Sense llibertat el periodisme no pot sobreviure. I sense periodisme no hi ha llibertat. El periodisme i la llibertat tenen la mateixa història. Els mateixos combats. Perquè són dues cares de la mateixa moneda: la democràcia. Els periodistes es juguen la llibertat, o la vida, en les guerres, en les dictadures, davant el fanatisme o en els Estats fallits. O es juguen l'assetjament i el silenci en països amb democràcies formals, però en els que s'imposen les actituds sectàries, els abusos de poder, la precarietat, la concentració mediàtica, i les pressions que porten a la censura, o l'autocensura, tant en mitjans privats com públics. La llibertat de premsa necessita un dia per ser primera pàgina, però precisa 365 dies a l'any de reivindicació perquè sobre ella creix, o mor, la democràcia.
El 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, és sobretot un homenatge als milers de periodistes que posen en risc la seva vida. Perquè la defensa de la llibertat d'expressió és una batalla global. En alguns països és una lluita a vida o mort. En els últims deu anys han estat assassinats gairebé 800 periodistes en l'exercici de la seva professió. A Síria, a l'Afganistan, a Mèxic, a l'Iraq, al Iemen... I centenars han estat empresonats. A Turquia, a Rússia, a Egipte... En altres països, el periodisme simplement resulta una quimera i les poques escletxes de llibertat que s'obren en les xarxes són reprimides de forma implacable. A la Xina, a l'Aràbia Saudita, a l'Iran...
Una mirada al mapa de la llibertat de premsa posa en valor les conquestes aconseguides en les democràcies occidentals. I la necessitat de defensar-les davant de les noves amenaces. La primera, el gihadisme, que atempta ara a escala global contra la llibertat, tal com vam patir amb l'atemptat a Charlie Hebdo, el 7 de gener del 2015. Aquell dia, a París, va quedar patent, de forma dramàtica, que la llibertat d'expressió i la democràcia són cares d'un mateix combat. En els últims temps hem viscut les victòries de Donald Trump als Estats Units, del Brexit a Gran Bretanya i l'expansió de l'extrema dreta a Europa. Fenòmens tots ells sustentats en el que el diccionari Oxford qualifica de 'postveritat'. És a dir, l'acceptació de la mentida per part de persones que posen els seus interessos i prejudicis per sobre de la veritat. Quan les crides “a l'emoció i la creença personal influeixen més en la gent que els fets objectius”. Són els “fets alternatius” de que parla ara l'equip de Trump a la Casa Blanca. Una manera de construir mentides per a persones que estan disposades a creure-les perquè encaixen amb les seves idees preconcebudes. A Espanya aquesta regressió està simbolitzada en l'anomenada ‘Llei Mordassa’ (Llei de Seguretat Ciutadana), aprovada pel Partit Popular de la majoria absoluta com a reacció dels poders establerts a la mobilització social.
El combat en favor de la llibertat de premsa experimenta moments heroics o tràgics, però es lliura també a les redaccions, en el treball quotidià dels periodistes, en les decisions professionals de cada dia davant de la recerca de la veracitat, la responsabilitat social i la independència professional. Valors amb un principi previ: la llibertat.
El catedràtic Norbert Bilbeny recorda en el seu llibre Ètica del periodisme que el periodista té el deure d'aspirar a la veracitat; de preservar la seva independència; de defensar l'interès públic i de comprometre amb la justícia. “Tot aquest conjunt de principis descansa en dos fonaments, anteriors a totes aquestes pautes i a qualsevol ètica professional: la llibertat i la responsabilitat. L'ètica és la responsabilitat, però no hi ha responsabilitat sense llibertat.”
La Declaració de Munic, 1971, adoptada per les federacions i organitzacions de la premsa europea, recorda que els periodistes han de ser garants d'una llibertat que és de tots els ciutadans: “El dret a la informació, a la lliure expressió i a la crítica és una de les llibertats fonamentals de l'ésser humà. D'aquest dret públic a conèixer els fets i les opinions procedeix el conjunt de drets i deures dels periodistes”. Però la gran pregunta és fins a quin punt els periodistes són lliures per poder emprendre el mandat ètic que reben per part de la societat.
La crisi que va esclatar l'any 2007 va posar en evidència tots els mals que venien afectant al periodisme des de finals del segle anterior. La caiguda en picat de la publicitat va posar en evidència tres crisis larvades en la premsa des de feia anys. La crisi de credibilitat per no haver-hi exercici de contrapoder; la impotència i desconcert davant l'impacte de les noves tecnologies i els efectes de greus errors de gestió. Una 'tempesta perfecta' que va endeutar als grans mitjans i va hipotecar la seva independència.
La precarietat laboral i professional dels periodistes era una epidèmia des de feia anys, però, de cop es va fer visible. El grau de llibertat i autonomia professional dels periodistes a les redaccions portava, també, molt de temps en retrocés. Durant aquests anys de crisi ètica en la premsa, han estat precisament les veus lliures les que han salvat el periodisme, molt més que els mitjans com a institucions. Periodistes que han mantingut, mentre els va ser possible, les seves “bombolles de llibertat” dins de les redaccions.
Però les mateixes causes que van portar a la crisi a la premsa convencional han obert possibilitats fins ara desconegudes. La irrupció de les noves tecnologies, l'auge de les xarxes socials, la presència d'una societat molt més activa, i la demanda de mitjans independents i creïbles generen les condicions propícies per al sorgiment d'un nou ecosistema mediàtic, on els periodistes puguin liderar la creació de nous espais de llibertat i independència. On hi hagi mitjans de comunicació lliures com el que vostè està llegint ara mateix.
La llibertat de premsa no està guanyada. Aquí precisa un combat diari per part dels periodistes i de la societat. En molts altres llocs i moments, els periodistes s’hi juguen la vida. A ells està dedicat el 3 de maig, el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. A la llibertat que nosaltres hem de preservar a tota costa i que bona part del món encara lluita per conquerir.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
