estan en els cims de les piràmides polítiques i econòmiques, en les institucions i en els consells d'administració. Tots ells han emprès una croada criminal contra les majories socials. Si la violència es generalitza ells seran els responsables.

Desobediència civil i insurrecció política

Quan la democràcia es perverteix, com és el cas avui a Espanya, el dret a la desobediència civil i la insurrecció política està no sol justificat, és també un deure. La insurrecció pot ser pacífica, és desitjable que així sigui. Però si el poder establert multiplica i accentua la violència institucional, com sembla ser que aquest és el camí emprès a Espanya, pot ser que la violència arreli i sigui fins i tot acceptada per la societat. No crec que la violència sigui ara en un pla estrictament polític una reacció positiva i eficaç però si legítima, moralment justificada. Recordem a Salvador Puig Antich. Podem considerar que l'acció armada contra els bancs per obtenir recursos per als col·lectius socials necessitats, com per exemple les caixes de resistència dels vaguistes, no fos un mètode adequat, doncs podia criminalitzar als indefensos beneficiaris. Però era una acció legítima, benintencionada, moralment justa. Puig Antich i els seus companys no mataven a ningú, no es lucraven de la seva acció, assumien els riscos a cara descoberta. Salvador Puig Antich ha de ser recordat amb simpatia i afecte per tots aquells que no acceptem un sistema polític i econòmic injust i uns valors que oprimeixen als treballadors, als joves, a les dones, als immigrants, als professionals especialment del sector públic, als sectors de la cultura, als autònoms i fins i tot als petits o mitjans empresaris. Com són recordats els que van portar al cel al dofí del dictador, l'almirall Carrero Blanco. Esperem que el marc polític actual permeti un canvi de règim que suposi un altre model d'Estat i d'economia. És a dir, reprendre la tasca democratitzadora que a finals dels 70 es va iniciar i després no només no es va desenvolupar sinó que amb el temps es va pervertir. Avui Espanya està lluny de ser una democràcia legítima i acceptable per a gran part de la ciutadania.