La fusió de diferents partits i grups d’ideologia socialista va donar lloc a l’inici de la democràcia a la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Els dos grups principals, però, van ser el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE. També hi van participar d’altres formacions con el PSC-Reagrupament, de tendència més moderada.
A aquesta coincidència de formacions polítiques es va atribuir l’èxit electoral en les conteses municipals i generals. Les eleccions autonòmiques, però, sempre se li van resistir a aquest partit unificat. L’accés a la presidència de la Generalitat en dues ocasions cal imputar-lo més a la capacitat per pactar amb ERC i ICV que al predomini socialista entre l’electorat.
Els darrers 35 anys s’havia convertit en habitual que CiU guanyés les eleccions autonòmiques i els socialistes les municipals i les espanyoles. Ara, però, el panorama polític ha canviat. A Catalunya, l’eix central de debat –es vulgui o no, sigui encertat o no- és, més que mai, el catalanisme, convertit en independentista. Davant d’aquesta circumstància, el PSC ha vist revifar dues de les ànimes que es van aplegar el 1978: el socialisme federat amb el PSOE i el socialisme d’arrel autòctona, catalanista.
Mentre duri el debat sobre la independència de Catalunya, el PSC viurà dividit entre aquestes dues ànimes. I, com és sabut, viure amb el “corazón partío” no és gens recomanable. Per tant, potser no seria cap bogeria plantejar-se la divisió del PSC en dos partits diferents. Pere Navarro s’estalviaria haver d’estar sempre nadant entre les aigües dels uns i dels altres. S’evitaria, així mateix, que els militants propers a l’independentisme acabéssim formant ells sols un altre partit o passant-se a una altra formació, encantada de rebre’ls amb els braços oberts, a canvi d’algun càrrec o prebenda. No cal que esmentem els exemples que s’han produït els darrers temps. I també s’evitaria que els mitjans de comunicació i els partits rivals treguin profit permanent de les discrepàncies internes al PSC.
Dos partits socialistes, un de catalanista i un vinculat al PSOE. Un, al costat de la causa sobiranista, i I l’altre, criticant sense recança les expressions independentistes impulsades pel Govern català i els seus aliats polítics i mediàtics. Un, proper a CiU i ERC, en qüestions identitàries, i l’altre, més coincident amb els plantejaments del PP o Ciutadans.
Molts socialistes trobarien, així, el seu referent clar. El PSC catalanista no s’hauria d’amagar a Vic i el PSC “no catalanista” triomfaria a L’Hospitalet. Potser la Llei d’Hondt perjudicaria el recompte d’escons socialistes, però els seus simpatitzants tindrien més clar què voten quan trien una papereta amb les sigles PSC. Sempre tindran l’oportunitat de tornar a presentar-se junts quan passi la febre patriòtica. Si passa algun dia!
Una altra cosa és amb quin dels dos partits es quedaria Navarro.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
