Catalunya, com és sabut, és un oasi on es conrea la unanimitat. És més aparença que realitat, però en política l'aparença és una part molt important de la realitat. Avui l'independentisme, més o menys intens, emocional o racional, és hegemònic. El dret a decidir tendeix a confondre's amb la independència. No és el mateix, ni molt menys, però la cerril oposició dels governants i líders del PP (i del PSOE) cada dia converteix més no independentistes en independentistes i, atenció, més racionals que emocionals. És la gent a la qual li sembla lògic i democràtic consultar els ciutadans, però el Govern espanyol sembla entestat a empènyer-los cap al suport o l'acceptació de la independència, ni que sigui per forçar un diàleg i una solució pactada. ¿Sense declaració d'independència els governants de l'Estat escoltaran als catalans? Però sense un discurs que integri els objectius socials el suflé independentista pot rebaixar-se bastant. Mentre governi el PP l'independentisme mantindrà o augmentarà la seva força.
En comptes d'obrir vies de diàleg, el govern del PP mana invectives amenaçadores amb l'estil xulesc i menyspreador que el caracteritza i promou iniciatives legislatives i administratives recentralitzadores. I per posar més pólvora en l'ambient apareix un “Wert” per reactivar el foc, no fos cas que baixés la tensió. Òbviament o bé són irresponsables encegats per la ignorància i la prepotència o bé han optat per forçar un xoc de trens i celebrar a la seva manera el tricentenari de l'ocupació de Catalunya. Em temo que són les dues coses.
Per la seva banda, els múltiples portaveus del missatge alliberador ofereixen un fruit que sembla estar a mà. En realitat, a les cúpules institucionals no passa res. Tothom es mou però cap procés, per molt anunciat que estigui, avança, excepte la vitalitat que emergeix a la base de la societat. El tàndem CiU i ERC, dit amb tots els respectes, em sembla que per ara borda però no mossega. Els sectors crítics del catalanisme i de les esquerres els retreuen no tenir una estratègia, uns objectius clars i una escalada visible. Crec que sí que tenen una estratègia: mantenir la tensió però sense anar més enllà, guanyar temps no se sap molt bé per què, donar suport o promoure alguns moments forts -Onze de setembre, festival al camp del Barça...- perquè el personal visqui “moments històrics” d'emoció col·lectiva. Es tracta que el tren es mogui però sense moure's de lloc.
El PSC va ser a Granada. Com aconsellaven a García Lorca alguns amics, millor que no hagués viatjat a Granada. Ens hauria agradat escoltar a un 'aparatchik' del PSOE dir que el PSC “no hi és ni se l'espera”. Assistir a un contuberni destinat a proclamar un federalisme fraudulent era un parany destinat exclusivament al PSC. El document no té ni vigència actual ni proposta de futur, doncs a gairebé ningú interessa. Però serveix per deixar el PSC fora de joc a Catalunya. Era difícil oposar-s'hi a malgrat les seves flagrants omissions i limitacions, però com la retòrica inoperant utilitza termes propis del federalisme, imagino que podia semblar incongruent no acceptar el que semblava un petit progrés terminològic. Però a Granada el socialisme català, o almenys la seva actual direcció, hi va deixar la seva ànima. Una cosa així com si Lenin s'hagués quedat a Finlàndia. Assumir el projecte del PSOE és com retirar-se de la Catalunya actual. Intueixo que el PSC ha decidit que en aquesta era històrica no té paper en l'obra i intenta mantenir congelat alguns o bastants anys.
Iniciativa-EUiA està rotunda i sincerament a favor de dret a decidir, però sembla que encara no ha decidit -o no ho ha fet públic, la qual cosa en política val molt poc- quina decisió prendrà quan arribi el moment de decidir. Almenys fan un esforç meritori per articular-se amb els moviments i organitzacions socials que plantegen polítiques alternatives però per ara es tracta més de comportaments expressius que transformadors. En tot cas és el partit que situa en primer pla el canvi de model econòmic i el rol dels sectors populars mobilitzats.
Les CUP són els personatges simpàtics que presumeixen d'amateurs, cosa que confirmen les altres forces polítiques. Podrien ser estimulants per la seva presència en els àmbits locals i en els col·lectius dinàmics, però tenen una vessant de “somiadors de truites”, com indica la seva vocació alliberadora dels “Països Catalans”, encara que em temo que no han anat a València o a Mallorca a comptar quants comparteixen tan històric i poètic objectiu. Cal reconèixer també que la seva pràctica i el seu discurs es revela cada vegada més “alternatiu” en l'àmbit econòmic i social. En aquest sentit, és bastant similar al d'ICV-EUiA, el que pot portar a un acostament o una competència.
Els moviments socials, per la seva banda, s'han convertit en “la gran esperança”, en “el setè de cavalleria”, un messies redemptor confús i heterogeni en els seus continguts, difús i fragmentat en el territori, amb objectius molt diversos i que òbviament no han pogut fer encara un procés agregador que permeti fixar un programa polític bàsic i compartit. Per simplificar, hi ha tres tipus de moviments. Primer, les “organitzacions socials” consolidades i estructurades que en moments com l'actual poden tenir o recuperar una dimensió de moviment social amb objectius que vagin més enllà de les seves metes i pràctiques: les centrals sindicals, les organitzacions de l'ensenyament i de la sanitat... CCOO, per exemple, s'ha definit en moltes ocasions com a moviment sociopolític. Són moviments forts per la seva estructura, però aquesta precisament no té una predisposició a córrer riscos i a promoure innovacions. Que és el que més es necessita.
En segon lloc cal els moviments nacionalistes o independentistes, que han generat o estan vinculats a una estructura preexistent. Els casos més visibles són l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, però hi ha una miríada d'assemblees o fòrums locals més o menys propers als exemples citats. Poden estar més o menys relacionats amb alguns partits polítics, però posseeixen una dinàmica pròpia. Tenen capacitat de mobilització i proposen un objectiu molt clar, la independència, però no apareix una estratègia, uns objectius intermedis, una política d'aliances. Emmalalteixen en molts casos d'un biaix ideològic que s'imposa a un projecte polític més integrador i d'una certa dificultat per generar estructures representatives i articuladores que garanteixin la realització de projectes a mitjà i llarg termini.
Finalment s'han generat o desenvolupat moviments socials estimulats en uns casos per la crisi econòmica, o per la regressió democràtica i el deteriorament de les institucions o per l'emergència independentista i el dret a decidir. O per tot alhora. Col·lectius sindicals i de desocupats al marge de les centrals majoritàries, plataformes de desnonats, promotors de la desobediència civil i de les accions contra l'actual sistema bancari. Aquests moviments generen entorns que il·luminen dos tipus d'estructures. Unes de caràcter estrictament polític que pretenen substituir els partits o més modestament suplir les seves actuals deficiències, la seva devaluació social i la seva falta d'arrelament: assemblees, plataformes, fronts, fòrums, etc. Altres estructures es presenten com a referències i experiències alternatives, pretenen demostrar que “un altre món és possible”: desenvolupament del moviment cooperatiu en totes les seves facetes, col·lectius solidaris, moneda alternativa, minibancs ètics, intercanvis de béns i serveis, etc. Hi ha tot un món de petites minories que sumades no són una majoria però sí que canvien el paisatge i que probablement poden modificar els comportaments socials i polítics d'una part de la ciutadania.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
