El meu pare no tenia diners en paradisos fiscals, el meu fill no en té i jo no penso nacionalitzar-me rus

Leer versión en castellano

Aquests dies es parla bastant de les línies roges que no es poden travessar en l’acció política. Malauradament, aquestes línies roges de les quals es parla s’acaben travessant amb justificacions més o menys desafortunades.

Hi ha algunes línies roges del comportament personal i, sobretot dels representants públics, que no s’haurien de travessar mai. Per exemple, tenir diners o realitzar operacions econòmiques a través de paradisos fiscals. No es pot defensar polítiques agressives d’austeritat adduint que no es tenen prou ingressos, perquè ens roba Madrid o Berlín, i pel que fa a la butxaca personal actuar com els potentats més insolidaris o les grans empreses concentrades només en el dividend dels accionistes, i fer trampes a l’hora de pagar els impostos que nodreixen els pressupostos públics.

A aquestes alçades de la crisi econòmica i financera europea ja no hi ha dubte que la causa principal n’és el joc brut del capital financer. Aquest joc brut està en l’origen del problema i és l’entrebanc principal per posar-hi remei ara. Per tant, cal un esforç comú de la societat i els seus representants públics per guanyar aquesta batalla contra els que especulen amb els diners i diners i ignoren i posen en perill els drets i les necessitats de la ciutadania.

Cal prohibir els paradisos fiscals. Cal prohibir que els europeus i les empreses de matriu europea els utilitzin. Prohibir vol dir castigar. Vol dir que els que ho facin han de ser penalitzats, empresonats si convé. Tenen la solució Depardieu. Fer-se rus, moldau o montenegrí (mentre aquest país no formi part de la Unió Europea). Però mai, mai, poden pretendre compaginar aquestes accions brutes amb la pertinença a una comunitat de països europeus que aposti pel benestar de tots els seus membres. I molts menys representar-los.