Dues de les coses que han caracteritzat la campanya electoral que va acabar el divendres han estat: d'una banda la seva durada i de l'altra el paper de la memòria. Pel que fa a la seva durada, no cal afegir gairebé res. Hi ha qui diu que la disputa sembla haver durat mesos, però és que realment ha estat així. Des de la irrupció que va suposar PODEM en els darrers comicis al Parlament Europeu, passant per l'efervescència electoral de les municipals i l'escala a Andalusia i Catalunya -amb el seu interminable procés-, fins a arribar a avui, han passat gairebé dos anys. A això cal sumar-li eleccions primàries intermèdies, votacions sobre propostes i programes electorals, etc. No és que s'hagi fet etern, és que gairebé ho ha estat.
Pot ser que l'altra qüestió, la memòria, hagi passat desapercebuda, però també ha estat aquí i amb més importància del que sembla. En realitat, part de la llarguíssima campanya ha recaigut sobre la lluita per imposar una determinada visió de la realitat actual i, per tant, per fer-se amb les claus del passat.
El Partit Popular de Rajoy ha fet enormes esforços per recordar com van recollir el país de mans de Zapatero: el que diuen l'herència rebuda. Sobre l'herència rebuda ha recaigut la culpa de les diverses pujades d'impostos, la rebaixa de les pensions, les reformes educatives i les exclusions sanitàries, l'abaratiment -gairebé regal- de l'acomiadament, etc. L'herència rebuda ha valgut per això i per més. Per rescatar la banca i, per tant, el país; retallar el sou dels funcionaris, o no ampliar els drets recollits en la Llei d'Igualtat socialista. Com a partit conservador no podia ser d'una altra manera, per a ells la memòria és l'herència.
D'altra banda tenim Ciutadans, un partit de recent creació. De fet es podria dir que part de la seva estratègia ha estat basada a presentar-se com un partit sense passat. Això no vol dir que no tingui memòria, pròpia i aliena. Aliena perquè li han recordat contínuament al Partit Popular els seus casos de corrupció, que han estat molts i molt sonors, i que Mariano i els seus han pretès minimitzar. I pròpia, perquè els de Rivera han volgut situar-se en aquest espai difús del centre polític deixant de costat aventures com la de Libertas, en les eleccions europees de 2009, on anava de la mà de l'ultradretà francès Philippe de Villiers i presentava com a cap de llista a Miguel Durán que va estar imputat fa uns anys per la seva gestió al capdavant de Telecinco.
El Partit Socialista ha jugat també les seves cartes en aquest sentit. Primer per rebutjar el tema de l'herència rebuda i després per, mitjançant una pirueta màgica, recordar que han estat ells els que han realitzat sempre les ampliacions de drets a l'Espanya democràtica. La sanitat universal, les beques, la Llei de Dependència, la descentralització territorial, etc. No podia ser d'altra manera per a un partit que es va proposar transformar Espanya de tal manera que no la reconegués ni la mare que la va parir (Guerra dixit). No han recordat altres perles socialistes com la corrupció o la reforma exprés de l'article 135 de la Constitució. Però per això tenim el darrer dels protagonistes d'aquesta història.
PODEM té només dos anys però aquest temps ha estat suficient per fer-se amb un sabroso currículum. El Partit de Pablo Iglesias -sí, perquè sembla que és seu- va sorgir, com un huracà al gener de 2014. Des de llavors ha participat en diverses eleccions, ha suavitzat -i molt- el seu programa electoral, ha hagut de deixar pel camí a algun dels seus dirigents, ha sofert altes i baixes de participació en els seus processos interns i ha estat gairebé omnipresent en cada tertúlia, debat o discussió política, que hi ha hagut durant aquests mesos. Com a bons gramscians, han estat els que millor han comprès que part de la batalla política es basa a fer-se amb els comandaments dels temes a debatre i, fins i tot, dissenyar l'àrea on es realitza la contesa: la lluita per la -ara- famosa hegemonia. I què és la memòria sinó part d'aquesta hegemonia?
Alberto Garzón i la seva Unitat Popular han fet també la seva aportació copant, potser merescudament, la memòria obrera, i partits catalans com Convergència han pretès esborrar part de la seva rebatejant-se com Democràcia i Llibertat.
En definitiva, la disputa per la memòria -per les memòries- ha estat molt present, encara que potser no ens n'hem adonat. No oblidin tenir-la present quan es dirigeixin als seus col·legis electorals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
