Com diu la cobla “ni es compra ni es ven l'amor veritable”. La ciutat tampoc, encara que en aquesta època en què tot és mercaderia la ciutat també sembla que estigui en venda. I el que és més lleig, els qui promouen aquesta venda són els regidors responsables d'una ciutat que no és seva i que tenen un mandat temporal per cuidar-la. Un gran amic xilè, Alfredo Rodríguez, va escriure: només els que estimen la ciutat tenen dret a intervenir-hi. Sens dubte nombrosos responsables de la seva ciutat no li demostren molt d'amor ja que la publiciten per posar-la en venda mitjançant marques idiotes com “smart city” i anuncis similars que no diuen res. O bé s'utilitzen casos d'altres ciutats suposadament exemplars que es posen de moda. Fa alguns anys va estar de moda a Amèrica Llatina citar Barcelona com a “model”.
Recentment la moda ha estat Medellín. Independentment que aquestes ciutats han tingut èxits i també fracassos dels “models” no es poden aplicar d'una ciutat a una altra. Tampoc es pretén, simplement és un mitjà legitimador d'operacions lucratives per vendre-la millor. Pel que fa a les marques, encara és pitjor. Doncs si el que s'ha fet en una ciutat utilitzant un model com a mínim té una existència real, es pot contrastar el suposat model amb la còpia. En canvi les “marques” no són altra cosa que un eslògan publicitari, tots són semblants, vacus i inoperants, però permeten que empresaris de “tecnologies urbanes” costoses venguin als ignorants o còmplices locals.
El que necessiten les ciutats és dotar-se d'un projecte de futur a partir d'actuar sobre les dinàmiques presents, les positives i les negatives. És lamentable comprovar com la majoria de les ciutats europees i llatinoamericanes no defineixen un projecte polític urbà, ja que no ho són ni els documents polítics retòrics que no defineixen compromisos ni instruments, i tampoc els plans normatius o reguladors d'elaboració penosa al llarg d'anys cada vegada més allunyats de la realitat la qual cosa facilita que no es respectin. L'urbanisme és sobretot una dimensió de la política. I el seu objectiu és garantir l'accés per igual a tots els ciutadans dels béns i serveis que ofereix la ciutat.
Fa uns dies vaig estar dictant la conferència inaugural en una trobada de ciutats portugueses i gallegues, l'Eix del Front Atlàntic format per 38 ciutats, 19 de cadascun dels països. Em va resultar sorprenent que els altres dos ponents espanyols van ser els prototips de les propostes tramposes criticades. Un va presentar el cas “exemplar”, Bilbao, una altra ciutat que s'utilitza com a model. Sense menyscabar la transformació d'aquesta ciutat, interessant i espectacular, és evident que és un cas d'impossible aplicació a altres ciutats ja que en ell es van conjugar un conjunt de factors positius, una oportunitat de canvi i alguns factors no previstos com l'edifici icònic de Gehry, que no estava programat en el projecte. El propagandista del “model” va evitar curosament d'assenyalar els efectes perversos de l'èxit, com ara l'especulació del sòl i la dinàmica excloent dels sectors de baixos ingressos. Es presentava un “model” sense contradiccions. L'altre ponent, d'origen: Pamplona, va exposar la marca, la ciutat gestionada per la intel·ligència tecnològica per part del govern local. Tot es reduïa a procediments administratius que únicament aportava una aparent transparència de la gestió pública sempre que sabessis moure't en la trama complexa dels organigrames accessibles només per mitjà d'instruments molt sofisticats que no servien ni per rendiment de comptes per part dels administradors ni per intervenir sobre els processos deliberants o executius per part de la ciutadania.
¿Quines són les conclusions? U, governs locals i sectors financers i empresarials, han trobat en les ciutats i els desenvolupaments urbans, un àmbit d'acumulació de capital, en bona part de base especulativa, que no redunda en la reproducció social o qualitat de vida de la majoria de la població. Segon, per això es considera la ciutat com a mercaderia, tot es compra i es ven, es privatitzen serveis públics, l'habitatge no és un dret i una necessitat, és un bé que es compra al mercat sempre que puguis pagar. Tercer, no s'utilitza el màrqueting com una forma de donar a conèixer la ciutat a l'exterior i integrar-la en el seu interior, simplement es realitzen operacions molt discutibles i poc discutides imitant o citant “models” o bé més grollerament, es llancen eslògans publicitaris com màgia generadora de felicitat. En el Fòrum Urbà Mundial de Nacions Unides [1] celebrat fa uns mesos vaig sentir dir a un responsable d'una gran ciutat, la meva, que presumeix de model i de marca, una cosa tan sorprenent com que “per mitjà de les tecnologies urbanes més avançades s'acabaran les desigualtats socials”.
[1] El Fòrum Urbà Mundial se celebra cada quatre anys i és un lloc de trobada entre organismes internacionals, governs locals i regionals, organitzacions socials i ciutadanes i experts, professionals i venedors de tota mena. La moda promocionada per part dels organismes internacionals va ser el concepte de “resiliència” que en aquest cas es pot traduir per: els pobres, els exclosos, els precaritzats, s'han d'espavilar ja que els governs no els traurà del forat. Per la seva banda força governs locals venien fum i el batejaven com a “smart”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
