La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 30 de març d'aquest any, contra l'ex-diputat Daniel Fernández, els que van ser alcalde i regidor de Sabadell, Manuel i Francisco Bustos i l'ex-alcaldessa de Montcada i Reixac, M. Elena Pérez García, tots del PSC, és una descripció exemplar d'un dels delictes més paradigmàtics de corrupció: el tràfic d'influències. Els tres primers han estat condemnats a una pena una mica superior a un any de presó i altres penes complementàries. L'alcaldessa, per un delicte de prevaricació, a la pena d'inhabilitació especial per a l'exercici de càrrecs públics en l'Administració Local. Si en la conducta dels tres primers, l'ètica pública va saltar pels aires, concorria a més, com descriu amb precisió la sentència, un gravíssim incompliment dels principis de “imparcialitat i objectivitat de la funció pública” que encaixa perfectament en aquest delicte.
La posició dels càrrecs públics disposa, per ella mateixa, d'un “predomini o força moral” derivada directament o indirectament de les facultats del seu càrrec o de la relació jeràrquica, que inclou, entre d'altres supòsits, la comunitat d'interessos que es donen en el si d'organitzacions polítiques entre les persones afiliades a elles.
Aquesta relació genera capacitat per “influir” en el sentit de suggerir o instigar a un altre, en una posició de rang inferior, per a adoptar resolucions alienes als interessos públics a causa de la pressió rebuda. Aquesta “influència” és especialment greu quan la resolució dictada sota aquesta pressió afecta negativament els drets dels administrats o al conjunt de la col·lectivitat. En definitiva, quan la resolució s'adopta, com és habitual en aquests casos, amb la finalitat d'afavorir injustament a uns davant d'altres. Com, en efecte, va ocórrer en aquest cas. Es tractava, durant 2012, de resoldre la cobertura, completament reglada, d'una plaça de director/a d'àrea territorial de l'ajuntament de Montcada. Plaça definida com a “personal directiu professional”. Per tant, mitjançant un concurs públic i les proves selectives corresponents, que s’havien de valorar per un òrgan municipal competent.
És a dir, un nomenament regulat legalment i que havia de ser rigorosament acordat sota els criteris de mèrit, capacitat i idoneïtat. Sota cap concepte, pel criteri polític de la confiança personal o per interferències polítiques sustentades per la confiança que es deriva de compartir un mateix compromís o partit polític. Seguint aquest procediment, es va seleccionar una candidata com més apta per a aquest càrrec, quedant relegada una altra aspirant de menors mèrits.
A partir d'aquí, aquesta última, amb excel·lents relacions amb els càrrecs municipals de Sabadell i després amb el diputat Fernández, va emprendre un seguit, cada vegada més intens, de contactes amb aquells dirigents polítics perquè, mitjançant pressions sobre l'alcaldessa, aquesta impedís el nomenament de qui havia obtingut justament la plaça i, en el seu lloc, la nomenés a ella. Amb motiu d'aquestes comminacions, l'alcaldessa va cedir a les mateixes i, finalment, incomplint obertament el procediment reglat que li atorgava la plaça a la candidata que, amb majors mèrits, l'havia obtingut, li va concedir a qui no tenia mèrits per aconseguir-la però comptava amb l'apadrinament polític del PSC.
Així ho descriu gràficament la sentència: “l'acusat Daniel Fernández va continuar amb el seu esforç persuasiu en la reunió que va tenir amb ella (l'alcaldessa) a la seu del partit, explicant-li com havia d'actuar vulnerant les regles del procés de selecció que ella mateixa havia contribuït a aprovar ...”. Pressió que, sens dubte, es derivava “de l'alta responsabilitat (de Daniel Fernández) com a secretari d'organització del PSC”, la qual cosa va representar, segons la sentència, “un veritable salt qualitatiu en la intensitat de la influència” i “descarat favoritisme” exercit fins llavors pels germans Bustos, com a alcalde i regidor de Sabadell.
La decisió de Daniel Fernández, sota el constrenyiment dels càrrecs municipals, d'imposar el nomenament d'una candidata per a un càrrec reglat, tot i no tenir mèrits per a això, és l'expressió de “un pur clientelisme polític” per sobre de l'autonomia de l'alcaldessa de Montcada sabent, com sabia, que hi havia una altra candidata més ben situada i, per tant, més apta, per ocupar el lloc de treball convocat a l'Ajuntament d'aquesta ciutat.
La sentència aborda la conducta dels acusats amb la duresa que mereixen els delictes de corrupció, en descriure el conjunt de pressions conduents a desviar de la legalitat un determinat nomenament com a expressió “d'un inadmissible favoritisme afavorit i fundat en criteris d'amiguisme polític”. Amb els consegüents i greus perjudicis a l'interès general i el particular, ja que la funcionària injustament designada va arribar a cobrar, durant el període que va romandre indegudament en el càrrec, 59.000 euros.
En definitiva, només va ser possible que l'alcaldessa nomenés a la “candidata recomanada” a conseqüència del que es qualifica com “un veritable setge persuasiu i insidiós” d'aquests polítics que, per descomptat, van actuar extralimitant-se en les funcions que els eren pròpies i mitjançant un evident abús de poder. Mereixedors, per tant, del dur retret moral, polític i penal que els infligeix la sentència.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
