La portada de mañana
Acceder
El estigma por la viruela del mono: ni es ETS ni se transmite solo entre hombres
Opinión - 'El circo de los borbones', por Esther Palomera
Feijóo acelera su aterrizaje en Madrid
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

L'estàtua perduda de Sant Felip Neri

Plaça Sant Felip Neri

A vegades les nits d’entre setmana produeixen converses apassionants. Amb el meu amic solem tornar a casa i beure la darrera cervesa a la plaça Rovira. Sense la intervenció d’en Marsé solem explicar ‘aventis’, dialoguem sobre el món i sempre, de manera inevitable, acabem imaginant una Barcelona que no fou tot observant el projecte guanyador del concurs de l’Eixample de Barcelona, situat als peus de l’estàtua de l’arquitecte, massa oblidat al present. La trace d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’un architecte (El rastre d'una ciutat està fora de temps en lloc d'un arquitecte).

I el temps altera les ciutats, a vegades amb detalls imperceptibles. Si féssim una enquesta, és probable que la plaça de sant Felip Neri fos la guanyadora d’un hipotètic concurs per a designar el lloc més bonic de la ciutat. Molts dels seus visitants ignoren que el seu aspecte actual és una invenció d’invencions dins de la gran fantasia que és el barri gòtic. A una imatge de 1940 s’observa un forat enorme produït per les bombes de la Guerra Civil, les mateixes que mataren a més de trenta nens al gener de 1938. Aquest espai buit es cobrí l’any 1959 amb l’edifici del Gremi de Calderers, que del seu emplaçament original al carrer Bòria fou desplaçat a la plaça de Lesseps, on era una excentricitat brutal que trobà acomodament coherent per història i estil a sant Felip Neri.

Succeí el mateix amb l’edifici del Gremi de Sabaters, traslladat a la plaça a principis dels cinquanta del segle passat, quan es desmantellà l’antic barri de la Catedral. Aquests dos palaus donen a l’indret la seva particular estructura tancada, perfecte per la font octogonal del seu centre, obra de Joaquim Ros.

Aquesta font, ideal perquè els guies expliquin històries i els turistes s’immortalitzin amb selfis, es coronà durant una bona temporada mitjançant una estàtua de l’escultor Josep Miret, l’autor del Crist del Tibidado. Fou inaugurada al llarg de 1962 i la robaren un any més tard. L’Ajuntament ho solucionà reemplaçant-la per una altra al cap de pocs mesos.

Tornem a la nit, ara de fa molts anys. Ens trobem a un moment indeterminat dels setanta. La curiositat m’ha dut a consultar hemeroteques d’aquest període. Se’n parla poc de sant Felip Neri, només dels ressuscitats concerts de quaresma i de la mort d’uns ionquis. El meu record adolescent de la plaça és una barreja de nens i drogoaddictes. Imaginem el panorama. Hi ha silenci. No hi circula ningú. La darrera parella que es petonejava ha anat al llit fa poca estona. Irrompen, tot excepte el fet és ficció, dos personatges. Van col·locats, bromegen. Tenen un pla. De cop i volta decideixen endur-se l’estàtua, pujant al pedestal i separant-la del mateix amb un cop sec. Com no hi ha càmera ni ningú pels voltants l’operació es desenvolupa ben tranquil·la. L'endemà un veí se n'adona i ho notifica a les autoritats.

La meva recerca d’informació ha sigut força desastrosa. No trobo notícies sobre aquest segon furt i em fot molt no poder datar-lo amb precisió. Això si, he llegit que són diverses les vegades on s’ha sol·licitat restituir al pobre nen estudiant amb una còpia que torni la font al seu estat primigeni, però ja ho saben, a Barcelona ningú mira cap amunt i els diversos consistoris no han donat importància al tema, entre altres coses perquè, així ho afirma algun antic responsable del departament artístic municipal, no es disposa de suficient documentació gràfica per a realitzar un duplicat amb garanties.

Això és fals. Aquest article nasqué perquè, durant les nostres converses nocturnes, el José Luis m’ha comentat que en algun moment dels anys setanta féu una foto de l’estàtua. Fa una setmana me la va regalar i l’he escanejat per a acompanyar el text i mostrar l’existència de documentació. Tot cercant a la xarxa he localitzat més instantànies. La del meu amic, un contrapicat fabulós cremat pel sol, és la millor de totes i mostra l’espectacularitat del conjunt. Les altres, des d’un detall que acompanya una breu nota de Lluís Permanyer fins a la coberta d’un llibre de 1978 sobre l’oratori de sant Felip Neri, permeten reconstruir-la a la perfecció i la descoberta de tantes fotografies em fa pensar que, si fins ara no s’ha fet, és per desídia.

Fer-ho ara, quan la plaça ha abandonat el seu relatiu anonimat i comença a ser coneguda per tothom, fóra una manera preciosa d’acabar amb aquest descuit imperdonable. Lamento no poder aportar més dades. En aquest cas escriure aquestes paraules és un mer cant barceloní per a recuperar essències que podem assolir i mostrar com l’interès d’uns pocs pot conferir bellesa a molts. No hi ha més. Ni menys.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats