L’altra dona que confiava en el seu marit

Qualsevol persona que hagi seguit amb una mica d’atenció les vicissituds del cas Nóos sap que si la infanta Cristina ha acabat passant pel mal tràngol d’un interrogatori judicial, en qualitat d’imputada, és en gran part gràcies a la poca traça de la defensa del seu marit. Trobo sorprenent que aquest detall no s’hagi recordat amb profusió aquests dies, si més no als mitjans que jo llegeixo i escolto. Ara farà aproximadament dos anys, Mario Pascual Vives, l’advocat d’Iñaki Urdangarín, va rebre un escrit del jutge on li informava sobre la petició de Diego Torres de deslliurar la seva dona de tota responsabilitat. I va contestar amb un recurs oposant-s’hi. El mateix van fer el fiscal i la organització Manos Limpias, que exerceix l’acusació popular, però el que va treure Diego Torres de polleguera va ser la postura de Pascual Vives, és a dir, d’Urdangarín. On s’és vist, declararia amb sorna l’advocat de Torres i Tejeiro, Manuel González Peeters, que un inculpat s’erigeixi en acusador?

Si hi ha alguna cosa que ha mantingut en peu de guerra i amb set de venjança l’exsoci d’Urdangarín, més encara que els intents inicials de que es mengés ell solet tot el marró dels sis milions furtats a les administracions balear i valenciana, és que la instrucció hagi arrossegat també la seva dona. Per això ha presentat un munt de recursos demanant que la deixin en pau, tots ells denegats, i demanant que si es mantenia la imputació de la seva dona, amb més motiu s’hauria d’imputar la reial esposa del seu exsoci. Anna Maria Tejeiro era responsable de les àrees jurídica i fiscal de Nóos, o sigui empleada. Cristina de Borbón era vocal de l’Instituto Nóos, o sigui administradora. El pitjor error Mario Pascual i del seu client va ser oposar-se a la desimputació de Tejeiro. A partir d’aquí, Torres va començar a desenterrar els centenars d’emails que tenia d’Urdangarín fins a demostrar al jutge que, si la seva dona havia d’estar imputada en qualitat de cooperadora del que ell hagués fet, la del seu soci encara més.

El fiscal Horrach ja fa temps que es deuria adonar del seu error. Segons s’ha publicat, en els últims escrits en què va intentar evitar a la infanta el xou del jutjat ja venia a dir que la presumpta cooperació de Tejeiro en els fets investigats es fonamentava també en uns indicis molt febles. I ara diuen els entesos que el jutge s’ho prendrà amb calma, però que acabarà exculpant les dues dones, com demana el fiscal, per acabar d’una vegada amb les odioses comparacions.

Els marits ho tenen pelut, molt, però els quedarà el consol que les mares dels seus fills se salvaran. I no dic que si això acaba passant no sigui una mesura justa. És més, penso que ho és, perquè l’instint em diu que aquí l’afany de lucre a tota costa la tenien ells i no elles. Però al final de les dues dones n’hi ha una que no se salvarà per haver aclarit gaires coses en sis hores d’interrogatori o per al·legar que confiava en el seu marit, sinó per ser filla de qui és. I l’altra, la que en dos anys llargs d’instrucció i d’imputació havia vist com confiar en el seu marit no tenia la més mínima rellevància a efectes judicials, al final possiblement se’n surti perquè no sembli que la primera se salva per ser filla de qui és.